L’emergència climàtica, humanitària i de destrucció de la diversitat és de tal magnitud que ens hem supraliminat, com deia Günther Anders. Tot plegat, excedeix la nostra capacitat de comprensió i, per tant, ens resulta impossible prendre decisions ètiques, sentir dolor o fer-nos responsables. Podem salvar una vida, però no sembla possible, per a molts, prendre decisions ètiques davant el genocidi de Gaza o de tot un planeta.

El capitalisme postfordista digital ens ha inoculat el desig de tindre, l’individualisme triomfador, la necessitat del postureig mediàtic i, amb tot açò, tota una ideologia egoista i ultraconservadora. El terraplanisme negacionista guanya adeptes en la pantalla amb els seus discursos supremacistes heteropatriarcals i ultrareligiosos: antiecologistes, antitrans, antiindigenistes, antidiversitat… feixistes excloents. Sempre troben un culpable extern als seus malestars, i millor si aquest culpable és una dona, una bruixa, homosexual, transsexual, migrant, exiliat, discapacitat, estranger o els cossos racialitzats. Per a les necrobiopolítiques terricides andropocèntriques, les víctimes, the undercommons, som danys col·laterals.

Com afirma Paul Preciado, al llibre Disphoria mundi, “La clau d’aquest capitalisme petrosexoracial no és només, com va pensar Marx, la producció i l’extracció de plusvàlua econòmica, sinó també la fabricació d’una subjectivitat addicta, els desitjos dels quals s’emmotllen al procés de producció de capital i de consum, així com de reproducció sexual i colonial. I tot això a través de la combustió fòssil i la destrucció de la biosfera.(…) Aquell que és explotat no desitja el seu alliberament, sinó que, al contrari, aspira a accedir al reconeixement social a través del consum i la identificació normativa.” Aquells oprimits, explotats, perceben que són classe mitjana i no desitgen fer caure l’opressor, sinó que l’aplaudeixen i el voten, volen ser patriarcat com l’amo, s’identifiquen, es creuen la mentida que amb esforç tothom pot ser un home blanc, heterosexual, d’èxit, amb privilegis. El neoliberalisme digital, que destrueix la vida al planeta, també ha acabat amb la percepció, sensibilitat i el desig de canvi de part de la població.

Malauradament, patim com part de la suposada esquerra aplica les polítiques neoliberals patriarcals: privatitzacions del que és públic (el subministrament d’aigua, RENFE, xarxa elèctrica, escola concertada, sanitat privada), polítiques estatals i internacionals colonials (venda i comerç d’armes a Israel, acords amb teocràcies i règims repressius, empreses de l’IBEX amb polítiques extractivistes i d’assassinat de líders ecoindígenes a Llatinoamèrica), convivència amb el mercat especulatiu de l’habitatge i la turistificació, promoció de l’expropiació del territori per fons voltor per a macroprojectes energètics gens renovables, discursos binaris retrògrads… tot desil·lusionant a part de l’electorat.

Tanmateix, hi ha esperança enfront d’aquesta pornoviolència amb mirada binària, patriarcal, colonial i capacitista. Perquè altra part de la societat, molts joves, volen traspassar aquest llindar ètic de la percepció capitalista. Desitgen crear una altra forma de relació social que no estiga basada en jerarquies de poder i violència. I l’estan creant, amb comunicació no violenta, amb compassió i cura, amb incertesa i determinació, amb llibertat, amb consciència i implicació. Podem sentir una mutació micropolítica entre la joventut. Joves queer que transgredeixen les convencions de gènere, desig sexual i estereotips. Joves ecotransfeministes implicades en lluites interseccionals i construcció de masculinitats igualitàries. Joves que renuncien al cotxe i l’avió, i lluiten per una mobilitat sostenible, i fan de la bicicleta tot un estil de vida. Joves que defensen els drets de totes les persones, també de les dones racialitzades, dels no normatius, dels migrants, dels nens… Joves que lluiten per altre mode d’habitar el propi cos i el món, per un habitatge cooperatiu, per un treball col·laboratiu, per una reruralització del territori buidat.

Davant la crisi del règim capitalista, en què la mort i la destrucció de la vida són objecte de consum libidinal, creix tota una xarxa d’ajuda mútua, de solidaritat i bé comú entre la població. La lluita entre el fatxo-matxo-liberalisme i la revolució eco-trans-feminista-interseccional defineixen les nostres possibilitats d’emancipació i supervivència planetària, en paraules de Preciado. I què podem fer des d’un sindicat com la Intersindical Valenciana? Doncs defensar la salut del planeta fora i dins del treball, perquè així protegim la nostra salut. Així com, practicar relacions laborals i socials igualitàries, respectuoses, inclusives, amb escolta activa i cura. A més de donar suport a les iniciatives de les joves ecofeministes que transgredeixen les normes patriarcals i fan dels seus somnis el camí.