Situar a Jaume Compte:

L’acte porta per títol: “Del Complot de Garraf (1925) fins al CADCI (1934)”, ja que d’aquesta manera es marca la línia de continuïtat en la vida d’un dels màxims protagonistes tant en l’intent de regicidi de Garraf (1925), com en la seva mort a canonades defensant el CADCI durant la proclamació de l’Estat Català (1934).

La sessió comptarà amb les intervencions dels historiadors Fermí Rubiralta, Marc Santasusana i Helena Compte, que oferiran una mirada profunda sobre la trajectòria política i humana de Jaume Compte, des dels seus inicis en moviments conspiratius com el Complot de Garraf, fins al seu compromís actiu al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), entitat clau en el moviment separatista de principi del segle passat.

D’aquesta manera la figura de Jaume Compte Canelles (Castelló d’Empúries, 1897 – Barcelona, 1934), torna a saltar a la palestra.

El centenari del complot de Garraf

Amb motiu d’aquesta efemèride, la Fundació Reeixida, fidel a la seva tasca de difusió de la memòria col·lectiva de la resistència nacional, organitzarà, explicarà i situarà dates, llocs i protagonistes dels fets, començant per la població natal de Jaume Compte.

Aquesta temptativa frustrada de regicidi, marcà la trajectòria del moviment independentista català.

De fet, aquest intent no reeixit d’atemptar contra Alfons XIII arran d’un viatge del monarca espanyol a Barcelona a finals de maig de 1925, englobà l’acció de diversos militants separatistes integrants del grup La Bandera Negra (BN) de l’interior, suborganització creada dins Estat Català (EC), amb l’ajut d’alguns membres del Grup dels Set, procedents de la branca d’acció directa d’Acció Catalana (AC) i de la Societat d’Estudis Militars (SEM).

Coneguda a l’exili la notícia d’aquest fracassat intent d’atemptat, mentre Macià el desaprovà, Cardona no sols el beneí, sinó que adoptà fins i tot per al seu grup el nom de Bandera Negra. S’escenificava d’aquesta manera el trencament definitiu entre els dos caps més importants del separatisme català d’aquests anys.

Detinguts i torturats els seus principals responsables (Jaume Compte, Marcel·lí Perelló, Miquel Badia, Deogràcies Civit o Emili Granier Barrera, entre els més coneguts), foren jutjats per un “Consejo Supremo de Guerra y Marina”, enmig de tot una sèrie de greus irregularitats.

A banda d’altres penes menors a la resta d’acusats, aquest tribunal militar condemnà quatre d’ells a “la pena de reclusión perpetua con la accesoria de inhabilitación absoluta perpetua”.

A l’interior, el fracàs del complot del Garraf provocà la desarticulació d’EC, i, de fet, els escamots no tornaren a reorganitzar-se pràcticament fins al 1928, quan la dictadura començà a donar els primers indicis de la seva crisi, mentre que la repressió comportà també la dissolució de la SEM, amb la detenció el 17 d’agost de 1925 de Miquel A. Baltà, aviat coberta, sota iniciativa de Josep M. Batista i Roca, amb la formació d’altres grups armats clandestins com l’Organització Militar Catalana (ÒRMICA) o l’Organització Secreta 1640.

Finalment, el mes d’abril de 1930, després d’una molt dura reclusió a diversos penals de l’Estat espanyol com els d’Alcalà de Henares, Ocaña o el Dueso, la crisi de la dictadura militar facilità l’indult i posterior sortida de la presó de tots els condemnats, enmig d’una important campanya pro-amnistia.

La seva biografia:

Nascut a Castelló d'Empúries (Alt Empordà) l'any 1897.

De ben jove va anar a viure a Barcelona, on es va dedicar a vendre llibres només editats en català a domicili. Durant el règim dictatorial de Primo de Rivera, va entrar en contacte amb l'Ateneu Empordanès, del carrer del Pi de Barcelona.

Tots els membres de la seva colla van començar a preparar accions i iniciatives per defensar Catalunya. Compte, però, no en tenia prou, i es va incorporar a un grup d'acció, amagat dins d’un grup excursionista. La principal preocupació dels patriotes que formaven part d’aquell grup no era pas l'excursionisme que practicaven, sinó la realització de propaganda separatista contra la monarquia i el règim dictatorial que patia Catalunya. En aquell entresol també hi havia un altre grup anomenat Bandera Negra, que, després d'haver-se adherit a Estat Català, trobava que els preparatius militars, tant a dins del nostre país com a fora, trigaven massa, i estaven impacients per actuar. Creien que la preparació militar que rebien no acabaria mai i que els resultats econòmics de l'Emprèstit Pau Claris tardarien a tenir efecte.

Compte va voler organitzar una acció prou important per desvetllar la consciència del jovent català, i que d’aquesta manera es divulgués arreu del món la realitat del que succeïa a Catalunya. Assabentat d’una acció que es preparava al local del carrer de Vertrallans, es va incorporar a Bandera Negra. L'acció consistia en posar una bomba a un dels túnels de Garraf per on havia de passar el tren que duia el rei Alfons XIII. Finalment, després de diferents visites al lloc on calia posar l'artefacte, i a causa que un dels que formava el grup va cantar, el pla va ser avortat, i tots els involucrats, detinguts.

Compte es va declarar responsable principal de l’acció, motiu pel qual va ser torturat durament per les forces policials espanyoles, tant a comissaria com a la presó.

Un cop a la presó Model de Barcelona, es va revoltar constantment contra els carcellers, i fins i tot va arribar a intentar fugar-se, juntament amb Jaume Julià, que també havia participat en l’acció, però van ser descoberts i tornats a apallissar brutalment.

Tots els acusats en el Complot de Garraf van ser condemnats, menys un, que per ser menor d’edat va ser deixat en llibertat, contra la seva voluntat d’anar a presó amb els seus companys.

Compte i Perelló, com a principals acusats, van ser condemnats en un consell de guerra, i duts al penal espanyol d’El Dueso. La resta de condemnats van ser empresonats a San Miguel de los Reyes.

Es va iniciar aleshores una intensa campanya pro-amnistia que va aconseguir l’indult per a tots ells. Quan van arribar a Barcelona, Compte va tornar a ser agredit per la policia espanyola.

Amnistiat a la caiguda de la monarquia espanyola (1931), el van proposar pel càrrec de Conseller de Treball, però ho va rebutjar per les seves diferències amb Macià, a qui criticava per haver dissolt la República Catalana.

Compte va convocar una assemblea el 3 de gener, per a fixar el paper que havia de tenir Estat Català en relació amb Esquerra Republicana.

L'Assemblea va trencar amb ERC i va passar a anomenar-se Estat Català - Força Separatista d’Extrema Esquerra, amb el periòdic L'Insurgent com a òrgan del partit. En el seu 1r congrés, celebrat els dies 8 i 9 d’octubre de 1932, es va canviar el nom a Estat Català - Partit Proletari, i el gener de 1934 es va transformar en Partit Català Proletari.

Després va arribar el 6 d’octubre de 1934, on Jaume Compte va morir, amb un fusell a les mans, a l’estatge del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria de Barcelona (CADCI).