I no únicament del referèndum: el 2017 va ser escenari d’un atemptat, que pretenia ser una gran matança per part d’una cèl·lula terrorista jihadista  organitzada a Ripoll.  Hem de considerar que fins ara aquest atemptat ha deixat aspectes obscurs i sense aclarir començant per la presència i activitats de l’imam de Ripoll i l’abast exacte de la matança que realment pretenia la cèl·lula. Els atemptats concrets a Barcelona i Cambrils van ser del tot circumstancials i triats precipitadament  a l’atzar i no sembla que fossin l’objectiu buscat, que era de fer una gran matança en un lloc molt concorregut, probablement la Sagrada Família. Vuit anys després necessitem encara que s’obrin totalment els arxius del cas per saber tota la veritat de l`entramat secret que inclou les activitats de l’imam i la seva relació  amb els serveis secrets espanyols i marroquins.

Si els preparatius d’aquest atemptat tenien alguna  relació amb l’organització del referèndum d’autodeterminació català només ens ho podria aclarir una investigació imparcial, millor amb intervenció internacional, com tant internacionals van ser moltes de les víctimes i amb els punts d’unió que s’han pogut observar entre l‘atemptat , l’ espionatge existent amb l’operació Catalunya plenament en marxa en aquells moments, i l’operació d’estat per frustrar el referèndum per la via política/militar/ judicial i amb intervenció del Borbó i els serveis secrets.

També relligat amb aquests dues qüestions –l’atemptat i el referèndum-  va destacar en aquells moments el paper del Borbó i la reacció popular tant obertament antimonàrquica: “No tinc por” cridàvem a la gran manifestació d’aquell agost  tant referint-nos a l’atemptat jihadista, com a la presència del Borbó, com a la voluntat de participar en la votació sobre la independència. El que sí va tenir por va ser el Borbó i l’escorta política que l’acompanyava, totalment superats per la clara hostilitat popular. Aquell dia el Borbó va començar a elaborar, en el seu pensament,  la declaració contra el referèndum d’autodeterminació i contra el poble que havia anat a la votació; la por i la irritació d’aquells moments, juntament amb la frustració de no haver pogut aturar el referèndum ni els seus resultats  van ser la base i l’anticipació de la seva actitud i la seva declaració oberta de guerra al poble català (declaració del Borbó del 3 d’octubre del 2017)). Per més que l’actual govern autonòmic socialista de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) s’esforci a presentar-nos un Borbó aparentment conciliador, tots nosaltres sabem de quin peu calça i quines són les seves preferències polítiques i les seves intencions respecte als catalans, la Moreneta inclosa.

De manera que la primera lliçó que vam aprendre d’aquell 2017 és refermar-nos en el republicanisme popular al marge de la cort borbònica autòctona i autonòmica que ens vol encolomar una monarquia que mai no hem votat i que secularment ha estat odiada pel nostre poble, que fa dècades que ja parlava sarcàsticament de la “pesta borbònica”.

La segona gran lliçó , estrictament del referèndum , és la confiança. totalment excessiva, dipositada en els partits polítics que aparentment li donaven suport, però que en el context de l’autonomisme de l’estat espanyol eren tots ells d’una debilitat extrema, vigilats, espiats, infiltrats d’autonomisme espanyolista, comprats, endeutats i dependents de les subvencions estatals. La idea d’unes “estructures d’estat” que havien de ser treballades i sostingudes en aquestes circumstàncies precisament per aquests partits polítics “sobiranistes” ara ens fa riure per no plorar. I entorn dels partits polítics

hi va actuar un exèrcit de funcionaris i assessors diversos que no van estar disposats  a tallar amarres amb l’autonomisme i posar en risc les seves feines. La gran lliçó,  doncs , és haver menystingut que el fonaments del moviment i èxit del referèndum residien en la base popular, en la gent insubmisa que , al marge del partidisme, volíem protagonitzar la història del nostre poble i realment canviar les coses i avançar cap a una independència.

Trencar la submissió colonial a l’estat espanyol no podia basar-se en el protagonisme dels partits sorgits del règim monàrquic del 78 i queixar-se i acusar de traïció a uns i altres és un despropòsit totalment inútil.

            Això vol dir que  en aquest immediat futur un moviment d’alliberament nacional ha de comptar amb algunes complicitats dins de les estructures de partits, dins i fora de les actuals estructures parlamentàries autonòmiques però no concedir-los un protagonisme que no poden ni volen assumir.

            Tot el procés repressiu que va venir arran del referèndum - i la presó d’uns i l’exili d’altres-  va demostrar que ni remotament es va arribar a plantejar de promoure un judici polític que hauria col·locat el plet català en la primera línia informativa mundial: ni es va utilitzar l’arma de la llengua catalana en el judici, ni es va enfocar la defensa dels polítics en clau sobiranista-independentista i rebel·lia enfront dels jutges espanyols, ni es va impugnar el judici sencer; un cop més els partits polítics van demostrar que el seu protagonisme en el procés independentista era més aviat una pedra a la sabata del nostre país;  Ara mateix cal assumir aquesta realitat i posar-los en el seu lloc –secundari – a tenir en compte, però secundari- en el context del conjunt d’un  moviment independentista. Aquests partits, que es consideren independentistes, no han d’entrar a les organitzacions que treballen per la independència com per exemple l’ANC o el Consell de la República perquè estan massa sotmesos a la constitució espanyola i els seus límits; estan massa vigilats, espiats i intervinguts. Això ens fa entendre que l’acció política per la independència ha de transcórrer per altres camins – si cal clandestins i lliures- si cal, partint de l’acció municipalista , de l’entramat sindical, de la rica organització sociaL que és tradició a la nostra terra, de la capacitat de rebel·lia que és present a la nostra història.

   No serem els primers ni els últims que ens organitzem al marge de l’estat i els seus esbirros però hem de demostrar que el primer d’octubre de 2017 ha estat una gran lliçó i no repetirem els errors que es van manifestar en aquells moments.