Hi ha moltes raons per no deixar d’insistir en el tema del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena i les pintures de la seva sala capitular resguardades en el MNAC català des de fa decennis i ara reclamades pel govern autonòmic d’Aragó. Un procés judicial llarg i enrevessat  ha abocat a una decisió del Suprem espanyol que ordena que s’arrenquin les pintures del MNAC i es traslladin al Monestir dels Monegres.

Fem una llista d’alguns dels diversos arguments que trobem en aquest cas enverinat per raons purament polítiques i molt del moment actual i no pas del seu passat de segles.

En primer lloc val la pena fer un recordatori de l’enorme pes històric que va tenir el Monestir al llarg de la història dels comtes-reis del casal de Barcelona fins a Martí l’Humà i el Compromís de Casp (segle XV).

El Monestir de Sixena va néixer el 1118 (segle XII) com un important priorat de monges de l’Orde militar de Sant Joan de Jerusalem (pensem en les Croades...) inclós dins del bisbat de Lleida i per desig de la reina Sança, muller d’Alfons I. El monestir es construí sobre una antiga llacuna en un paratge d’avanç sobre la frontera amb l’islam i com a fortalesa de l’orde militar santjoanista; era realment una fortalesa feudal amb pagesos i petites poblacions que en depenien. Successivament hi van ser enterrats la reina Sança, el seu fill Pere I el Catòlic, el seu germà Ramon Berenguer i les germanes del rei Dolça i Elionor. Era, doncs un autèntic panteó reial. I les monges provenien de famílies nobles que duien al monestir un vida força dura deguda sobretot  al clima dels Monegres.

Aquest mateix any 2025 l’Arxiu Reial del casal de Barcelona  (el que porta el nom oficial d’Arxiu de la Corona  d’Aragó) va fer una exposició de documents de Sixena comentada pel periodista Jordi Panyella. Aquest destacava una carta del 1333 signada per la infanta Maria, germana del monarca Alfons el Benigne suplicant al seu germà que ella i la seva germana Blanca poguessin marxar del monestir perquè havien emmalaltit de tisi i no podrien sobreviure en les dures condicions de vida que havien de suportar. El rei, en efecte, les va rescatar i traslladar a Barcelona.

Sixena, urgellista

A principis de segle XV, a l’època del Compromís de Casp, el Priorat seguí la causa del comte d’ Urgell i es convertí amb el triomf de Ferran d’Antequera, en lloc de confinament de la mare i les germanes del pretendent derrotat Jaume d’Urgell.

Quan arriba el 1835 es decreta l’exclaustració i la coneguda desamortització dels bens eclesiàstics, la comunitat hagué de marxar i no la trobem retornada fins el 1936 i al començament de la guerra del 36-39. El Monestir , com molts altres centres religiosos,  va rebre la ràbia revolucionària de les patrulles de l’entorn, que calà foc a les dependències fins a la seva pràctica destrucció. La comunitat de monges es traslladà a Barcelona i Sixena restà pràcticament en ruïnes i sense vida monàstica. Va ser aleshores que el servei de protecció de bens culturals de la Generalitat de la Catalunya  republicana va enviar l’equip de l’arquitecte Josep Gudiol, com altres equips protegien per exemple les excavacions d’Empúries. Gudiol i el seu equip van rescatar, entre d’altres pintures, els frescos de la sala capitular de Sixena, molt danyats per l’incendi i que anaven camí de la desaparició total donada la ruïna i abandonament que patia el monestir en aquells escenaris durant la guerra i els anys posteriors.

Si la Generalitat republicana no hagués efectuat el rescat, protecció i restauració “in extemis” de les pintures de Sixena, avui dia no hi hauria “cas Sixena” perquè els extraordinaris frescos cremats haurien senzillament desaparegut per l’abandó que patia el monestir, incúria  que els actuals laments de les autoritats aragoneses pretenen ignorar.

De manera que l’autonomia aragonesa amb PSOE o PP al capdamunt- tant se val- han  trobat – amb l’ajuda dels polítics -aragonesos o no- de Madrid -  un argument de gran impacte emotiu on descarregar el seu despit i enuig contra Catalunya, no únicament pel patrimoni cultural que han dilapidat durant anys sense cap intent de reclamar-lo, sinó per tot de causes perdudes que han anat acumulant fins a l’actualitat: la llunyania de l’anhelada sortida al mar, el fracàs de la seva aposta per uns jocs olímpics d’hivern, la macrocefàlia de Saragossa que desertitza les comarques veïnes i les empobreix, (Teruel, también existe) les comarques de la Franja que són catalanoparlants i històricament catalanes i miren més cap a  Lleida; l’intent de convertir Torreciudad (centre de l’orde de l’Opus Dei) a Osca, en un centre de masses de peregrinació religiosa i cultural a imatge de l’envejat Monestir de Montserrat, tampoc sembla que triomfi especialment. De manera que ara la reclamació de les pintures de la Sala Capitular del monestir de Sixena,  -després d’haver-se apoderat  amb el 155 i la Guardia Civil del patrimoni de les parròquies de la Franja, resguardat amb tota legalitat, al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida-, ara s’ha convertit en punt central de reclamació identitària aragonesa i de l’anticatalanisme visceral que pateixen i utilitzen les autoritats autonòmiques.

I la nostra pansida autonomia, què fa per protegir els bens culturals de la nostra nació com les pintures de Sixena? Doncs fa tres coses que avergonyirien algú que tingués vergonya.

El govern Illa -i el d’Aragonès abans- es fan  el sord i el mut i es limiten a dir, amb la boca petita i submisos, que les sentències cal acatar-les sobretot si són espanyoles i ataquen el patrimoni català.

La persecució judicial contra els consellers de cultura anteriors –Vila i Puig segueix viva com a desobediència punible que en el context del 155 i de la judicatura espanyola va imposar-se.

El conjunt d’institucions com els col·legis d’arquitectes, museus importants, col·legis d’advocats, artistes de renom internacional no manifesten una actitud ferma sinó que, acovardits i submisos, no obren boca i miren cap un altre costat. Es van succeint les festes i els premis i les convidades i no hi ha cap intent seriós d’aturar aquesta espoliació barroera i innoble per part dels catalans que ho haurien de fer. Com s’enyora un Pau Casals que va donar la cara en el seu moment!

Ara seria el gran moment de la desobediència impulsada pel món cultural català amb cara i ulls, però és el mon de la catalanitat senzilla –organitzada o no en els municipis, en l’ANC i altres entitats populars, el món que no es cansa i  no se sotmet a l’arbitrarietat dels tribunals espanyols el que ha aixecat la bandera de la protesta i la reivindicació: No més espoliació de bens culturals catalans, testimoni de la nostra història mil·lenària!

El cas de l’intent de recuperació de la remodelació del teatre romà de Sagunt, també tombat per llei, va ser aturat i la llei va fracassar també per motius polítics. Això vol dir que aquest trasllat de les pintures de Sixena  també pot fracassar si els catalans impedim amb la nostra actitud ferma que es produeixi la seva segona destrucció dels frescos i es mantenen protegits al museu que els va salvar i acollir.

Blanca Serra