Symmons-Symonolewicz diu: «El nacionalisme és la solidaritat activa d’una àmplia col·lectivitat humana que participa d’una cultura comuna o d’un fons comú d’experiència i d’interessos significatius, es concep a si mateix com una nació i aspira a la unitat política i a l’autogovern».

Fixem-nos com l’autor de la definició proposa enfocar el nacionalisme com un tipus de moviment social, és a dir, com un sistema d’acció social, en el qual la ideologia, la consciència de grup i l’organització constitueixen un conjunt de components bàsics interrelacionats.

J. A. Fishman defineix la nació: «Aquella organització més general i comprensiva i les creences, valors i comportaments específics, que les nacionalitats desenvolupen en benefici del seu propi i definit interès etnocultural». Fishman entén la nacionalitat com una unitat sociocultural de tipus més avançat, ampli i complex que el grup ètnic.

De l’anàlisi de la definició podem desprendre’n que: els nacionalistes malden perquè la població esdevingui conscient de la seva pertinença a un grup definit com a nacional, de característiques pròpies i diferents, i que sigui conscient també de la superior importància d’aquesta pertinença. És a dir, arribar a la més intensa i àmplia unitat possible, no només territorial, sinó social i moral.

Promoure, assegurar, reforçar la pertinença a la nació i a la seva identitat diferenciada, són els interessos i objectius en què creuen els nacionalistes. I per aconseguir els quals, actuen i s’organitzen.

En termes generals, podem dir que els nacionalismes són moviments de modernització de la pròpia societat en termes propis, no en els termes definits per la nació opressora. Així, és normal que l’aparició i expansió dels moviments nacionalistes/independentistes coincideixi gairebé sempre amb l’inici de la revolució industrial o política i de les següents transformacions socials.

En el cas concret dels Països Catalans ens trobem en una situació d’ésser una nació sense estat, amb el nostre territori nacional en mans de l’Estat francès (Catalunya del Nord) i la resta de l’Estat espanyol.

Nosaltres ens trobem en una situació de defensa enfront de l’expansió dels trets distintius (culturals) de la nació dominant (espanyola) i l’afirmació de la nostra identitat cultural.

Malgrat tot, ara podem observar una actitud més sibil·lina, l’acceptació de la “varietat cultural” a condició de mantenir la “unitat essencial”, és a dir acceptar la cultura catalana com a un element especial, un apèndix d’una única i suprema cultura integradora que és l’espanyola.

Cal, per tant, mostrar que la nostra cultura és una altra cultura que el propi poble és un altre poble, és a dir reforçar la diferència, la identitat distintiva, posseir una cultura nacional pròpia, combinació de la cultura popular i l’elitista.

Cal deixar ben clar que els catalans no som espanyols ni francesos.

Un “nacionalisme” que accepta per al propi grup nacional com a situació definitiva, irrevocable i normal, la condició de subordinat, dependent, dominat, no és tal nacionalisme.

És per això que cal anar a la reconstrucció de la nació com a comunitat moral, això té diverses etapes:

     a) L’estructuració d’un sistema escolar nacional complet, juntament amb la Universitat en llengua pròpia i amb valors i continguts propis. La difusió de la llengua nacional escrita, com a base per a la reconstrucció d’una cultura nacional.

    b) La constitució d’un àmbit intern de difusió i creació de cultura, no subordinat ni coincident amb l’àmbit de l’estat, ni amb el de la nació dominant, sinó amb el de la pròpia llengua ja definida com a nacional. Que escriptors, historiadors, científics, entenguin l’àmbit nacional com el seu propi de relació i d’activitat.

    c) Reduir o neutralitzar el control que sobre l’estat exerceix la nació dominant, trencar l’estructura del mateix estat de forma que el propi espai nacional pugui ésser el d’exercici d’un poder polític propi. És a dir, el context de la nació cultural és el marc on els líders polítics, partits i militants participen d’ideologia, estratègia i acció de l’àmbit nacional concret. Quan això ha estat aconseguit, podem dir que: tenim ja, una societat política homogènia, vertebrada.

Algú ha dit, la comunitat nacional, és la comunitat lingüística, normalment ens veiem obligats a combinar el sentit polític i el cultural de la nació. Pertànyer a una nació és un afer de compliment de voluntat. Malgrat tot, l’idioma és el primer, el més clar i deferencial dels trets definitoris d’una nació.

Tots els nacionalismes reivindicatius europeus dels segles XIX i XX han estat nacionalismes lingüístics. Tots els imperialismes expansius d’estat en la història europea, han anat acompanyats de la imposició i expansió de la llengua de la nació dominant.

Cap moviment nacionalista no ha deixat d’identificar-se amb la ideologia aplicada i en l’acció política de reconstrucció nacional, amb la reconstrucció de la llengua, unitat nacional, amb unitat lingüística.

En el decurs de la història, no coneixem cap cas en el qual dues llengües de cultura estiguin presents de manera igual i equivalent com a vehicles indistints per a la mateixa societat, per a la mateixa gent i en el mateix territori. Només una sola llengua pot ser l’idioma propi original del poble-ètnia de l’esmentat territori: no hi ha cap poble originalment bilingüe.

La presència de l’altra llengua en posició de superioritat, d’hegemonia prepotent o d’igualtat institucional, és el resultat d’una imposició-domini exterior, històric o encara present.

Com més forta sigui la presència de la cultura estrangera, estranya, com més ampli sigui l’espai ocupat; més feble i reduïda serà la presència de la cultura nacional d’origen propi.

Una llengua que no és el vehicle i l’expressió d’una cultura nacional, en les condicions polítiques i socials contemporànies, entra en un procés d’extinció accelerada.

Fins aquí unes bases teòriques de les quals se’n poden extreure conclusions pràctiques.