* Aquest text va ser escrit abans de la polèmica de l’esquetx teatral sobre llengua i immigració en la presentació de l’informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona. [Nota de l’autor]

M’ha empès a escriure aquest article la intervenció de María Ignacia Ibarra, autora de Tumbar la blanquitud (Descontrol, 2024), a la Fira Literal del maig passat. Doctora en Antropologia per la Universitat de Barcelona (UB), Ibarra planteja una certa complicitat amb l’independentisme català que també es desprèn d’altres intervencions seves, com ara la conversa amb Daniela Ortiz a propòsit del seu llibre. Però apunta dues grans discrepàncies. Una primera és que el poble català (de la mateixa manera que cap poble europeu, remarca) no es pot considerar colonitzat. Que comparar-nos, per exemple, amb els maputxes seria “extractivisme epistèmic”. Perquè no es pot esborrar la responsabilitat catalana en la colonització d’altres pobles, perquè tenim responsabilitats històriques en l’esclavisme i responsabilitats actuals en el botí que algunes empreses s’enduen de Mèxic, de Xile o de Colòmbia. L’altra discrepància és sobre l’exigència del català a la població immigrada, que suposa establir “una frontera simbòlica”, caure en “la reproducció de mecanismes de la blanquitud” i convertir la llengua en un “dispositiu de control”. En les ratlles que segueixen, voldria aportar un punt de vista diferent, oposat en alguns aspectes concrets, tot i compartir el clam d’Ibarra que “no ens podem permetre continuar encapsulades”, perquè, tal com diu, l’antiracisme no interpel·la tan sols les persones racialitzades, així com la independència no ho fa només amb els catalans d’origen.

Una catalanitat descolonial

Penso que és agosarat dir que no ha existit cap experiència similar al colonialisme dins les fronteres europees, sobretot si mirem el cas irlandès. El colonialisme interior és una expressió que als anys seixanta es va començar a fer servir per a casos com el d’Occitània, en el qual coincidia el subdesenvolupament econòmic amb una anul·lació total de la llengua pròpia. Si bé aquest terme és força adient per a la realitat de la Catalunya del Nord i també del País Valencià i de les Illes, és cert que la Catalunya industrialitzada que va aconseguir represtigiar la llengua durant el segle XX és un cas diferent.

Per a Catalunya, és més adient parlar d’ocupació: és un procés clau que van començar els Borbons el 1707-1714 amb la destrucció de les institucions pròpies i la proscripció de la llengua, i que, després del parèntesi republicà, el franquisme va reprendre el 1939 amb més agressivitat, iniciant el que Josep Benet va anomenar “intent de genocidi cultural”. La Transició suposa una atenuació d’aquesta forma de dominació, tot mantenint els aspectes centrals, i per això la Constitució estableix l’Exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya i el castellà com a llengua de primera, la qual tenim el dret i el deure de saber. És el que està escrit i és el que hem viscut: en aquests anys, malgrat les polítiques autonòmiques, el català es parla menys que el castellà, i la tendència és la minorització. Pel que fa a la força, el 2017 no van arribar a usar l’Exèrcit, però sí la policia i la judicatura per reprimir un referèndum d’autodeterminació.

Que nombrosos catalans van participar en l’esclavisme és ben cert, i cada dia se’n saben més noms. Com també és cert que eren catalans espanyolíssims i monàrquics, i ho demostra que els negrers principals van ser ennoblits pels Borbons. El republicanisme i el nacionalisme catalans són tota una altra història. És ben cert que el general Prim va armar un batalló de Voluntaris Catalans, cofats amb barretina, per anar a colonitzar el nord d’Àfrica. Com també és cert que uns anys abans havia esclafat la revolta catalana de la Jamància i havia bombardejat Barcelona (fet pel qual va ser glossat elogiosament, vet-ho aquí, pel considerat pare de la Renaixença, el burgès Aribau).

Què vull dir, amb això? Que la societat catalana, com totes, també està travessada per la lluita de classes i que no pot existir una única memòria. No vull fer cap mena de catalan virtue signalling, però sí recuperar algunes experiències força oblidades de la nostra història nacionalpopular. M’agrada que l’estelada emuli la bandera dels insurrectes cubans, perquè els separatistes de l’època sentien simpatia per José Martí (fill d’un militar valencià) i no per Valerià Weyler (el repressor dels independentistes antillans i, anys després, de la Setmana Tràgica, una revolta obrera barcelonina dels qui no volien participar en la guerra colonial al Marroc). M’agrada que Macià inclogui el Rif, les Filipines, Egipte i Irlanda en la seva proposta de Lliga de les Nacions Oprimides. Que Companys tingui una sèrie d’articles contra la guerra al Marroc. I que Joaquim Ventalló, el primer traductor de Tintín al català, fent el servei militar a Melilla deixi escrit: “Si la sort em portés al Marroc al servei d’Espanya, Estat que tant se me’n dóna, cercaria la manera de passar-me a l’enemic, ja que és un deure que com a nacionalista tindria. Ja que Espanya al Marroc no hi ha d’anar a fer res”. M’agrada, finalment, que el biògraf de Frantz Fanon reconegui la influència del psiquiatre reusenc Francesc Tosquelles: “Orgullós de ser català, Tosquelles desconfiava de les fórmules universals per sospitar que en elles s’hi amaga una autoritat superba i dominant” (Adam Shatz, Rebel’s clinic, 2024).

Està per fer una història de les simpaties catalanes per les lluites anticolonials d’arreu: algunes de més raonades i profundes; d’altres, de més puntuals i circumstancials. Ben segur, associades sempre al món obrer, llibertari, nacionalista o republicà, vinculades també amb l’antimilitarisme de les classes populars que no volien anar a morir mar enllà. Una història del que podríem anomenar la catalanitat descolonial.

Exigir el català

Avui, la llengua és clau en la transmissió de la catalanitat. És la marca d’identitat, si bé no l’única, sí la més important. Necessitem compartir-la com hem fet sempre, però amb més perícia perquè les dades ens indiquen una situació d’emergència: si el 2003 el català era la llengua habitual del 46% de la població a Catalunya, avui ja només ho és del 32,6%. I per això són necessàries accions “des de baix”, però també “des de dalt”. Començo per les segones. Amb les precàries eines autonòmiques s’ha de poder exigir el català perquè és l’única manera de prestigiar-lo i augmentar-ne la utilitat. Fixem-nos, per oposició, què fan els seus enemics: l’encara president valencià Carlos Mazón va dir l’octubre del 2024 que l’idioma que compartim amb els valencians és “una llengua imposada durant massa temps”. I per això, emparant-se en l’anomenada “llei de llibertat educativa”, va aprovar la certificació automàtica del C1 valencià a centenars de milers d’exalumnes. Una mesura que va comptar amb l’oposició del principal sindicat de professors, l’STEPV, així com de tot el moviment que lluita per la llengua (Escola Valenciana, ACPV, Decidim…).

Les llengües minoritzades necessiten protecció; és evident. No funcionen en el buit, al marge de les relacions de poder que clarament identifiquem en altres dinàmiques socials com el gènere, la raça o l’orientació sexual. No diré allò tan cursi que les mesures pel català no es fan en contra de res, sinó a favor de tot. És clar que estan fetes en contra d’una realitat, però aquesta no és, en cap cas, la immigració. Estan fetes contra l’hegemonia del castellà que minoritza el català.

És clar que una llengua només exigida administrativament és una llengua que es fa antipàtica. El català és per viure’l, per relacionar-se, per obrir-se a un nou món. I per això són clau totes les iniciatives que han de venir “des de baix”.

Aliances

Res no uneix tant com un enemic comú. El moviment antiracista i l’independentisme tenim al davant l’espanyolisme i aquest cosí que li ha aparegut en forma d’ultradreta catalana. Uns celebren el 12 d’octubre i els altres projecten el seu racisme especialment contra la gent pobra i musulmana. En els ambients dretans catalans, sempre que tenen ocasió se’n foten de l’eslògan de les lluites compartides perquè volen, efectivament, allunyar el catalanisme de qualsevol complicitat solidària i de qualsevol aspiració d’universalitat.

A banda d’aquests enemics comuns, el que pot fonamentar l’aliança entre independentisme i antiracisme són les pràctiques concretes dins el que, en terminologia marxista, sempre hem anomenat “moviments de masses”.

En la mateixa xerrada de la Fira Literal s’esmenta el moviment per l’habitatge com a exemple principal. Penso també en altres casos, com l’exitosa Cursa Antiracista de Barcelona, organitzada pel Sindicat de Manters. Val a dir que el Sindicat sempre ha expressat una sensibilitat pel català que el fa destacar dins del moviment antiracista del país. Una sensibilitat que va acompanyada de l’exigència de més places públiques per aprendre català i un sistema d’inscripció més accessible i menys burocràtic.

Aquesta lluita per a més i millor ensenyament de català (cal dir que Ibarra també el cita) em sembla clau de futur. Com també ho és el paper que pot tenir el sindicalisme, lluitant braç a braç amb el proletariat migrant per tal que l’aprenentatge de la llengua es pugui fer en hores de feina i a càrrec de l’empresa i/o del sector públic, que és la manera més directa i honesta de donar importància al català en el món laboral i econòmic.

Més enllà de l’ensenyament reglat, la formació de grups de conversa també forma part del procés d’aprenentatge i aliança. Calen més espais compartits com el que va explicar fa unes setmanes l’editor Miquel Adam en un celebrat fil de piulades.

Somio un veritable moviment de masses pel català que agrupi sindicats de treballadors, d’estudiants, d’habitatge; moviment antiracista; plataformes de docents i associacions de filòlogues; el món de la cultura i el voluntariat lingüístic. Un moviment que sigui la forja d’una nova consciència de catalanitat.

A l’últim: comparteixo les crítiques que l’antiracisme fa al concepte d’integració que pressuposa una catalanitat acabada a la qual s’accedeix a través d’un motllo uniformitzador. L’arribada de persones migrades implica una transformació de la catalanitat també per a la població autòctona. Suposa obrir els ulls a problemàtiques socials pròpies del nostre país com el racisme i les desigualtats, començant per la Llei d’estrangeria. Suposa obrir els ulls a la situació d’explotació dels països d’origen i de les experiències de lluita, de les quals podem aprendre molt. M’ha semblat molt interessant que amb la malaguanyada mort de Ngũgĩ wa Thiong’o a finals de maig, el seu llibre Descolonitzar la ment (Raig Verd, 2017) hagi viscut un rellançament: va per la tercera edició i vaig poder comprovar com volava en moltes biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Suposa, en definitiva, que el nostre independentisme no pot ser el mateix, ignorant aquesta realitat. L’octubre del 2017, Angela Davis va visitar Barcelona i va fer referència a la possibilitat de la independència. Ens convidava a tirar-la endavant mentre aixecava el llistó: “Potser ho heu de complicar una mica més i preguntar-vos quina mena d’independència. Potser heu de parlar sobre una independència que sigui antiracista i antimisògina. I després torneu a convidar-me. Vindré a celebrar-ho”.

Una independència antiracista i una catalanitat descolonial. Tan complicat i tan simple alhora.

[L’article es publicà originalment a Crític]