Aragó i Catalunya , un contenciós mil·lenari de múltiples facetes, que un cop més revela ara mateix  com es desenvolupa i agafa formes diferents el  mateix tipus de catalanofòbia que hem vist manifestar-se al llarg de segles entre les nostres dues nacions. Des de relats reals  que testimonien la destrucció  d’arxius desapareguts per l’acció de les guerres com l’Arxiu corresponent a l’arxiu reial d’Aragó, destruït en les guerres  napoleòniques, la destrucció del qual els aragonesos no volen acceptar i es la base de la rancúnia amb que miren l’Arxiu reial del Casal de Barcelona,- conegut amb el nom que no li pertoca “d’Arxiu de la Corona d’Aragó”;-  tampoc no accepten la catalanitat de figures històriques de l’època napoleònica  com la coneguda “Agustina de Aragón”, que era de Barcelona...

La pèrdua de la personalitat històrica d’Aragó i de la llengua aragonesa, que sobreviu amb penes i treballs com ho testimonia la revista Andalán, i la consegüent submissió a Castella, ha estat de molt mal pair per a la gent aragonesa; la història que ha patit l’Aragó sotmès a Castella ha desembocat en el moment actual conformant una forma singular de catalanofòbia com a arma d’autodefensa de molts aragonesos: és igual que la comunitat autònoma tingui governs socialistes (Lambán) o governs més de dretes (Azcón): és igual que discutim sobre uns compartits jocs olímpics de neu o sobre els límits seculars de 800 anys del Bisbat de Lleida que incloïen les 111 parròquies de la Franja; és igual que el català continuï sent la llengua pròpia del territori de la Franja: el relat que es vol imposar és d’una catalanofòbia de nou format, elaborat entorn de Saragossa i molt hostil entorn d’Osca, i el conjunt religiós de l’ Opus Dei de Torreciudad (prop de Barbastre on va néixer el santificat José Maria Escrivà de Balaguer.

El tema actual de Sixena – ara el 2024-25- és un perllongament d’un tema més antic en el temps que comença amb un contenciós entre el bisbat de Barbastre-Monsó i el bisbat de Lleida;  durant 800 anys els límits del bisbat de Lleida incloïen les parròquies de la Franja de Ponent i  una divisió administrativa provincial molt posterior (1833) va incloure dins de les províncies d’Osca i Saragossa. Des del Vaticà es proposava – degut a la seva minsa densitat de fidels – que el Bisbat de Barbastre fos suprimit en favor de Saragossa i de fet durant un temps aquesta baixada de categoria religiosa va ser un fet. Però des de la jerarquia catòlica espanyola i , per influència del primer gran santuari de l’Opus Dei prop de Barbastre, finalment el poder civil de Madrid i la jerarquia catòlica espanyola van inclinar-se a favor d’enrobustir el bisbat de Barbastre substituint els límits antiquíssims del bisbat de Lleida, pels límits provincials civils: així enfront dels 800 anys de bisbat  lleidetà va triomfar la divisió provincial castellana que mutilava el secular bisbat de Lleida incorporant les parròquies de la Franja al Bisbat de Barbatre-Monsó. D’això fa només uns anys, el suficients perquè l’Aragó immèdiatament reclamés els bens de les parròquies que estaven- prèvia salvació i compra legitima- dipositats, exposats  i conservats al Museu Diocesà de Lleida o sigui del Bisbat que els corresponia.

Aquesta reclamació –totalment producte de la catalanofòbia més exacerbada- anava dirigida al Vaticà i es movia encara en la via vaticana.

En aquell moment una organització social, política i cultural –La Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans – que estava treballant per recuperar a Montjuïc el Monument de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, decideix implicar-se en la conservació de l’art de les parròquies de la Franja i dels límits antiquíssims del Bisbat de Lleida.

L’activitat de La Xarxa respecte a aquest tema va consistir en una sèrie d’accions dirigides cap al Vaticà : en primer lloc ens vam assabentar que el Monestir de Montserrat era freqüentat pel ministre d’exteriors del Vaticà que hi feia retirs espirituals i que en aquell moment preparava la visita a Barcelona del Papa Benet XVI (el papa Ratzinger) que venia a consagrar la Sagrada Família el 6-7 de novembre del 2010. Tres membres de la Xarxa vam demanar un entrevista amb el pare Soler , abat de Montserrat i li vam plantejar la nostra intenció de fer arribar al Papa un escrit a favor dels límits del Bisbat de Lleida i a favor de la conservació dels bens de les parròquies de la Franja al Museu diocesà corresponent : el pare abat Soler ens va explicar que la intenció del bisbat de Barbastre, juntament amb el santuari de l’Opus (Torreciudad)  tenien com a mirall l’abadia de Montserrat -que a més de ser un gran centre de peregrinació tenia un museu molt important i un entorn de gran renom:  Això podia fer-se igualment a Osca on hi hauria un gran centre de peregrinació religiosa –Torreciudad-  un bisbat renascut i un entorn pirenaic valuós: la part artística seria coberta pels bens de les Parròquies de la Franja que reclamarien  al Museu Diocesà de Lleida i les pintures murals de Sixena (salvades per la Generalitat en la mesura del possible, de l’incendi del 1936 i conservades al MNAC).

La Xarxa va elaborar un informe i el pare abat Soler el va fer arribar al jesuïta i polític Enric Puig i aquest a Benet XVI els dies 6/7 de novembre de 2010 durant la seva estada a Barcelona i Montserrat. Sabíem que el tema del bisbat de Lleida no era ben vist ni pel nunci del Vaticà a Madrid- l’hongarès Lajos Kada- ni per la jerarquia catòlica espanyola molt simpatitzant de l’Opus; Però l’informe va arribar a Benet XVI i els seus efectes es van notar: el Vaticà va anar endarrerint el tema del Bisbat i l’art de les parròquies de la Franja i les  autoritats espanyola-aragoneses van decidir deixar la via religiosa vaticana i emprendre la via civil que veien més favorable als interessos aragonesos i més contrària als interessos del patrimoni cultural català. Tot això passava entre els 2010 i el 2015 quan el Principat bullia ja en la direcció de la futura consulta d’autodeterminació de l’octubre de 2017. La dissolució de l’autonomia catalana per aplicació del 155 va acabar amb l’ominosa presència de la  Guardia Civil que, metralleta en mà, va ocupar el Museu Diocesà de Lleida i es va endur espoliat el patrimoni de les parròquies de la Franja. ¿Creieu que aquests bens va tornar a les seves parròquies originals?  Doncs, no; algunes peces estan exposades en un museu seguint les ambicions del govern de l’Aragó de tenir un gran aparador artístic i d’altres estan fora de la vista dels visitants.

L’aplicació del 155 va tenir aquesta i altres derivades repressives en les persones dels consellers de cultura de la Generalitat Puig i Vila, que encara anys després son perseguits i jutjats per haver volgut preservar els bens patrimonials, i ser fidels a la llei de protecció del patrimoni de Catalunya.

A partir de la decisió del govern d’Aragó de seguir la via civil, la colla de disbarats respecte als bens de la Franja i les pintures de Sixena s’ha fet interminable davant dues realitats: l’agressivitat catalanofòbica de l’Aragó i la desídia de les autoritats centrals i les autonòmiques de Catalunya, sobretot arran de la nova generalitat dels socialistes que manen conjuntament a Madrid i a Catalunya i comparteixen les decisions – sempre favorables a l’Aragó i contràries a Catalunya dels tribunals espanyols. S’ha revelat com el 155 continua viu  i gaudeix d’una nova vida repressiva , malgrat indults i amnisties arrencades a unes autoritats gens amistoses.

Ara hem arribat a la sentència del Suprem que vol imposar , tant si com no, que s’arrenquin les pintures de la sala capitular de Sixena . protegides al MNAC, i , malgrat el perill de precipitar la seva destrucció, que va començar –recordem-ho- amb l’incendi del monestir a mans de veïns de Sixena. La fragilitat de les pintures no preocupa les autoritats  espanyola-aragoneses, obsedides a que no estiguin al MNAC. S’estimen més acabar de destrossar-les.

Davant de tanta barbàrie, que equipara per sobre del temps els veïns antireligiosos i les autoritats actuals catalanofòbies aragoneses, cal la protecció dels bens patrimonials de la corona antiga i la nació catalana actual: El MNAC ha de continuar protegint les pintures de Sixena, que no s’han de moure del seu lloc de protecció malgrat l’esperit del 155 en mans de les autoritats judicials i polítiques de l’estat. Actituds com la del ministre espanyol de cultura Urtasún – que s’estima més gastar energies ballant al primavera sound o fotografiant-se a Hungria en la manifestació pro-drets LGBTI que no moure’s per protegir el patrimoni català- són absolutament intolerables, indignes d’un ministre de cultura.

Que hauríem de fer ara? Adoptar una sèrie de mesures: reclamar la dimissió d’Urtasún; implicar experts culturals internacionals com va fer el restaurador de la Capella Sixtina; mantenir una línia d’opinions d’experts catalans i estatals a favor de la protecció de les pintures de Sixena al MNAC; denunciar l’actitud de submissió i abandó dels directius de la Generalitat catalana; organitzar la resistència a l’espoliació des de les organitzacions cíviques i per tant,  des de la desobediència activa; boicotejar el maquillatge verbal que ens volen imposar: res de parlar de “retorn”, “trasllat”, “devolució”, “restitució”... i sí de denunciar un cop més “l’espoliació” injusta i escandalosa que estan practicant...

En el  fet clar que , si no avancem cap a la independència, no farem una sòlida i perdurable defensa del nostre patrimoni cultural i històric.

La cultura és com la nitroglicerina. Quan es manipula pot fer-ho volar tot pels aires. Si ens limitem a abocar-la d’un recipient a un altre es redueix el perill, però quan es toca i es remena pot esclatar.