Martínez Vendrell, militant de Nosaltres Sols!, partí per anar a lluitar contra el feixisme el 1936, el 1939 s’exiliava i al cap de mig ja en retornava lligant la seva vida per sempre a la militància activa per l’alliberament de Catalunya fins a la seva senectut
Exiliat tres vegades, és condemnat a presó els anys 1946, 1981 i 1982
Montblanc, Reus i Tarragona presents al llibre que avui es presenta.
Aquí en situem uns quants exemples:
Antoni Andreu i Abelló:
L’enllaç amb aquesta zona de Catalunya, era a través del montblanquí Antoni Andreu i Abelló, militant d’Estat Català des del 1937 i pertanyent a una lògia maçònica, fou un dels signants a París de la creació de l’Organització, que a partir de 1942 esdevindria el Front Nacional de Catalunya.
Dos dies abans de l’ocupació nazi de París va fugir a Perpinyà.
Des de Perpinyà, Antoni Andreu canalitzaran cap a l’Estat francès el treball dels seus companys.
Andreu intensificarà les relacions amb els serveis secrets francesos gaullistes, anglesos i nord-americans i assumirà la responsabilitat principal dels passos fronterers establerts pels militants frontistes i utilitzats per diverses xarxes d’evasió.
L’any 1940, va fer freqüents viatges a l’interior per coordinar la lluita resistencial i recollir les informacions encomanades als membres de l’organització per lliurar-les als serveis secrets.
El 1943 torna a Catalunya fugint de la Gestapo i viu a Barcelona amb documentació falsa. Sortosament, la seva arribada recent a Barcelona i l’escassa relació i el poc contacte encara amb l’organització de l’interior evitarien la seva detenció arran de la caiguda d’una setantena llarga de militants de l’FNC, inclòs el cap de l’oficina política, Joan Cornudella, el mes de novembre de 1943.
A més, des de Perpinyà i també els primers dies de 1944, arribà a Barcelona Jaume Cornudella i Olivé, que passà a formar part, amb la resta dels membres no detinguts, com Domènec Ramon i Ramon Arrufat, d’un Consell Executiu del qual el nostre protagonista esdevindrà president.
Durant els quatre anys decisius que vindran a continuació, sota els noms de guerra «Robert» i, sobretot, «Agustí», Antoni Andreu assumirà la tasca transcendental de dirigir els rengles de l’FNC.
A banda de mantenir una extensa correspondència amb diverses personalitats del Consell Nacional de Catalunya a Londres(1940-1945), com el seu president, Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta o Josep Maria Batista i Roca, el març de 1945 romangué dues setmanes per establir relacions a Perpinyà i a Montpeller, i a la tardor del mateix any, un cop acabada la guerra mundial, viatjà fins a París per aclarir la posició del Front davant la constitució provisional del Govern de la Generalitat a l’exili.
L’any 1949 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra a dotze anys i un dia de presó i a inhabilitació a perpetuïtat per ocupar qualsevol càrrec públic o d’empresa privada.
En qualsevol cas, amb la represa del Front, que s’anirà produint a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, Antoni Andreu participarà en la tasca de difusió de l’etapa recentment encetada del seu portaveu Per Catalunya i es declararà partidari, amb Joan Triadú, en una proposta no reeixida, de convertir la formació resistent en un moviment coordinador i aglutinador de la lluita nacional oberta a tots els partits catalans.
Membre del Consell Nacional fins al seu traspàs, Antoni Andreu tingué, a més, el trist honor de presidir la reunió d’aquest màxim òrgan del Front que el dia 21 de juliol de 1968 certificà la sortida dels joves membres que pocs mesos després crearien el PSAN, tot pronunciant un breu parlament en què feu referència al sacrifici dels militants de l’organització «morts en camps de concentració i en les llargues estades a les presons que hagueren de patir».
Propaganda del FNC a Tarragona:
A partir de l’any 1945, en què el FNC ja tenia un portaveu escrit era repartit des del carrer de Tallers de Barcelona, cap al Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès Occidental, i d’allà cap a Sant Just Desvern, Mataró i Terrassa, respectivament. I seguidament cap a Tarragona i Lleida.
L’inici de col·laboració amb els serveis secrets francesos:
En començar la col·laboració dels independentistes catalans amb els serveis secrets francesos, de les primeres activitats a fer, va ser muntar cinc emissores, que s'instal·larien a:
Barcelona, Girona, Manresa, Lleida i Tarragona.
La xarxa per a tot el país:
A través de contactes personals, hi havia des de 1939 una xarxa orgànica que cobria tot el país, els nuclis importants eren als districtes de Barcelona, al Baix Llobregat, al Maresme, a Manresa, a Lleida, a Tarragona, a Girona...
En els llocs importants hi teníem delegats i en els altres, enllaç o enllaços. Ja es començava a parlar d’estrènyer lligams per mitjà d’alguna publicació. La feina principal, però, continuava essent la de passar gent i de facilitar els informes que ens demanaven.
Gabriel Xammar, seria delegat de l’Alt Camp.
I Pedrol, enllaç amb la delegació de Tarragona.
Passi el que passi, quan al cim del Canigó no hi hagi neu, tornarem a casa:
Aquesta frase és la que pronuncià el gener de 1939, Jaume Martínez Vendrell, quant marxa a l’exili amb els membres de la seva unitat, al ser preguntat de quan tornarien a Catalunya.
I així fou, el 26 de juliol de 1939 un escamot de quatre militants de Nosaltres Sols! de la Colònia Güell, sota la direcció de Jaume Martínez i Vendrell s’escapolia del camp de concentració occità d’Agde, i es dirigia a l’interior del Principat a connectar amb els diversos militants que Daniel Cardona havia deixat al seu darrere en marxar definitivament cap a l’exili un temps abans.
De la transcendència d’aquella arriscada missió en dona compte el mateix Jaume Martínez i Vendrell en aquestes memòries quan refereix, amb emotiva confessió, que “fou la vegada de la vida que he vist més content en Daniel Cardona”.
No endebades, l’èxit d’aquesta expedició permetria obrir una escletxa d’esperança, i fer veure que no tot estava perdut, i que, malgrat la derrota militar inapel·lable i la instauració del franquisme que el temps demostraria com el règim polític més furibund en contra de les llibertats del nostre país, era possible reprendre la lluita ja secular pel manteniment diferenciat de la nació catalana.
El balanç favorable d’aquella inicial expedició –el primer pas exitós de frontera establert després de la guerra al nord i al sud de l’Albera, que sota la denominació de Rutes de la Llibertat, la nostra fundació intenta rescatar de l’oblit des de l’any 2022–donà pas a l’acord que el 4 de maig de 1940 feu possible a París la creació del Front Nacional de Catalunya, a imatge dels fronts de lluita organitzats contra l’ocupació totalitària als diferents països europeus durant la Segona Guerra Mundial, amb el qual l’independentisme esdevenia un dels primers moviments polítics, sinó el primer, en donar carta orgànica de naturalesa a la lluita d’oposició antifeixista a casa nostra.
La trajectòria dels primers anys de desenvolupament d’aquesta organització política constitueix el nus principal d’aquestes memòries de Jaume Martínez i Vendrell, que s’aturen el 28 de juny de 1946 amb el seu ingrés a la presó Modelo de Barcelona, arran de la detenció quinze dies abans per part del temible comissari Antonio Juan Creix, cap de la Brigada Político-Social de la policia franquista.
Als 50 anys de la mort del dictador Franco al llit: Els primers, dels primers, els grans oblidats:
Com estareu assabentat, el Govern i el Memorial Democràtic, han constituït un grup de treball en formen part només els representants de diverses conselleries (Justícia, Educació, Cultura, etc.) per commemorar els cinquanta anys de la mort del dictador Franco... Organitzant actes i presentacions.
Val la pena saber, que un altre cop els independentistes catalans queden fora d’aquestes efemèrides, sent invisibles, tot i que aquests lluitadors, són la prova clara que són la primera organització antifranquista (creada l’any 1939), dels primers a constituir-se oficialment a París el 4 de maig de 1940 (un mes després les tropes nazis entrarien a la capital francesa), i els primers tenir la caiguda amb més militants el 1943 (una setantena, dels quals una quarantena serien torturats a la comissaria de Via Laietana i empresonats a la presó Model de Barcelona)... i malgrat les seves accions segueixen sent els grans oblidats, a més de ser els darrers a ser legalitzats (setembre de 1977).
Caldria recordar, que a més a més els que serien membres del FNC són els primers que des de l’interior el 1939 organitzen la resistència (Josep Munté, Enric Pagés, que engeguen Front de la Joventut, dins el qual van fer les seves primeres accions clandestines, com ara facilitar documentació falsa i amagar companys perseguits...) i seguidament el 26 de juliol de 1939 seran els primers a escapar-se dels camps de concentració francesos on han estat reclosos després del seu exili (i de mig milió de persones més) entrant a la Catalunya ocupada per Franco. Molt temps abans que els militants anarquistes, comunistes, maquis...
🔴 Dijous 9 d'octubre a les 19 h al Casal Desperta Ferro de Reus (Baix Camp)
Carrer Martí Napolità,7
Amb:
Xavier Milian
Montserrat Vilà
Oriol Falguera
🔴 Divendres 10 d'octubre a les 190 h a la seu d’Òmnium Cultural Tarragonès.
Rambla Nova,12 Tarragona
Amb:
Xavier Milian
Montserrat Vilà
Oriol Falguera