La lluita per la independència és una lluita per les llibertats pròpies contra un estat que usa a conveniència l’amenaça feixista com a justificació del seu domini.

Dijous passat, a la primera part de l’acte celebrat a la Model en memòria de Jon Paredes Manot, Txiki, un dels ponents, tot rememorant els tres militants afusellats del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota), va cridar a una renovada lluita antifeixista en relació amb els perills actuals. A la segona part, em vaig permetre de contestar-li, indirectament, que el Txiki era antifeixista en tant que lluitador per la independència d’Euskal Herria contra l’estat espanyol (franquista, en aquells moments), i que la lawfare aplicada als polítics del Primer d’Octubre, amb raons jurídiques fal·laces, mancada de garanties per als acusats, i sentències finals predeterminades, no era distinta sinó formalment del judici sumaríssim aplicat al Txiki: una demostració palesa que l’estat espanyol (ara, monàrquic i parlamentari) continua comportant-se amb la mateixa mentalitat supremacista, colonialista i militarista a l’hora de mantenir sotmeses les nacions que es volen alliberar del seu domini.

Sobre això, només cal recordar el paper del PSOE en l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya, no pas menys feixista per molt que s’apliqués dintre de la seva legalitat (el feixisme també es regeix per lleis, que s’han de combatre des de fora sense formalismes jurídics ni prejudicis morals); o el reguitzell de decisions contra la sobirania del parlament català, no pas menys feixistes per molt que s’amaguessin rere la seva constitució, quan van constatar que l’independentisme continuava guanyant eleccions; o la repressió general i indiscriminada contra milers d’independentistes, sota un govern del PSOE i  aliats de l’esquerra espanyola, en nom de la seva llei. On eren, llavors, els antifeixistes espanyols? Arrecerats sota la raó castellana d’estat. La pedra de toc l’hem tinguda amb la llei d’amnistia, pactada pels partits catalans amb Pedro Sánchez, els rèdits de la qual són a hores d’ara davant els ulls de qui els vulgui veure: Carles Puigdemont encara no ha pogut tornar i els policies torturadors del Primer d’Octubre ja gaudeixen del perdó del mateix estat que els va donar via lliure per colpejar i escarnir gent indefensa. Entretant, l’esquerra espanyola, que, bo i formant part del govern de Sánchez, es va menjar amb patates –molt antifeixista, ella– la matança d’immigrants de Melilla, ara distreu els caps dels bons espanyols que aplaudien els aporellos amb discursos contra el “racisme” de Junts que, per sinècdoque, abastaria l’independentisme en pes.

A hores d’ara, quan benpensants i venedors de fum ens conviden a la lluita antifeixista per superar l’enèsima “crisi” de l’estat espanyol, ja hauríem d’estar vaccinats contra les generalitzacions: si fer lluita antifeixista significa evitar que l’extrema dreta pugi al poder a Madrid, per tal com perillen les llibertats de tots, cal dir-los algunes coses. La primera, que, per a nosaltres, els independentistes, no hi ha llibertats de primera o de segona, ni indiscutibles o circumstancials, ni parcials o totals, sinó que les llibertats de Catalunya engloben les nacionals i les individuals en un feix indestriables. La segona, que governs espanyols d’esquerra encara és l’hora que deroguin la llei mordassa, la policia cada vegada disposa de més poder per a impedir les llibertats individuals i públiques i Pablo Hasel roman a la presó mentre un rei lladre continua lliure. La tercera, que un govern feixista no és sinó una derivada de la partitocràcia espanyola en defensa de l’estat en crisi, i, com s’ha demostrat, l’esquerra espanyola no disposa de cap instrument per a regenerar-lo. Hauria pogut aprofitar, justament, el moment de crisi de l’1-3 d’octubre de 2017, però va preferir l’aixopluc de l’estat. Que no ens demani, doncs, fronts comuns ni lluites compartides, perquè ja fa temps que sabem com s’acaba la faula: tu cantes i jo m’empasso el formatge. Per molt que s’hi escarrassi, l’esquerra espanyola no podrà impedir: 1) la incapacitat del seu estat per a regular una societat paràsita del desordre mundial que genera hiperinflació de rics mentre multiplica exponencialment la pobresa: del 2008 ençà, el treball ha pagat el creixement de les oligarquies mundials i l’Íbex; 2) la impossibilitat de revertir la pèrdua d’hegemonia a Catalunya des del 2006 (el pànic del PSC davant l’enquesta de La Vanguardia els ho hauria de recordar).

Per aquestes raons, de Catalunya estant, la lluita per la independència és l’estratègia antifeixista més acabada en si mateixa. No solament perquè ofereix un horitzó de canvi social que Espanya no pot oferir, atès que ens tracta com una economia extractiva colonial, sinó perquè situa el marc del conflicte en l’antagonisme sense mitges tintes (“o tu o jo”) i no espera concessions dels antifeixistes espanyols (que, a penes treu el nas la sobirania catalana, esdevenen presoners de la raó castellana d’estat), alhora que posa en perill el supremacisme, el racisme i el militarisme amb què l’estat ha defensat històricament la seva crisi perpètua contra els mateixos espanyols.

Un antifeixisme espanyol, en nom d’unes llibertats amenaçades des d’un estat que cap esquerra no gosa enfonsar, és el terreny fèrtil per a una estratègia d’estabilització d’Espanya, que sol anar de bracet amb la negació de la llibertat a Catalunya en nom de la llibertat dels espanyols. No mossegarem l’ham: no pas aquesta vegada. Que els morts enterrin els seus morts, i mirem endavant. La lluita per la independència és una lluita per les llibertats pròpies contra un estat que usa a conveniència l’amenaça feixista com a justificació del seu domini. I, en la mesura que va contra l’estat, la independència de Catalunya hauria de ser el pont per als que volguessin canviar de debò la falsa dialèctica entre democràcia i feixisme a Espanya. La democràcia pactada durant la transició postfranquista va ser un maquillatge sota el qual s’amagava la podridura del règim sagnant d’un psicòpata: l’oposició entre partits del règim borbònic és una ensarronada apta per als polítics infantilitzats que regnen entre l’esquerra espanyola. I no hem de permetre que ningú utilitzi la crisi particular del seu estat per a encolomar-nos la seva defensa, subordinar-nos a la seva estratègia, i deixar-nos a l’estacada quan els haurem ajudat a fer la feina.

En temps de crisi de l’estat contemporani i del capitalisme global, la independència de Catalunya no es podrà fonamentar en un particularisme historicista, ni un somieig melancòlic, sinó que ha de constituir l’arma en defensa de la nació i de la gent que hi viu contra els depredadors de la riquesa creada pel treball i contra els opressors colonials i els seus còmplices. El feixisme català és un accident de la política institucional; el feixisme espanyol és estructura d’estat.