Més d’un centenar de persones es van reunir la setmana passada a la sala municipal d’Espui per assistir a la xerrada titulada “Retaules de la Vall Fosca: de les esglésies als museus”, impartida pel doctor en Història de l’Art Albert Velasco. L’acte, organitzat pel Museu Hidroelèctric de Capdella, buscava posar llum sobre una de les ferides patrimonials més sensibles de la Vall Fosca: la pèrdua d’un conjunt excepcional de retaules gòtics i barrocs que, fins a mitjan segle XX, decoraven l’interior de l’església de les Neus a Espui, Sant Vicenç de Capdella, Sant Jaume a Envall, Sant Joan Baptista a Aguiró i Sant Feliu a la Pobleta de Bellveí. Lluny d’una simple xerrada divulgativa, la sessió va esdevenir un exercici col·lectiu de memòria i reivindicació en què públic i expert van compartir informació, records i reflexions sobre la necessitat de protegir i difondre el llegat artístic local.

Durant gairebé dues hores, Velasco —reconegut especialista en art medieval català i professor a la Universitat de Lleida i a la UOC— va desgranar el periple d’aquestes peces des del seu moment de creació dels segles XV al XVII fins al seu parador actual, repartit entre museus nord-americans, col·leccions privades i institucions eclesiàstiques d’arreu del país.


Retaules gòtics i barrocs: de les parets d’Espui a museus americans

Un dels casos més sorprenents és el del retaule de la capella de les Neus d’Espui, datat entre 1450 i 1475 i atribuït al Mestre d’All. Venut l’any 1925 pel Bisbat, avui forma part del prestigiós Detroit Institute of Arts (EUA). De fet, a través d’una investigació acurada basada en fotografies antigues del fons Salvany i l’estudi detallat de la iconografia, Velasco va aconseguir demostrar la vinculació amb Espui.

Ara bé, aquest és només un exemple d’un fenomen més ampli. A Aguiró, el retaule dedicat a Sant Antoni —obra de Miquel Orcau— va ser traslladat l’any 1972 al Museu de Lleida, en un moment on la despoblació i la manca de recursos dificultaven la conservació local. A Envall, els retaules de Santa Anna i del Roser van ser baixats a la Pobleta de Bellveí durant els anys setanta com a mesura de protecció, però el seu context original s’ha perdut. Cal destacar que el del Roser, pintat el 1610 pel Mestre de Sorpe i sufragat per Joan Sanmartí, llueix encara els daurats i estofats propis del primer barroc. Per la seva banda, a la Pobleta, el retaule major, desmuntat durant la Guerra Civil per evitar-ne la destrucció, està actualment al Museu Diocesà d’Urgell després que la recerca de Velasco permetés identificar-ne la procedència i ajuntar les peces que estaven dividides entre el Museu de Lleida i el de la Seu d’Urgell. Queda, però, localitzar dues taules del retaule.

Després de la conferència, els assistents es van desplaçar fins a l’església de Sant Julià d’Espui, on es va viure el moment més emotiu de la jornada amb el concert de música sacra interpretat per Aleksandra i Ania Skrzypek.


El Museu Hidroelèctric: del relat industrial a la defensa del patrimoni artístic

L’activitat s’emmarca en la línia de treball del Museu Hidroelèctric de Capdella per estendre la seva acció més enllà de la història industrial i incloure el patrimoni immaterial, històric i artístic de la Vall Fosca. En aquest sentit, la jornada amb Albert Velasco suposa el tret de sortida d’un calendari anual de jornades patrimonials que volen abordar, cada any, un element diferent: pintura mural, escultura romànica, orfebreria litúrgica o patrimoni immaterial vinculat als oficis i festes del territori.

Així doncs, amb actes com aquest, el Museu Hidroelèctric de Capdella vol obrir una nova etapa en què la defensa del patrimoni sigui, a més d’una tasca tècnica, un projecte compartit amb la comunitat, perquè la Vall Fosca no només recordi el que va ser, sinó que també sàpiga reivindicar allò que li pertany.


Sobre el Museu de la Torre de Capdella

El Museu de la Torre de Capdella està emplaçat a l’antic edifici de les oficines i el consultori mèdic, a tocar de la central hidroelèctrica de Capdella, cedit per Endesa a l’Ajuntament des de l’any 2002 amb l’objectiu de promoure’n l’obertura al públic per divulgar i valoritzar el seu patrimoni històric.

La construcció de les centrals hidroelèctriques, entre finals del segle XIX i mitjans del XX, va suposar una transformació econòmica i social per a moltes valls pirinenques, generant ocupació, infraestructures i activitat econòmica. Avui aquest llegat es manté viu i actiu, no només com a font de producció d'energia renovable, sinó com a actiu cultural i turístic de primer ordre.

La visita a l’espai permet fer un recorregut des que va sorgir la idea de la construcció de la central hidroelèctrica fins que es va posar en funcionament el 1914 i analitza els canvis econòmics, socials i d’infraestructura que va representar, alhora que s’hi reflexiona sobre el futur energètic i la sostenibilitat.

El Museu forma part del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) –del qual n’és museu secció–, de la Xarxa Territorial dels Museus de les Terres de Lleida i Aran i de la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran.