Una afirmació amb conseqüències polítiques avui

Lluny de ser una reflexió acadèmica, Fàbregues defensa que les Constitucions catalanes mai no van ser formalment derogades, ni tan sols després de la derrota de 1714. Segons explica, el Decret de Nova Planta va suprimir institucions i va imposar un nou marc administratiu, però no va anul·lar jurídicament el corpus constitucional català.

Aquesta absència —assenyala— no és un detall menor: en dret, allò que no és derogat explícitament no desapareix, encara que deixi d’aplicar-se. Per això, Fàbregues sosté que el règim borbònic va imposar-se per la força, però sense tancar legalment el marc constitucional català.

Un dret silenciat, però no extingit

Durant l’entrevista, Fàbregues recorda que fins ben entrat el segle XIX hi ha constància de l’ús de les Constitucions catalanes en procediments legals. Aporta exemples concrets —com un cas familiar documentat el 1816— que demostrarien que el dret català va continuar present en la pràctica jurídica i social, malgrat la repressió institucional.

Aquesta persistència qüestiona el relat oficial d’una ruptura total el 1714 i reforça la idea que el dret català va ser arraconat i substituït, però no pas anul·lat de manera formal.

Un debat evitat — i incòmode

Fàbregues també denuncia que aquesta qüestió ha estat poc explorada per la historiografia dominant, tant per pressions polítiques com per una certa autocensura acadèmica. Segons ell, assumir que les Constitucions no van ser derogades obre un debat incòmode sobre la legitimitat de l’ordre jurídic imposat per l’estat espanyol.

En aquest sentit, lamenta que Catalunya no hagi sabut utilitzar els seus drets històrics com a eina política, a diferència d’altres pobles sense estat que sí han defensat la continuïtat jurídica com a base de sobirania.

Una lectura del passat amb impacte present

Publicada en ple context de conflicte polític, repressió judicial i retrocés de drets nacionals, l’entrevista connecta el passat amb el present. Fàbregues defensa que recuperar la consciència de continuïtat jurídica pot reforçar l’autoestima col·lectiva i aportar arguments sòlids a les aspiracions de sobirania.

La seva tesi apunta a una idea clau: la sobirania catalana no seria una demanda nova, sinó un dret històric que mai no ha estat legalment anul·lat.

Més que història: una qüestió oberta

A l’entrevista , no parla es només de 1714, sinó del present i del futur polític del país. En un moment de revisió crítica del relat de la Transició i del paper de l’Estat, la reflexió de Fàbregues situa el dret català com un element viu d’un conflicte que encara no s’ha resolt.

L’apunt

Si les Constitucions catalanes no van ser mai derogades formalment, tal com defensa Oriol de Fàbregues, el problema ja no és només històric: és polític i de legitimitat democràtica. El relat de la derrota absoluta del 1714 —assumit durant segles com una veritat incontestable— esdevé així una construcció interessada, útil per justificar la submissió jurídica i nacional de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Assumir aquesta continuïtat no implica tornar al passat, sinó trencar amb la resignació. Vol dir entendre que la sobirania catalana no és una aspiració recent ni una concessió pendent, sinó un dret propi que ha estat reprès per la força, silenciat per la historiografia oficial i desactivat políticament al llarg del temps.

En un moment en què es normalitza la repressió, es qüestiona la llengua i es limita l’autogovern, recuperar la memòria jurídica del país és també un acte de resistència. No com a exercici nostàlgic, sinó com a eina de dignitat col·lectiva i de legitimitat política. Perquè sense memòria no hi ha projecte, i sense legitimitat històrica, la sobirania sempre es presenta —falsament— com una excepció, i no com allò que realment és: un dret pendent de ser exercit.