Ha passat més d’un any de l’arribada de la secció catalana del PSOE al govern de la Generalitat i, com era d’esperar, aquest pilar fonamental del règim postfranquista espanyol ha anat per feina en la seva tasca de desnacionalitzar el país.

Dels teòrics compromisos arribats amb ERC i Junts perquè facilitessin la governabilitat tant a Catalunya com a Espanya, tan sols n’hi ha un que s’ha materialitzat: els més de 80 alts càrrecs d’ERC que segueixen arrapats a la mamella del diner públic dels catalans, ara sota la direcció d’en Salvador Illa. Com passava amb Iniciativa per Catalunya als anys 90 i a principis de segle (i com ha acabat passant amb els seus hereus amb múltiples noms), ERC ha deixat d’existir com a ens polític diferenciat, definitivament convertida en una agència de col·locació en la que tant la supervivència econòmica del partit, com l’estatus social dels seus líders, estan en mans del PSOE.

Tres quarts del mateix passa amb Junts, qui va negociar una amnistia que, a banda de consolidar la immunitat de les forces d’ocupació en la seva brutalitat contra la població civil catalana, tan sols s’ha aplicat a una ínfima part dels independentistes encausats, en concret als principals protagonistes de la renúncia i la claudicació que no van ser capaços ni d’utilitzar la nostra llengua en el seu judici. Tot i això, Espanya segueix guardant-se la carta de l’aplicació efectiva de l’amnistia fins i tot respecte al màxim líder de Junts, organització reconvertida de la seva funció com a teòric partit catch-all de l’independentisme, a simple defensor dels interessos de la burgesia rendista i especulativa en el marc d’una autonomia cada vegada més esquifida.

Com no podia ser d’altra manera, donat que l’Estat espanyol és absolutament inviable des del punt de vista econòmic sense l’espoli sistemàtic dels Països Catalans, les promeses d’una millora del finançament autonòmic han quedat en un no-res, igual que l’aplicació de polítiques a favor de la llengua catalana que, com hem comentat al principi, s’han concretat en mantenir xuclant de la mamella uns quants càrrecs d’ERC mentre es perpetuen les dinàmiques de substitució lingüística i des del PSOE i la seva marca blanca dels Comuns es segueix potenciant el lerrouxisme catalanòfob com a estratègia populista de manteniment de vot captiu. Per cert, sobre allò de «cobrar per avançat» que deien els juntaires en el cas de l’oficialitat del català a la UE, ridícul espantós: que esperin asseguts.

El govern Illa, que havia fet de la seva suposada capacitat de gestió l’argument propagandístic principal, tampoc ha estat capaç (ni ha tingut la voluntat política) de capgirar la dramàtica situació d’infrafinançament i progressiva privatització dels serveis públics essencials, sanitat i ensenyament, on no no tan sols no es percep el més mínim intent de redreçar la destrossa perpetrada per Cambray i els ultraliberals d’ERC, sinó que es consoliden en el poder a l’ombra els responsables ideològics de la destrucció del sistema educatiu.

Precisament les polítiques en l’àmbit de l’ensenyament van ser de les primeres, amb la LEC a principis dels 2000 a fer evident l’existència d’un bloc polític en defensa del statu quo i dels interessos de les elits d’aquest país, conformat aleshores pel PSC, CiU i ERC. La puixança de l’independentisme com a alternativa popular a la triple crisi estructural del règim (nacional, social i de corrupció institucional) va esquerdar aquest bloc i va obligar els diferents actors a posicionar-se en un o altre costat de la balança i, en el cas de la secció catalana del PSOE, ja deslliurada de tota sospita de catalanisme després de nombroses fugues, a mostrar la seva veritable cara de pilar fonamental del règim borbònic i de l’ocupació del nostre poble manifestant-se sense cap pudor al costat del feixisme espanyol.

El que hem viscut d’ençà del 2019 ha estat un ràpid procés de reposicionament d’aquestes tres forces polítiques (o del que en queda) per mirar de mantenir llur hegemonia dins un marc de teòrica restauració de l’autonomisme (tot i que hagi acabat essent en unes condicions encara més precàries a les anteriors al 2017); que ha portat, de facto, a la reconstrucció d’aquest bloc autonomista.

Més enllà del teatre i les distraccions discursives que ja ningú no es creu (sobretot en el cas d’un Puigdemont que segueix prenent els catalans per imbècils), l’acció política real ens mostra una acció coordinada entre aquests tres espais en una estratègia força coincident de construcció d’una tant teòrica com impossible «Espanya plural i democràtica», pantalla que la societat catalana ja havia superat fa deu anys i que sota la batuta del PSOE (partit que compleix a la perfecció aquella definició de Marx de gestor dels interessos de l’oligarquia) ara compren de manera més o menys explícita tant Esquerra com els post-convergents.

Des de l’espanyolisme més explícit del tàndem Rufián-Tardà, beneït per la socialdemocràcia basca, fins a les declaracions d’en Puigdemont justificant els seus acords amb el PSOE com a «oportunitat històrica», ens trobem davant un teatre mediàtic que mira tan sols de disfressar el que, com ja hem dit, el PSOE, Junts i ERC han anat reconstruint aquests darrers anys: el bloc polític del statu quo autonomista.

És, precisament, la frustració generada per les conseqüències d’aquest canvi d’estratègia el que ha donat ales a l’expansió des de Ripoll del feixisme nostrat, qui, alhora, és exhibit junt amb el feixisme espanyol com a espantall per justificar la necessitat de mantenir en el poder el bloc autonomista.

En aquest context, i com ja avançàvem en la darrera editorial de La Veu (núm 22), cal tenir més clar que mai que ser independentista vol dir fer política independentista, desplegar una estratègia independentista que, en cap cas, pot consistir en reforçar els pilars del règim espanyol. Ben al contrari, el que cal sempre és afeblir l’estat ocupant, fer-ne aflorar les contradiccions i preparar-se per a la inevitable confrontació política.

Dit d’una altra manera: actualment, Junts i ERC són pedres a la sabata de l’independentisme, com en el seu dia ho va ser el Pujolisme que no va dubtar a pactar amb el PSOE de Felipe González el marc autonòmic asfixiant que perpetuava la divisió dels Països Catalans i allunyava tota esperança d’exercir el Dret a l’Autodeterminació.

Si a això hi afegim el fet que els sectors econòmics representants per Junts tenen un caràcter encara més parasitari (rendista, especulatiu) que els representats aleshores per CDC, i que l’ERC de Junqueras, Aragonès i companyia és un partit «anacional», d’ideologia liberal i atlantista, i de cultura militant eminentment «trepa», queda clar que la nostra tasca primordial és desemmascarar-los i desplegar una veritable alternativa política conseqüentment independentista i desacomplexadament defensora dels interessos populars.

Cal, per tant, recuperar una praxi política fonamentada en la lluita i l’organització popular, que entengui la institució com un dels múltiples camps de batalla i que defugi l’acomodació al règim, sense caure, però, en la marginalitat i el pamfletarisme. Com es va fer en el deseni 2007-2017, cal dinamitzar les lluites reivindicatives i les diferents expressions d’organització popular en una orientació de ruptura independentista, però tenint clar ara que «tota la política que no fem nosaltres, es farà contra nosaltres», i aprofitant l’experiència acumulada per bastir, ara sí, un projecte guanyador deslliurat tant de complexes d’inferioritat, com de tota subordinació ideològica als discursos hegemònics de l’espanyolisme, el capital, i les seves eines de dominació principal com són la UE i l’OTAN.

Tancat un cicle i posats a fer foc nou, no està de sobres recordar vells lemes: «per una política independentista de combat, construïm la (veritable) unitat popular».