D’altra banda, el PSOE, un partit d’estricta obediència estatal, s’ha negat a comparéixer en la comissió d’investigació a les Corts, seu de la sobirania del Poble Valencià. Només a través de la pressió d’Àgueda Micó al Congrés espanyol, deixant Sumar, una altra plataforma d’obediència estatal, es va poder visibilitzar la compareixença de Pedro Sánchez en la comissió de la dana a la cambra alta espanyola. I què dir dels casos de corrupció que l’envolten. Una falta de respecte cap als valencians. Jorge Rodríguez o Mónica Oltra saben el que és tindre el poder estatal en contra amb la seua persecució judicial. Rodríguez, just aquesta setmana, deia que Ens Uneix va més enllà de l’esquerra i la dreta. Que posa per damunt els interessos del poble, en aquest cas Ontinyent i la Vall d’Albaida. Doncs això és el que cal ara.
El País Valencià necessita una sacsejada política que nasca de baix cap amunt i que parle en primera persona. La dana del 29 d’octubre del 2024 no sols va matar persones i arrasar cases, col·legis, infraestructures i horts: va desemmascarar un sistema institucional que, entre la incompetència i la propaganda, va arribar tard, malament i a destemps. El balafiament en excuses contrasta amb la precisió del patiment quotidià: milers de famílies encara esperen una solució estable d’habitatge, una reparació justa i un calendari creïble d’inversions. El país que som no pot continuar delegant la seua veu ni en la dreta i l’extrema dreta de PP–Vox, corresponsables de la gestió de la Generalitat, ni en el centralisme d’un PSOE que només recorda el País Valencià quan li quadren els números de Madrid.
La resposta passa per exigir públicament una candidatura de país, de base àmplia, humil i diversa, que sàpia aglutinar i governar la pluralitat des d’un front ampli: Poble Valencià. Compromís hauria d’assumir la responsabilitat d’encapçalar-la, però no des de la lògica de quotes, sinó des de la intersecció real amb qui vulga construir un futur compartit: Ens Uneix, EU, Sumar, Podem, ERPV, etc., i tot l’ecosistema cívic que ha sostingut el país quan l’administració fallava. Aquesta és la diferència entre un simple pacte electoral i una cooperació històrica: l’objectiu no és salvar unes sigles, sinó oferir un instrument de país per a majories socials que hui no se senten representades.
El primer eix és el dels drets, la vida quotidiana i el bé comú. Poble Valencià ha de fer seu l’Acord Social Valencià i les reivindicacions de les associacions de víctimes de la dana; “una família, una vivenda” com a principi rector; una política de protecció civil i d’adaptació climàtica que deixe enrere el pegat i la foto; uns serveis públics de màxima qualitat que garantisquen salut, educació i cures amb plantilles suficients; transport públic vertebrador i tarifes socials; una agenda de drets humans que no s’ature a les fronteres del BOE. Això no és un catàleg de bones intencions, és un contracte amb la ciutadania que exigeix calendari, pressupost i retre comptes.
El segon eix és el de l’autogovern i la justícia fiscal. Poble Valencià ha de dir en veu alta el que la classe política sovint murmura: el finançament és un mecanisme d’espoli quotidià que ens condemna a fer menys amb menys. Cal exigir la condonació total del deute injustament acumulat per infrafinançament, un model de recursos per habitant equiparable a les comunitats ben finançades i la inversió pendent en infraestructures estratègiques que fa dècades que esperem. Això no és victimisme ni competició entre territoris; és el mínim imprescindible per a poder planificar indústria, innovació, energia i logística amb criteri propi.
El tercer eix és el de la llengua i la cultura. El valencià és la nostra llengua pròpia i, per tant, la columna vertebral de l’esfera pública: mitjans, escola, administració, espai socioeconòmic i món digital han de garantir-ne l’ús efectiu, no merament simbòlic. No hi haurà projecte de país si la llengua continua relegada a l’àmbit domèstic o folklòric mentre l’aparell institucional la margina. El front ampli ha d’oferir garanties clares: estabilitat per a la radiotelevisió pública, exigència lingüística coherent en l’administració, acompanyament al teixit cultural, cursos de valencià per a tots els sectors i especialment als nouvinguts, normalització en el món empresarial i professional, i pla tecnològic perquè el valencià siga ple en plataformes, IA i videojocs, amb col·laboració en tots els territoris del domini lingüístic. I unes polítiques culturals que donen suport i resposta a tots els sectors culturals valencians: producció artística, música, teatre, cinema, audiovisuals, llibres, tradicions, cultura popular…
El quart eix és la democràcia participativa i el lideratge compartit. Algú dirà que açò és impossible, que les esquerres es barallen per les engrunes i que els personalismes ho torpedinen tot. Precisament, ací rau la innovació que proposem: una candidatura de país que establisca unes regles noves. Primàries obertes amb garanties; direcció coral amb perfils de prestigi social, no només partidistes; acords programàtics obligatoris que blinden els eixos bàsics i deixen marge a la diversitat, i un mecanisme de seguiment ciutadà —amb sindicats, patronal responsable, universitats, món rural i associacionisme— que convertisca el programa en política pública avaluada. No és una ocurrència; és una metodologia que ja han practicat altres territoris quan amb la vella política no n’hi havia prou.
El front ampli no pot ser un refugi d’identitats, sinó una plataforma de solucions. El País Valencià necessita estabilitat i ambició, però sobretot necessita confiança: confiar en la gent que ha sostingut escoles, cooperatives, falles, festes, colles, clubs, ateneus i associacions quan l’Estat mirava cap a un altre costat. Poble Valencià hauria de ser el nom d’aquesta confiança.
Ajunteu militàncies i classes populars, pobles i barris, jovent precari i gent gran que ho ha donat tot, professionals autònoms i treballadores invisibles. Convertim la indignació en govern, i els dolors de la dana en un pla de reconstrucció amb rostre i calendari. Fem possible un país que es tracta com a adult, que parla en valencià i que exigeix el que li correspon.
La dignitat no es delega. La dignitat es practica. I és hora que el País Valencià la transforme en majoria política. Ara, és el moment.