La nostra llibertat col·lectiva com a nació depèn d’un aspecte bàsic que no s’hauria de perdre mai de vista i que no es resoldrà fins que els comportaments propis dels estats ocupants, els seus agents i els seus seguidors, no hauran desaparegut de la nostra terra.
Aquests darrers anys la insistència repressiva ha ajudat a estendre entre el nostre poble la consciència del fet que, com a nació, som sotmesos a una ocupació de tipus colonial. Són forces d’ocupació les forces armades perquè segueixen fidelment els designis antidemocràtics dels estats ocupants. La prova inequívoca sobre el caràcter veritable d’unes forces armades ha estat exposada des de fa temps pels moviments d’alliberament nacional amb claredat: “Si l’agent armat del poder en qüestió no parla la llengua del teu poble és que fa la funció de força d’ocupació.” És un principi senzill que no falla.
No acceptar cap mena de comportament ocupant és un primer pas per a transformar els principis democràtics que tothom diu respectar en un fonament per al desenvolupament de la consciència independentista que ens ha de portar al nostre alliberament col·lectiu. Però sabem que la qüestió no s’acaba aquí, perquè en els casos d’estats de tipus colonial la ideologia imperialista s’estén a diferents estrats socials imbuïts de pretensions supremacistes, com no parem d’observar-ho en el cos dels metges catalanofòbics o en qualsevol individu autoritari que és percebut, ell mateix, com una autoritat.
Jo he estat torturat i objecte de maltractament per les forces espanyoles d’ocupació i sé de què parlo: el menyspreu que expressen envers les persones torturades i els seus familiars i amics més estimats i els insults contra la nació catalana, la nostra llengua i la nostra acció política i social són dignes d’entrar en un catàleg de delictes d’odi d’una màxima agressivitat. I el mateix podem dir del poder judicial que, sabent que es practica la tortura, són una majoria els qui es fan els sords davant les queixes dels torturats. És a dir: maltractat i sense rectificació ni compensació de cap mena. Aquestes eminències et poden deixar en llibertat i sense càrrecs però els llargs mesos que has passat a la presó no compten en aquesta concepció arbitrària i abusiva de la justícia. Això és també ocupació i no hem de parar de proclamar-ho. Com hem de reivindicar amb insistència la transformació de la prefectura de la policia espanyola de la Via Laietana de Barcelona en un lloc de memòria de la tortura com a mitjà per a la seva erradicació total. Els governs espanyols del signe que siguin demostren en aquest cas –tots– la seva concepció predemocràtica d’una relació d’ocupació envers el poble català.
L’obsessió per a imposar amb calçador la presència a la nostra terra de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit espanyols en qualsevol intervenció col·lectiva demostra com el poder del Regne d’Espanya, del signe que sigui, es fonamenta en la pràctica obsessiva de l’ocupació. L’acció dels nostres enemics frontals es basa, doncs, en l’ocupació i és un error voler assenyalar uns altres objectius ficticis com la defensa reaccionària d’una suposada “civilització occidental”, desviant així la nostra acció. La lluita es defineix segons l’enemic real que combats. Per això aquest diumenge passat, 6 de juliol, hem pogut veure amb satisfacció la retirada de la furgoneta dels agents del Ejército de Tierra espanyol que havien vingut a imposar la seva presència al castell de Calonge intentant normalitzar la seva existència, com s’havia volgut fer també amb la visita desavinent del rei d’Espanya a Montserrat unes setmanes abans. En el cas de Calonge, aquesta intromissió es volia perpetrar per mitjà d’un acte pretesament cultural organitzat per un Ajuntament que, certament, n’haurà de donar explicacions.
Vaig tenir, doncs, un sentiment profund d’alleujament i de satisfacció, que em plau compartir, per la pressió social i la retirada conseqüent. Haver sentit, entre xiulets i sota la pluja, més d’una hora, el clam de “Fora les forces d’ocupació!”, “Independència!”, “1 d’Octubre, ni oblit ni perdó!”, entre d’altres, i veure la retirada final ha estat una interessant experiència pràctica en la tasca d’anul·lar els comportaments ocupants que són a la base de la dominació col·lectiva que ens hem d’espolsar del damunt.