1.
L’any 1984, amb Joan Fuster d’amfitrió, es va celebrar a València un cicle sota el lema Els Països Catalans, un debat obert. Durant tres dies intensos, el debat es va desplegar al voltant de tres ponències de Pierre Vilar, Joan Coromines i Miquel Batllori.

El cicle reprenia la interpel·lació que Fuster havia fet en l’històric discurs de l’Aplec a la plaça de bous de Castelló, el 25 d’abril del 1982: “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”. El mateix Fuster, en una conferència del mateix any, ja havia alertat: “Tenim els dies comptats, i hem d’espavilar-nos. Ja no es pot ser regionalista de Catalunya, o nacionalista de la Catalunya estricta. Ho hem de tenir ben present: la nació catalana, culturalment i políticament, no pot clausurar-se en les quatre províncies del Principat”. “Cada regió dels Països Catalans, al llarg dels segles, ha tingut la seva aventura. De cara al futur, o els Països Catalans […] recuperem i reestructurem la nostra dispersió regional o no serem res”. “O Països Catalans o regionalisme”.

Quaranta anys després d’aquest diagnòstic, fa mal de constatar que no hem avançat en l’articulació dels Països Catalans per defensar-nos adequadament, per protegir la llengua catalana, per enfortir i difondre la cultura catalana a tot el domini, per articular imaginaris compartits, per definir un espai comunicacional o per vincles sòlids en l’àmbit polític, institucional i social.

És cert que en alguns aspectes s’ha avançat, però el repte continua sent el mateix que Fuster definia amb encert ara fa més de quaranta anys.

2.
Els Països Catalans són una realitat lingüística, cultural, històrica i territorial: l’afirmació és tan inapel·lable com ho és que tampoc, en les darreres dècades, no hem estat capaços d’articular-nos de manera conjunta en cap dels quatre aspectes. Només hi ha hagut vertebració en l’àmbit universitari, amb la Xarxa Vives d’Universitats, i, només en algunes iniciatives de la realitat associativa de la societat civil. Tanmateix, a hores d’ara, els Països Catalans no són una realitat política, ni econòmica, ni comunicacional, ni social. O no ho són encara.

3.
Són molts i molt diversos els factors que permeten explicar per què s’ha avançat tan poc en la vertebració dels Països Catalans i en la consolidació d’aquest marc com a referència. Podem identificar tres grans tendències que alimenten la dispersió entre els territoris del domini lingüístic i que dificulten que els Països Catalans puguin avançar en aquelles realitats en què encara no són prou consolidats.

La primera és el divisionisme i l’aïllacionisme, la principal estratègia d’aquestes dues grans màquines centralitzadores que són l’estat espanyol i l’estat francès, i que opera en l’àmbit polític, institucional i territorial, però també des del punt de vista lingüístic, comunicacional i d’infraestructures.

Així, es fragmenta el territori; se’l dota d’estructures institucionals regionals o autonòmiques sense capacitat d’articular-se entre si; es treballa per fragmentar la unitat lingüística; es bloquegen les possibilitats de construir estructures comunes (per exemple, en l’àmbit comunicacional); s’impedeix qualsevol articulació eficaç pel que fa a infraestructures (com les ferroviàries).

L’Estat espanyol i l’estat francès, ara com ara, són el principal i més poderós obstacle en contra dels Països Catalans.

La segona és el secessionisme, que opera com una quinta columna des de l’interior de cadascun dels territoris dels Països Catalans, impulsant i afavorint la desconnexió de la resta dels territoris catalanoparlants. Fonamentalment, opera a través de dues vies complementàries: una és la institucional, com els atacs a la llengua catalana orquestrats des de la Generalitat valenciana, des del Govern de les Illes Balears i de l’Aragó, o des dels tribunals de Tolosa o Montpeller. L’altra, és la social, i s’expressa a través del foment de l’anticatalanisme al País Valencià, les Balears, la Franja o la Catalunya Nord.

La tercera és el regionalisme o el que, reprenent una afortunada caracterització de Joan Fuster, podem anomenar cantonalisme, que afecta aquelles posicions nacionalistes, sobretot al Principat, el País Valencià o les Balears, que, tot i que defensen i treballen per la llengua i la cultura catalana, fins i tot per avançar en termes nacionals, ho fan en termes regionals: a Catalunya, ignorant la Catalunya Nord i la Franja, però també el País Valencià o les Illes, i per descomptat Andorra o l’Alguer; al País Valencià, ignorant les Illes o el Principat i per descomptat la Catalunya Nord i Andorra; i així successivament.

Tanmateix, es pot defensar adequadament la llengua catalana o l’escola en català només a un dels territoris dels Països Catalans, ignorant la comunitat de deu milions de parlants potencials del domini lingüístic? Es pot treballar per la cultura catalana només des d’una part del territori? Es poden defensar unes millors infraestructures, com les ferroviàries, regionalitzant les reivindicacions? Es pot treballar per enfortir un espai comunicacional propi renunciant als quinze milions de ciutadans que viuen als Països Catalans? Es pot defensar una millor fiscalitat renunciant d’entrada a articular una posició compartida entre diferents territoris?

Totes aquestes són preguntes retòriques, com és fàcil d’imaginar. En aquest nivell, el diagnòstic de Fuster continua sent inapel·lable: separats, som més febles. Units, podem ser molt forts.

4.
Ha arribat l’hora, com reclamava Pierre Vilar el 1984, de deixar de pensar els Països Catalans com a concepte per tornar a treballar pels Països Catalans com a projecte. I això vol dir sobretot dues coses: d’una banda, fent front al divisionisme i secessionisme impulsat i defensat pels estats espanyol i francès, però també al cantonalisme i al regionalisme dels nacionalistes o independentistes de cada territori que han renunciat al marc dels Països Catalans. D’altra banda, cal identificar aquells fronts en què s’hauria de treballar coordinadament per enfortir la unitat dels Països Catalans.

Des d’Òmnium Cultural, atenint-nos als nostres àmbits específics de treball, tenim clar que els fronts prioritaris són quatre, i són justament en els que estem treballant: la llengua, la cultura, la creació d’imaginaris compartits i la construcció nacional. Per començar. Per a Òmnium, aquest és un objectiu estratègic, que articulem en el marc de la Federació Llull, amb Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, però també amb Cultura Activa d’Andorra, Òmnium Catalunya Nord i Òmnium Cultural de l’Alguer.

I, en tots aquests fronts caldria, a més de la necessària defensa enfront dels atacs, que hauria de ser compartida, treballar per articular estratègies compartides per avançar, de manera constructiva i propositiva. No podem passar tota la vida defensant-nos, ni esmerçar tota l’energia en la reacció; cal avançar, perquè qualsevol avenç en l’enfortiment ens protegeix més que la millor defensa reactiva.

No pot haver construcció nacional, pròpiament dita, si no abasta el conjunt dels Països Catalans. Cal reconèixer que el diagnòstic de Fuster el 1982 continua sent vigent: només sobreviurem com a poble si ens recobrem en la nostra unitat. Una unitat, és clar, que en reconegui la diversitat interna constitutiva dels diferents territoris.

L’autèntica lluita compartida que tenim per endavant, els anys que venen, i que hauríem d’assumir com a pròpia tants agents com sigui possible, és l’articulació nacional en clau de Països Catalans per a la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes, la cohesió social, els drets civils i polítics, i els drets nacionals. No ens podem permetre quaranta anys més sense abordar aquest repte que, en termes nacionals, és urgent i necessari. Renunciar-hi sabem el cost que té.