On Ús la burgesia catalana?
11/02/2024 Hemeroteca

Bona part de l’esquerra autoanomenada “anticapitalista” presenta algunes peculiaritats ben galdoses. Mostra una certa obsessió per la “burgesia catalana”, més per catalana que per burgesa. És aquella pràctica tan interessant del neolerrouxisme, amb una retòrica incendiària i una pràctica més aviat conservadora, una retòrica antisistema i una praxi col·laboracionista. És el que hem pogut comprovar, per posar un exemple, amb l’experiència dels Comuns i d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona. En el moment precís, un canvi revolucionari que hauria permès tombar el franquisme persistent a les institucions, el 2017, van optar per la monarquia “vot en mà”. Va preferir Manuel Valls, el més espanyol dels polítics francesos, abans que deixar la Casa Gran en mans de l’independentisme (ni que fos de credibilitat limitada). Va preferir els vots dels postfranquistes, abans que al país al qual, teòricament, haurien de servir.

A l’hora d’analitzar aquesta galdosa peculiaritat, cal, potser, haver llegit Freud o acudir a algun psicoanalista o terapeuta, al més pur estil de la Psicòloga del Born (que acaba de ficcionar les aventures i desventures de la Casa Gran). En el fons, bona part d’aquest entorn d’aquesta esquerra nominalment anticapitalista, neolerrouxista en el terreny dels fets, prové de la mateixa burgesia de la qual tant abominen. I sovint, d’aquella burgesia perfectament assimilada a les classes dirigents espanyoles, castellanitzades, provincialitzades i refoses amb les elits madrilenyes. És normal que, entre discurs i discurs, a la pràctica facin el joc als CNI diversos l’objectiu dels quals consisteix a preservar l’herència del dictador, expressada a parts iguals al seu testament, i la seva translació a la Constitució del 78 i els seus tallafocs que impedeixi la democràcia real o l’universalment reconegut dret a l’autodeterminació.

Certament, l’esquerra anticapitalista-lerrouxista nostrada, manté, d’altra banda, característiques comunes amb una esquerra caviar occidental on qüestions irrellevants com el nombre infinit de gèneres o les bondats del multiculturalisme eclipsen les veritables preocupacions de les classes treballadores, cada vegada més angoixades pel preu de l’habitatge, la seguretat pública, la precarietat laboral, els salaris ínfims o la degradació dels serveis públics. O com les bones intencions ecològiques es tradueixen en el fet que, a la pràctica, s’exclou de la mobilitat privada a qualsevol que tingui ingressos inferiors de 1.500 € mensuals, incapaços de comprar un vehicle ecològic o trobar un aparcament gratuït, o imposant tantes restriccions als pagesos que els hem empès a la vora de l’abisme (i que implica una mena de revolta popular europea –els armilles grogues– contra aquesta mena de nou despotisme esquerranista). Ja tenim consciència de la gauche divine i la seva arrogància intel·lectual i indiferència per la gent corrent, cada vegada més disposada a autolesionar-se fent costat a opcions d’ultradreta –dedicada a recollir tots els malestars per, posteriorment, agreujar-los–.

En una època en què l’enginyeria fiscal permet milionaris al més pur estil “dolents de les pel·lícules del 007”, amb prou diners per muntar bases a la lluna o estacions espacials, on la majoria dels diners de la delinqüència global i de l’especulació financera es blanquegen davant dels nostres nassos, l’obsessió de l’esquerra lerrouxista és la burgesia catalana. 

Burgesia catalana? On és? Probablement, després de mig segle de neoliberalisme, aquest és un grup social que podria donar-se per extingit (potser amb alguna excepció). Si parlem del nostre país, ens hauríem de remetre a fabricants i comerciants –industrials i polítics, en termes de Vicens Vives i Montserrat Llorens–, amb una història ambivalent, entre la sordidesa de fer servir la guerra bruta contra el sindicalisme i d’apostar per opcions autoritàries, al costat de fites culturals, capacitat de construir allò que un estat sempre discriminatori al nostre país no estava disposada a fer: ferrocarrils, teatres de l’òpera, entitats culturals, escoles d’enginyers, biblioteques, comunicacions, museus i tot allò que, ara fa cent anys, encara feia la Mancomunitat, i que avui amb major pressupost no sembla disposada a fer la Generalitat.

Tanmateix, tot això es va acabar amb el tomb neoliberal de les dècades de 1970-1980, amb un procés de desindustrialització, trasllat de les fàbriques a l’Àsia, a l’est d’Europa o el nord d’Àfrica. O de la venda de les seves empreses (mai no plorarem prou l’absurda manera en què es va fondre la gran indústria autòctona de la motocicleta o altres marques emblemàtiques). O del trasllat de moltes de les seus empresarials a fora de Catalunya, ja molt abans del Procés, o la desaparició de l’adjectiu “catalana” en bona part de les denominacions de marques amb molta història. Bona part de la burgesia catalana, ni era burgesa, ni era catalana. I una important fracció, va acabar venent-se les seves indústries i amb allò van esdevenir rendistes, la manera més ràpida d’esclerotitzar una economia. Sovint, mitjançant la principal indústria del país (l’especulació immobiliària). Els fills i nets de la burgesia van esdevenir allò que la sociòloga Marina Subirats denomina “classes professionals”, gent ben formada, a l’estranger, amb idiomes i contactes internacionals cobrant sous astronòmics en multinacionals o grans empreses… on, tanmateix, no tenen massa capacitat de decisió ni d’autonomia. Una classe professional cosmopolita, sovint instal·lada a fora de Catalunya, que porta els fills a escoles internacionals, que s’està descatalanitzant a ritme accelerat. La burgesia catalana no existeix. (R)existeix la catalanitat i això és el que molesta a molta gent a qui li agrada presumir d’anticapitalista sense tenir-ne ni idea de què va això de l’anticapitalisme més enllà de l’eslògan fàcil.

Tenim, això sí, uns grups ben col·locats, i amb certa influència, més mediàtica que real, que miren de fer el ploricó amb la discriminació òbvia de l’estat pel que fa a infraestructures, que rondina davant l’apartheid econòmic que Madrid ens imposa, i que per redreçar l’economia clamen per coses absurdes i inútils com l’ampliació de l’aeroport, el Hard Rock o els Jocs Olímpics d’hivern. A veure, si el que cal és millorar la connectivitat interoceànica amb El Prat, resulta més econòmic i pràctic crear una companyia aèria (o comprar-ne una d’existent) que et voli allà on vulguis. Ja sabem que perdrà diners, tanmateix, una burgesia de debò sap perfectament que per tenir beneficis globals, cal invertir a fons perdut en serveis que beneficien la seva classe o que pot interessar estratègicament el seu país. Aquesta obsessió de casinos i hotels, l’activitat econòmica més inútil del món (tret que es vulgui blanquejar diners de dubtosa procedència i establir llaços amb gent poc recomanable) només s’explica pel diner fàcil de les bombolles immobiliàries. El mateix es podria dir d’uns Jocs Olímpics d’hivern en un moment en què, tot invertint els termes de “Joc de Trons”, summer is coming. Una burgesia que es posés a tornar a fabricar coses quan l’experiència de la pandèmia ens indica que deixar les fàbriques en mans d’Àsia ens fa terriblement vulnerables. Una burgesia de debò, estaria reunint-se per crear (o comprar) un banc català, que servís per a la seva classe per fer les inversions necessàries. Perquè, fins i tot els anticapitalistes haurien de saber que no hi pot haver una activitat econòmica decent, capaç de generar benestar social, sense entitats financeres pròpies i sòlides (prou que ho sap Madrid, que ha sabotejat sempre la independència financera del país). I això, fins i tot els anarcosindicalistes com Salvador Seguí ho sabien. Un banc (o diverses caixes) que recuperessin poder financer al nostre país, cosa que equivaldria precisament a poder polític. Una banca catalana que servís per dinamitzar el país.

Tanmateix, com crec que a aquestes alçades de l’article, la burgesia catalana no existeix, si no ho és en forma d’espectre, de fòssil, de records del passat. No existeix una classe social que defineix el seu poder mitjançant certa exhibició de lideratge social, de comprar respectabilitat muntant museus, editorials, una indústria audiovisual, una aposta decidida per la llengua nacional. De fet, una de les hipòtesis que podria explicar el tomb del país vers l’independentisme té a veure amb això: l’abandonament de les classes dirigents (l’hara-kiri que es va infligir el “pont aeri”) i la voluntat dels grups socials més dinàmics a tractar d’ocupar l’espai de classe dirigent. Això també explicaria aquesta peculiar aliança de classes que semblava possible durant els anys anteriors al primer d’octubre, en el sentit que, sense burgesia ni col·lectius patricis, era possible una societat més igualitària, com succeeix en tota revolució aixecada contra un ordre jeràrquic. Tanmateix, en aquesta travessa del desert d’aquests darrers anys, si ha quedat clara alguna cosa és que no hi ha classe dirigent, sinó un pelacanyisme col·laboracionista, amb l’oportunisme com a tàctica, que tracta d’adormir el procés per exercir com a intermediaris colonials. La indignació social d’aquests darrers mesos (mestres, metges i pagesos) és un indicatiu de com els buits de poder -o la incompetència dels lideratges- resulta una constatació de com aquest procés no s’ha acabat.