Aquests dies hem vist com moltes persones d’opinió respectable, fan esforços per a contrarestar la campanya feixistoide i trumpista del PP i les seues terminals mediàtiques, policials i jurídiques contra el PSOE. En general, opinen que el PP és pitjor i molt més corrupte i, a més, les seues polítiques van més radicalment enfocades contra els interessos econòmics i socials de la majoria, de les classes populars, contra els drets aconseguits per les dones i el moviment feminista i contra els drets a la lliure opció sexual. També va contra els drets de les nacions sotmeses, els drets lingüístics i culturals minoritaris en l’Estat, i el manteniment de l’espoliació econòmica i el sotmetiment polític. 

Segurament tenen raó, almenys en part. El PP són els hereus directes del tardofranquisme. D’aquells que, una vegada eliminades físicament els centenars de milers de les persones que defensaven el dret a poder albirar una vida millor, van estar els quaranta anys de dictadura enriquint-se i enfortint unes estructures de poder que, en paraules del seu major artífex, ho deixaven tot lligat i ben lligat. No només tenen raó, sinó que tota pedra és vàlida per a ajudar a enfortir un mur de contenció contra el feixisme. Però, i el PSOE? Si volem ser honestos a l’hora d’avaluar-lo, no podem oblidar que el PSOE realment existent, tot i no tenir els mateixos gens franquistes, també va estar modulat pel mateix tardofranquisme, tant en la seua forma d’entendre i actuar en la política, com en les seues derivades de corrupció sistèmica.

De fet, no és una excepció. Tot poder realment existent mira de modular la seua oposició, eliminant políticament, i fins i tot físicament, aquella que no controla i, afavorint de maneres molt diverses, aquella que sí que pot controlar, o que l’ajuda conscient o inconscientment al control i estabilitat del sistema. Què fan, per exemple, els infiltrats policials en els moviments socials i en les organitzacions polítiques independentistes? És creïble que es dediquen només a passar informació que generalment és pública i els seus caps poden tenir-la pressionant només una tecla de l’ordinador? Com diu Jonathan Neale (2003) en tots els països existeix una força policial que controla l’oposició política –l’Special Branch en la Gran Bretanya, la Sûreté a França, l’FBI als EUA… Com va demostrar el periodista Alfredo Grimaldos, en el llibre “La CIA en España”, van ser els serveis d’intel·ligència de Carrero Blanco (supervisats per la CIA) els que van determinar la composició de les delegacions socialistes al congrés de Suresnes, on un equip dirigit per Felipe González, va substituir la direcció de l’exili, que liderava Rodolfo Llopis.

Però, més enllà de la neogènesi o reconstrucció del PSOE durant la transició transfranquista, les polítiques aplicades per aquest partit en les tres etapes en les quals ha tingut el govern de l’Estat (i la il·lusió popular desfermada donant-li suport), no s’han diferenciat gaire de les del PP en els temes centrals de l’Estat, cosa que ha possibilitat la continuïtat d’allò que Franco va deixar lligat: La unitat i el domini territorial sota l’ègida de la corrupta monarquia borbònica; l’enfortiment del poder econòmic dels centenars de famílies que han dominat històricament (i dominen) els ressorts del poder; la imbricació d’aquest poder econòmic en el capitalisme global amb la cobertura estatal; el transvasament de rendes de les nacions no castellanes a l’Estat, i de les classes populars a les elits econòmiques; i el manteniment i enfortiment dels aparells judicials, militars, policials, mediàtics i religiós…

També és cert, que durant la gestió de govern en mans del PSOE s’han produït els canvis socials i econòmics modernitzadors -en un sentit plenament liberal, en el que és personal i neoliberal en els aspectes econòmics- més importants que han tingut lloc des del curt període republicà: equiparació jurídica de les dones; dret a l’avortament i divorci; matrimoni igualitari; incorporació a l’OTAN i al militarisme modern; ingrés en el Mercat Comú Europeu, ara UE; canvi del model econòmic enfortint encara més la dependència turística; i una brutal concentració i centralització dels capitals. Paral·lelament, en els governs municipals i autonòmics aquest partit, sol o en coalicions “progressistes”, ha possibilitat també una modernització de les ciutats, però també amb un biaix socioeconòmic molt semblant al general, expulsant les classes populars a les perifèries i deixant els centres al negoci del turisme; han estat més curosos i oberts amb determinats àmbits culturals (sempre que no qüestionaren l’hegemonia del castellà i enfortiren el projecte espanyol), i han possibilitat l’accés a la universitat d’una part del jovent provinent de famílies de classe treballadora, afavorint un mena d’ascensor social –de limitat recorregut– que abans no existia.

Dit això, però, des de les nacions sotmeses, ens podem trobar en una mena d’atzucac i sentir-nos obligats a elegir entre el “poli bo i el poli dolent”, quan per a nosaltres, el nus gordià de la qüestió, no és elegir entre els dos partits centrals de règim espanyol del 78, sinó de dotar-nos i actuar sempre des d’una estratègia pròpia, ja siga en la lluita de classe, pels drets de les dones, en defensa de la natura o en la lluita global per la independència que les engloba totes. Una estratègia que no pot construir-se des de l’equidistància, però encara menys des de l’oblit de l’estratègia pròpia. I, en la conjuntura actual pense, que el mur contra el feixisme hem de construir-lo exigint l’acompliment del programa democràtic de mínims, signat amb els diversos actors que van sumar la majoria necessària a favor d’un govern espanyol de progrés. Allò que ha facilitat l’ofensiva de les dretes espanyoles contra el govern presidit per Sánchez, ha estat, fonamentalment, l’incompliment del programa de govern.

Cal recordar que la corrupció és sistèmica en el regne d’Espanya. Com recollia aquest diumenge aquest mateix mitjà, la corrupció ha estat la forma de governar de la monarquia borbònica des de Felip V i era uns dels pilars del franquisme, juntament amb la repressió. Aquesta corrupció franquista va ser heretada, sense modificar l’essència, per l’actual règim del 78. D’aleshores ençà, mentre la repressió es feia més selectiva i “científica”, la corrupció es feia més sofisticada i es “democratitzava”, arribant a la pràctica totalitat dels partits que no impugnaven el règim. D’aquesta manera la corrupció ha afeblit la legitimació social del sistema, però no ha estat el factor determinant en els canvis de governs. De fet, l’afectació de la corrupció només ha estat determinant quan anava acompanyat de les polítiques efectuades, i les propostes de canvi tenien a veure amb aspectes fonamentals en la materialitat de la vida de la majoria.

Ara mateix, podem comprovar com l’autodefensa del PSOE continua sense qüestionar l’essència de la corrupció, ja que, per a fer-ho, hauria de començar a fer net tot l’entramat de poder que va heretar de la transició. Però resta impossibilitat, perquè ni vol, ni pot qüestionar els fonaments del poder espanyol del qual emana, així que es dedica simplement a fer valdré les minses millores socials que ha implementat el seu govern. En el fons és profundament coherent amb la seua història, però segurament, serà insuficient perquè eixes millores socials no tenen l’entitat suficient perquè un important sector de les seues bases, mire cap a un altre costat.

Nosaltres farem bé fent la nostra. No és que no ens importe el que passe a la metròpoli, però amb el benentés que ens afecta, sobretot, com a pobles colonitzats. Per dur que puga ser, ens toca aprendre a conjugar dialècticament la defensa dels nostres interessos a curt termini, sense contradir l’objectiu estratègic de l’alliberament nacional i social. De la velocitat i l’encert de tal aprenentatge depén el nostre futur!