Blanca Serra és citada a declarar davant la fiscalia per depurar responsabilitats sobre les tortures físiques, psicològiques, morals i per raó de gènere a què va ser sistemàticament sotmesa.

Entre el 1977 i el 1982, les militants independentistes Eva Serra (traspassada el juliol del 2018) i Blanca Serra van ser detingudes per la policia espanyola en quatre ocasions, soles o en ràtzies contra l’independentisme organitzat, sota acusacions de distinta naturalesa (febrer del 1977: associació i propaganda il·legals; juliol del 1980: suposades relacions amb ETA; desembre del 1981: suposada participació en activitats de Terra Lliure; març del 1982: ultratge a la nació espanyola per portar una pancarta amb el lema “Independència” en una manifestació contra la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic [LOAPA]). Avui, 19 de maig, Blanca Serra és citada a declarar davant la fiscalia per depurar responsabilitats sobre les tortures físiques, psicològiques, morals i per raó de gènere a què va ser sistemàticament sotmesa. (Recordatori: quan els nous partits i sindicats monàrquics van signar l’octubre del 1977 els pactes de la Moncloa, que ajudaven a estabilitzar el postfranquisme, s’hi va introduir el delicte de tortura…)

El 4 de gener de 1977 es va proclamar la llei per a la reforma política (aprovada en referèndum el 15 de desembre), que liquidava les corts franquistes i obria el procés de transició del franquisme a la monarquia juancarlista. (Al llarg del 1976, s’havien produït la matança d’obrers a Vitòria i l’atemptat feixista de Montejurra, i el gener del 1977, la matança d’advocats laboralistes d’Atocha.) L’independentisme organitzat havia fet campanya, en condicions de severa clandestinitat, perquè no hi havia llibertats d’expressió ni manifestació, contra el referèndum del desembre del 1976 omplint les bústies de crides a no participar-hi.  El diumenge 9 de gener, a l’extrem nord de Barcelona, als vessants de Collserola, unes dues-centes persones van desbordar els guàrdies de seguretat que custodiaven una planta asfàltica i es van apoderar del control de les instal·lacions. Amb la col·laboració de mans expertes, i l’esforç de molta més gent, van aconseguir desmuntar amb maces i cordes les instal·lacions i els dipòsits. Aquella fàbrica que, contravenint la legalitat de l’època, havia estat instal·lada al costat de blocs de cases per subministrar el material en la construcció de grans infrastructures, com els cinturons de ronda, mai més tornà a contaminar aquells barris als confins de la ciutat. Entretant, el règim començava a legalitzar partits i sindicats, però deixava de banda republicans, independentistes i organitzacions comunistes al marge del PCE, legalitzat durant la Setmana Santa del 1977, abans d’unes eleccions legislatives que havien de garantir el futur ordre constitucional i propiciar la transició a Catalunya amb la dissolució de l’Assemblea de Catalunya i el retorn de Josep Tarradellas. (El maig del 1977, Eva Serra, Joan Oliver i un servidor vàrem anar a la Complutense de Madrid a fer un míting per demanar l’abstenció en les eleccions legislatives; i a la tardor, com a Equip Contracorrent, vam escriure, amb Francesc Espinet, Josep Lluís Gómez-Mompart, Francesc Navarro, Mar Fontcuberta, Enric Marín i Joan-Manuel Tresserras, el treball Fet nacional català i lluita de classes, 1939-1977.) Entre el novembre del 1976 i el febrer del 1977, l’independentisme organitzat, per mitjà dels seus contactes amb advocats del Col·lectiu Ronda i de militants del Baix Llobregat, havia participat solidàriament en la lluita dels treballadors de la Roca de Gavà, que van imposar l’autoorganització obrera de base com a òrgan de direcció, a la manera dels corrents obrers autònoms i anticapitalistes que trencaven amb CCOO, controlades pel PSUC, i la participació popular en solidaritat amb els vaguistes, reprimits per la policia i per escamots de l’extrema dreta. El judici per acomiadament improcedent va tenir lloc el 22 de gener, acompanyat per tres jornades de solidaritat i aturades de 35 fàbriques al Baix Llobregat. I la Diada del 1977 va aplegar el famós milió de manifestants i a Sant Boi Jordi Carbonell va pronunciar el famós i visionari dictum: “Que la prudència no ens faci traïdors.”

No pretenc d’establir cap lligam estratègic ni organitzatiu entre l’independentisme organitzat i els fets citats, sinó que vull descriure el context social i polític en què es produïa la primera detenció de les germanes Serra: a Catalunya, el règim no es podia permetre que trontollés el transformisme franquista ni que hi hagués el mínim contacte entre consciència d’alliberament nacional i moviment obrer.

No m’estendré, per no fatigar el lector, en consideracions sobre el 1980, el 1981 i el 1982, però no passaré per alt la lluita als (i pels) Països Catalans de l’independentisme organitzat en plena “batalla de València”, propiciada des del 1977 per la UCD, amb la col·laboració, una vegada més, del PSOE, que va donar carta de naturalesa política –i no solament, sinó que també el va armar– al blaverisme. N’hi haurà prou de recordar, tanmateix, que el 1978 l’independentisme organitzat va crear el Comitè Català contra la Constitució Espanyola mentre es començava a reunir la comissió d’estudi de l’avantprojecte de l’estatut d’autonomia; que el març del 1979 es van crear els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans per defensar-se de la repressió desfermada per una policia i una judicatura franquistes fins al moll de l’os, mentre s’aprovava, amb la participació de franquistes com Carlos Sentís i Laureano López Rodó, l’estatut de Sau, que desnaturalitzava el del 1932, reivindicat per l’Assemblea de Catalunya, i que, al seu torn, era el resultat de la desnaturalització per les corts republicanes del de Núria, aprovat en un referèndum per un 99% de votants; i que a les primeres eleccions autonòmiques del març del 1980, l’independentisme d’esquerres, on militaven Eva i Blanca Serra, va fer campanya per l’abstenció. Al cap de quatre mesos, eren detingudes novament en una ràtzia que advertia el catalanisme contra qualsevol temptació de superar l’ordre constitucional. (Segons els titulars de l’Avui, aquells dies, Jordi Pujol, flamant primer president de la Generalitat, declarava que tot el país havia d’aprendre a parlar català i castellà.) No fou en va el toc d’atenció del règim al catalanisme d’ordre i peix al cove: les detencions i tortures del juliol del 1980 per a les dues germanes a la Puerta del Sol –al cap de set mesos, en el mateix lloc, setanta policies van torturar a mort Joxe Arregi: dos dels seus botxins van ser condemnats i, després d’un circuit de recursos entre jutjats, van ser indultats pel govern de Felipe González el 1990, i un encara va ser comissari en cap a Tenerife amb Rodríguez Zapatero– van transcórrer –com les dels acusats pels casos Bultó i Viola, perseguits a sang i foc pel responsable de l’atemptat de l’Scala, Rodolfo Martín Villa– entre la hipòcrita petició a l’estat-botxí que aclarís els estralls causats pels seus sicaris-torturadors i l’espès silenci que es va escampar llargament i extensament entre la classe política autonomista fins a arribar a les tortures consentides pel jutge Garzón el 1992 per a imposar la pax olimpica, quan van gosar assaltar la redacció d’El Temps a Barcelona, on hi havia al capdavant una tímida i valerosa Assumpció Maresma i un brau reporter anomenat Eduard Voltas.

I què podem dir de la ràtzia contra l’independentisme del desembre del 1981? És l’any del Manifest dels 2300 (gener) contra la llengua catalana, precedent intel·lectual (mai casual) de l’autocop d’estat juancarlista del 23 de febrer; l’atemptat de Terra Lliure contra Jiménez Losantos; la matança dels tres nois que anaven a un casament a Almeria perquè la Guàrdia Civil els va confondre amb militants d’ETA; de l’atemptat de l’extrema dreta, amb explosius, a Joan Fuster l’11 de setembre; de la citada LOAPA, finalment aprovada el juny del 1982, amb l’entusiasta participació del PSOE-PSC a fi de preparar el seu accés al poder i desenvolupar la criminalitat d’estat sense empatx: els GAL.

És en tots aquests contexts de crisi i repressió, de submissió i rebel·lia, de lluita aferrissada i de recerca de noves formes organitzatives, del lligam de l’alliberament nacional amb la lluita social, i de la seva incardinació amb la situació internacional, que cal entendre aquelles detencions aparentment “arbitràries”, però inserides en una estratègia de criminalització de la dissidència independentista que ha tornat a la càrrega, si mai va defallir, a partir del Primer d’Octubre, i que perdura fins ara mateix.

I que caldrà tenir ben present quan, tard o d’hora, es reprengui l’obligat camí que va obrir aquella generació de patriotes. Potser van cometre errors, i n’hi haurà que pensaran que els seus ideals d’alliberament eren fantasies o que les seves formes de lluita eren temeràries davant una dictadura sanguinària, convertida en monarquia corrupta, amb la complicitat d’empresaris i polítics catalans massa convençuts que Vicens Vives i Josep Pla tenien la raó de part seva. (No: en tenien la resignació.) Però, com va deixar escrit un insigne historiador a propòsit de les classes treballadores angleses, aquelles patriotes van viure temps de greus trastorns socials, com n’hi ha que no o n’hi ha que van girar els ulls cap a l’altre costat. Les seves aspiracions d’alliberament eren vàlides en termes de la seva pròpia existència; i si de cas van ser víctimes de la Història, continuarien, si algú gosava condemnar les seves vides, essent-ne víctimes. Sinó que elles no se’n van sentir mai, de víctimes. I aquest és el seu triomf.