En qualsevol batalla, tan important és saber dirigir l’ofensiva com endreçar el replegament. L’independentisme català ha acabat malbaratant la força acumulada que va portar a la revolta d’octubre del 2017, convertint el que va ser una victòria en una derrota. Aquesta mala gestió s’explica, en part, per les idees equivocades sobre l’octubre català.

En tots aquests anys, el debat s’ha mogut entre dues hipòtesis errònies: la que ho carregava tot a una qüestió de voluntat dels líders, sense atendre correlacions de força (i per això el que calia era «aixecar la DUI»); i la que posava la correlació de forces com una excusa, sense fer autocrítica dels errors en el lideratge (el que calia era «eixamplar la base»). L’única manera de recomposar la força independentista és fer una anàlisi crítica i seriosa del que va fallar, tant elements objectius com subjectius.

Primer de tot cal aclarir que no va ser pas una derrota. Va ser, en tot cas, un empat. Nosaltres no vam aconseguir la independència però ells no van aconseguir afeblir-nos: l’independentisme va fer els seus millors resultats precisament en les eleccions de finals del 2017, i a efectes de múscul popular, les protestes de la tardor de 2019 van evidenciar igual o més força. Altra cosa és, com hem dit, que la gestió posterior ho ha acabat convertint en una derrota.

Ara bé, què va impedir que fos una victòria?

Els lideratges partien de tesis errònies. Es tractava d’una revolució però amb uns dirigents que no eren revolucionaris. La idea dominant era la «transició nacional», és a dir un canvi acordat, «de la llei a la llei», al qual s’hi arribaria per la força de les urnes perquè «la democràcia sempre guanya». Escòcia havia fet un referèndum acordat amb el Regne Unit. Espanya potser no respondria massa bé però ja hi havia la UE per a fer-la seure a la taula. Quan tot aquest pla es demostra erroni, perquè Espanya està disposada a fer servir la força, a jugar brut, sense cap intenció de seure a la taula, no hi ha cap pla alternatiu. Quan es demostra la crua realitat, és a dir que allò que viu Catalunya té els ingredients d’una revolució, els lideratges s’arronsen i improvisen fugides cap endavant, com ara les proclamacions del 10 i el 27 d’octubre.

Puntualitzo que no participo de la teoria del gran engany perquè hi ha una fina línia que separa la crítica als lideratges (legítima i necessària) del discurs desmobilitzador, infantilitzador i autoindulgent. Hi ha dues diferències substancials entre Xirinacs, que va descriure la Transició com La traïció dels líders, i la narrativa del gran engany. Primera, que Xirinacs sí que hi va posar el coll, i no és així en la majoria de crítiques sarcàstiques als lideratges. La segona, que els líders de la Transició van pactar per assolir llocs de poder, mentre que els líders del procés ho han pagat amb presó i exili.

Pel que fa la qüestió de la correlació de forces convé tenir perspectiva històrica. No estem parlant de fer caure un govern, sinó de fer una revolució per a desmuntar un estat que té segles d’història. Europa Occidental no ha viscut cap independència des d’Irlanda i d’això ja fa més de cent anys. Europa Oriental n’ha viscut moltes més però fruit del col·lapse d’Estats multinacionals com l’Imperi Austrohongarès, Iugoslàvia i la Unió Soviètica. Ens van fer creure molt especials: si ho fem tot bé, sense «ni un paper a terra», ens acabaran donant la raó i serà la primera independència de bon rotllo. Però això no va així. El manteniment dels estats constituïts és una qüestió que combina legitimitat i força. I per a la ruptura d’un estat cal, per tant, legitimitat i força.

No parlo de força a les urnes, que per descomptat és la base necessària. Parlo de força ideològica, mobilitzadora i de resistència per a fer valdre aquesta majoria democràtica perquè a l’altra banda no hi tenim un Estat disposat a acceptar els resultats, ni tan sols disposat a deixar-nos votar en llibertat. Per tant, en el combat per la independència són també importants els discursos ideològics que transmeten opinadors i mitjans de comunicació; és important neutralitzar el paper contrari de certs poders econòmics; tenir força sindical; tenir suports internacionals (sense creure que la UE ens està esperant); desmobilitzar i fer forat en els sectors oposats a la independència dins la societat catalana; i unitat i politització per mirar de fer realitat la consigna que diu que “la repressió no ens aturarà”.

Amb quines fustes farem el foc nou?

Com que la gestió posterior al 2017 ens ha portat a la situació de derrota, s’imposa la necessitat de fer foc nou. És a dir: un rearmament ideològic i organitzatiu sobre unes bases més sòlides. Les noves generacions polítiques senten una gran distància respecte de tot el que anomenen, despectivament, processisme. La clau es troba en no menysprear l’octubre català però sotmetre’l a una bona anàlisi de què va fallar.

Si no ho fem així, les vies cap a les quals mena el canvi de cicle són vies equivocades. Una part de l’independentisme sembla donar per impossible la independència. En vaig parlar en un article a propòsit dels discursos de Jordi Pujol (més previsible) i de Joan Tardà (més preocupant). És una via equivocada, que renuncia al rearmament ideològic per a replegar-se cap a llocs coneguts: la gestió autonòmica i la unitat amb l’esquerra espanyola, sempre en entesa amb governs del PSOE com a únic escenari possible.

Ni els acords amb el PSOE, ni les aliances amb altres forces ni la gestió autonòmica són incompatibles amb l’independentisme sempre que s’emmarquin en una estratègia útil. Però el que semblen aquestes propostes, ara mateix, són fugides endavant, mals menors i renúncia al projecte històric.

Hi ha, és clar, l’emergència de l’extrema dreta que ho condiciona tot, des del gir a la dreta de Junts fins a la idea del front ampli de Tardà i Rufián. Tant en el cas de VOX com en el d’Aliança Catalana, l’extrema dreta encaixa força bé en l’esquema de Walter Benjamin: sorgeixen d’una revolució frustrada, és a dir el 15M i el procés independentista. En el cas de l’extrema dreta catalana, explota la frustració de l’octubre català i redirigeix la ràbia de dalt cap a baix. Ara la responsabilitat del retrocés del català, de la desnacionalització i de tota mena de problemes econòmics ja no és de l’Estat espanyol o la globalització capitalista sinó de la immigració. Un recurs injust i perillosament suïcida pel país però un recurs més disponible, atesa la frustració per no haver aconseguit la ruptura el 2017.

Un rearmament ideològic, per a aconseguir un independentisme que entengui i sàpiga explicar clarament el lligam entre construcció nacional i alliberament. Una reorganització, amb forces polítiques capaces de pensar en termes de poder en totes les seves dimensions: social, institucional, sindical, econòmic. I una millor direcció que entengui la dimensió revolucionària del repte de la independència.

Només així podrem arribar a nous escenaris en els quals l’octubre català no sigui interpretat com un error, ni com un accident, ni com un lloc nostàlgic, sinó com l’assaig general per a un veritable salt endavant cap a la independència.