Aquest 14 de novembre es compleixen cinquanta anys dels Acords Tripartits de Madrid, el pacte signat el 1975 entre Espanya, el règim marroquí de Hassàn II i la Mauritània d’Ould Daddah que va obrir la porta a la invasió i ocupació del Sàhara Occidental. Sahara Press Service ha publicat un dur comunicat en què acusa l’Estat espanyol de mantenir, mig segle després, la mateixa actitud de “traïció” envers el poble sahrauí.

Segons la nota, aquells acords —“tristos i covards”, en paraules del comunicat— van ser concebuts per segrestar el dret del Sàhara Occidental a l’autodeterminació i legalitzar la invasió militar del territori. El resultat immediat va ser l’èxode massiu de milers de sahrauís cap als campaments de refugiats de Tindouf i la mort de moltes persones en plena fugida.

Context històric: de la descolonització interrompuda a l’ocupació

El Sàhara Occidental va ser colònia espanyola des del segle XIX fins al 1975. Però el procés de descolonització, que s’hauria d’haver desenvolupat sota empara de les Nacions Unides, va quedar brutalment interromput en el context final del franquisme.

La Cort Internacional de Justícia ja havia dictaminat, l’octubre del mateix any, que no existia cap vincle de sobirania entre el Marroc i el territori sahrauí que pogués impedir un referèndum d’autodeterminació. Tot i això, el règim de Hassàn II va organitzar la Marxa Verda i va forçar una situació de pressió militar i diplomàtica a una Espanya dèbil i a punt d’entrar en la Transició.

Els Acords Tripartits de Madrid no tenen validesa jurídica internacional: l’ONU mai no els ha reconegut i continua considerant Espanya la potència administradora del territori. Malgrat això, el pacte va permetre al Marroc ocupar la major part del Sàhara Occidental i a Mauritània el sud, fins que aquesta última es va retirar el 1979 després de la pressió militar del Front Polisario. El buit deixat per Mauritània va ser ocupat també pel Marroc.

Des d’aleshores, el territori viu dividit per un mur militaritzat de més de 2.700 km i sotmès a una ocupació que inclou repressió política, control policial constant i explotació sistemàtica dels recursos naturals.

La responsabilitat d’Espanya, 50 anys després

Sahara Press Service recorda que Espanya “sempre ha estat en el conflicte”, no només per l’abandó del 1975 sinó pel “seu respatller continuat” a les tesis marroquines, especialment en els darrers anys. El comunicat denuncia que l’Estat espanyol, lluny de defensar la legalitat internacional, ha anat alineant-se amb Rabat i posant per davant els seus interessos econòmics i geoestratègics.

La nota alerta que aquesta actitud “serveix de còmplice en els patiments del poble sahrauí” i en el saqueig dels seus recursos —pesca, fosfats i energia— malgrat les sentències europees que invaliden l’explotació dels recursos sahrauís sense el consentiment del seu poble.

La lluita continua

Tot i la duresa de la situació i la manca de solucions reals, el comunicat conclou amb un missatge de fermesa: el poble sahrauí “no claudicarà ni es doblegarà” després de cinquanta anys de resistència, i la seva causa “creix i es reforça” amb nous suports internacionals.

Sahara Press Service recorda que l’única solució justa continua sent la mateixa que l’ONU exigeix des del 1965: un referèndum d’autodeterminació que permeti al poble sahrauí decidir lliurement el seu futur.

Cronologia essencial del conflicte del Sàhara Occidental (1958–2025)

1958 – El règim franquista converteix el Sàhara Occidental en província espanyola.

1963 – L’ONU inclou el Sàhara Occidental a la llista de territoris pendents de descolonització.

1973 – Neix el Front Polisario com a moviment d’alliberament nacional.

16 d’octubre de 1975 – Dictamen de la Cort Internacional de Justícia: no existeixen vincles de sobirania entre Marroc i Sàhara que impedeixin l’autodeterminació.

6 de novembre de 1975 – Marxa Verda: el Marroc mobilitza 350.000 civils per forçar l’ocupació.

14 de novembre de 1975 – Acords Tripartits de Madrid entre Espanya, Marroc i Mauritània (no reconeguts per l’ONU).

1976 – Espanya abandona el territori; el Front Polisario proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

1979 – Mauritània es retira del sud del territori; el Marroc ocupa tota la zona.

1980–1987 – El Marroc construeix el mur militaritzat de més de 2.700 km.

1991 – Acord d’alto el foc i creació de la MINURSO per organitzar un referèndum mai celebrat.

2016–2020 – Tensions constants i bloqueig del procés polític.
13 de novembre de 2020 – Marroc trenca l’alto el foc a Guerguerat; el Polisario declara la guerra oberta.

2022 – El govern espanyol de Pedro Sánchez s’alinea amb la proposta marroquina d’autonomia.

2025 – 50 anys després dels acords de Madrid, l’ONU continua reconeixent el dret a l’autodeterminació i considera Espanya potència administradora.

Resolucions clau de l’ONU sobre el Sàhara Occidental

Resolució 1514 (XV) – Declaració sobre la Concessió de la Independència als Països i Pobles Colonials (1960).
Fundamental per reconèixer la descolonització com a dret universal.

Resolució 2072 (XX) – (1965)
Primera resolució que obliga Espanya a descolonitzar el Sàhara Occidental.

Resolució 2229 (XXI) – (1966)
Reitera el dret del poble sahrauí a un referèndum d’autodeterminació.

Resolució 34/37 – (1979)
L’ONU qualifica el Marroc com a potència ocupant i reconeix el Front Polisario com a representant legítim del poble sahrauí.

Resolució 690 (1991)
Crea la MINURSO, la missió encarregada d’organitzar el referèndum.

Resolucions anuals del Consell de Seguretat (1991–2025)
Ratifiquen el dret a l’autodeterminació i insten a una solució política “justa, duradora i mútuament acceptable”.

-Editorial del setmanari Canigó núm. 428  20 de desembre de 1975

Dissortat poble del Sahara!

Com els nostres lectors saben a bastament, la preocupació bàsica d'aquesta revista són els Paisos Catalans. Perb els darrers esdeveniments sobre el Sahara Occidental són prou greus, prou importants com per sentir-nos obligats de manera inexcl)sable a pronunciar-nos sobre aquests fets. EJ destí del poble saharauí sembla tenir caires de tragèdia. Si més no, els marroquins de Hassan 11 concentrats al sud del país, fan témer per l'esdevenidor d'un poble.

El 14 de novembre se signaren uns acords a Madrid entre els governs de l'Estat Espanyol, l'Estat del Marroc i l'Estat de Mauritània. La conseqÜència més palesa d'aquest acord ha estat el traspàs efectiu de poders de les Forces Armàdes espanyoles a les Forces Armades marroquines. En tot aeb hom troba a faltar un protagonista fonamental: el propi poble saharauí. Perquè d'allb que sí que hem sentit parlar ha estat dels fosfats de Bu Craa, de la pesca, de les modalitats de la retirada de les forces espanyoles, etc. Ah! i és clar: belles paraules. Els representants de l'organització que aglutina aquest poble i en dirigeix la lluita -el Front Polisario- ha estat negligida.

Hem sentit els polítics parlar de l'honor, de la dignitat, de moltes expressions solemnials. I mentrestant, hem assistit a la retirada accelerada de l'Exèrcit Espanyol de Sahara. Algèria ha estat el país que ha hagut de recordar el fet fonamental: el dret d'autodeterminació de tots els pobles, i, per tant, el del poble saharaur. Perquè aixb és el que pot fer vàlida qualsevol negociació: els drets de tots els pobles oprimits del món.

El poble saharauí ha donat proves sobreres d'allb que volen i de la lluita que estan disposats a sostenir. Defensar-lo és la missió del Front Polisario, amb el qual no podem més que sentir-nos solidaris. Car la resignació, l'acceptació dels pactes de despatx, l'ocupació del territori per les tropes del rei absolutista Hassan 11 són als antípodes de l'esperit conscient i valent d'aquest poble. I en aixb no s'hi valen rentades de mans. Ja ho va dir el secretari general del Front Polisario, Sayid El Ouali: "El nostre poble serà independent o serà víctima d'un genocidi. (. .. ) Esperem que la consciència internacional no deixarà que es cometi un genocidi." I en aquesta lluita per l'alliberament, milers de dones, de ve,ls, de nens, s'han convertit en refugiats per escapar a la mort a mans dels invasors marroquins; i milers d'homes ho han deixat tot per anar a la guerrilla.

El silenci, seria ara complicitat. Els únics interessos són els interessos dels pobles.