Que Pedro Sánchez no té cap necessitat de complir res del que ha pactat amb Junts ho demostra que pugui fer un discurs en què es vanta de l’amnistia com a “mesura de gràcia” i de “perdó” i que igualment en Gabriel Rufián faci un discurs (en castellà, que es veu que poder parlar en català a la cambra era important, però no tant) traient pit desacomplexadament del fet que Espanya no s’hagi trencat mai. A Can Convergent, per la seva banda, el màxim que es plantegen és votar-lo, sí, però en segona volta. 

Votarien que no en primera volta, però amb la cara d’enfadats que li haurien atribuït, amb sorna, a Esquerra si això ho hagués dit en Joan Tardà la investidura anterior. Passant per alt la diferència que, malgrat el cop de timó dels republicans de després de 2017, en campanya electoral a les generals ja havien anunciat la seva rendició, com a paga i senyal per als indults.

En canvi, a Junts, des d’abans dels comicis no s’han cansat de dir que sense autodeterminació no hi havia investidura i també després Carles Puigdemont va insistir que no podien investir Pedro Sánchez de cap manera. Se’ls va votar perquè bloquegessin la investidura si no era amb un referèndum per davant i al final la desbloquejaran per un grup parlamentari propi, que és l’únic que tenen lligat. Tota la resta vindrà de regal si Sánchez vol. I en general ningú vol regalar gaire cosa als independentistes. Sobre tot sabent que l’alternativa és que donin suport a una moció de censura de PP i VOX.

Però de tot això se’n pot fer una lectura positiva que fa temps que l’independentisme, el de veritat, el que vol la independència i no fer-li la Transició a Espanya, com deia Toni Comín, necessitava. I és que tot i que s’ha demostrat que una vegada més els partits independentistes passen per sobre del que suposadament són els seus principis els cops que calgui, els espanyols no. En el que consideren més sagrat, que és la unitat d’Espanya, no fallen mai. Com a mínim, no en el seu entendre. Per tal de garantir-la, els socialistes creixeran com a partit de l’statu quo que són. Com quan Alfonso Guerra afirmava que “nos cepillamos el Estatut antes de entrar en la comisión” i que pa qué nos vamos a andar con eufemismos, coño i com ara que Pedro Sánchez treu a passejar el putoamisme i se’n riu dels seus adversaris polítics directament. PP i VOX remataran la feina tensant el carrer i la resta de poders de l’Estat com van fer entre el 2003 i el 2008.

Els cicles polítics són cada cop més curts, la gent encara els té presents en la seva presa de decisions, i el que es tanca ara no pot acabar amb res més que amb l’assimilació o un ressorgiment de l’independentisme a costa dels partits actuals. Per això cal agrair a Puigdemont que cedeixi pas fent un últim servei per Catalunya abans d’immolar-se políticament, encara que no sigui de forma immediata i que ho hagi fet per desídia i no per convicció. Podria haver forçat noves eleccions allargant el teatre del no surrender mentre de sotamà assegura als convergents de tota la vida que no pateixin, que és per afermar el peix al cove, revalidar resultats i acabar fent el mateix. Però han decidit liquidar-ho ràpidament, a temps d’una patacada a les eleccions al Parlament que podria no tenir precedents l’última dècada.

Confiem, doncs, que Pedro Sánchez propiciï l’alliberament de Catalunya buidant la bossa de vots dels qui l’impedeixen intentant per enèsim cop allò de l’encaix, via abstenció, encara que sigui a costa d’una traca final d’un govern de Salvador Illa a Catalunya com el govern Montilla ho va ser de l’intent de pacificació anterior. Aprofitem aquest temps per organitzar-nos, perquè un cop més estan intentant posar els fonaments de la unitat de l’Estat sobre un substrat que no assenta, que és la negació del dret d’autodeterminació. I els drets són quelcom a què, un cop conquerits, com va passar el 2017, la gent rarament hi renuncia.