Mantinguem la calma, diu aquesta secció. Ja m’agradaria. En haver-se confirmat que els socialistes espanyols d’ara són tan corruptes i malparits com els d’abans, anem cap a una altra Espanya. No ha calgut una guerra civil pel mig amb sang i fetge. Tot el que s’havia de fer ja s’ha executat des dels jutjats, casernes, despatxos, mitjans de comunicació i poders econòmics diversos.

No diria que aquests combats hagin estat indolors, perquè n’hi ha que en sortiran ben malparats, molts per mèrits propis, que sigui dit. Ja ho ha advertit el mateix Aznar. Pedro Sánchez pot acabar a la presó, i a partir d’aquí la llista deu ser llarga. Abans els jutges espanyols ja hi van enviar una corrua d’activistes i polítics catalans amb el suport dels mateixos socialistes. Els que ara ploren.

Una reconciliació i negociació internacional liderada per Santos Cerdán –quin un– no podia acabar d’una altra manera. Preparem-nos ara per a l’entrada per la Diagonal de Núñez Feijóo i el seu almirall Abascal. No cal tampoc que fem gaire política ficció sobre què passarà d’aquí a uns mesos.

El laboratori de PP i Vox funciona a ple rendiment al País Valencià i a les Illes, i té el suport judicial incondicional per si algú rondina i se’n va al Tribunal Suprem.

La primera línia de defensa que volen fer caure és la cultural, o sigui la llengua i l’ensenyament. No és que ens estiguin amenaçant. És un programa que ja s’està duent a terme amb gran eficàcia. Simplement l’ampliaran. El primer que hi haurà de fer front serà el PSC, el partit de l’“acatament” a totes les sentències. Estem arreglats. Quedarà, com sempre, una societat civil desencantada i dividida i els partits polítics que han estat col·laboradors necessaris per arribar fins aquí. Les pintures del MNAC són només una petita o gran metàfora de l’anorreament ja planejat.