Quan, davant de la manca de mà d’obra autòctona, es considera necessari captar i contractar treballadors estrangers, tant per a àmbits concrets del sector públic (com ara el sanitari) com per al sector privat, els requisits lingüístics constitueixen una dificultat afegida sempre que la llengua del país no sigui gaire coneguda a l’exterior (dificultat que es multiplica per dos en cas de bilingüisme oficial). Això és un fet inqüestionable, tant com que els problemes exigeixen solucions, no pas restriccions de drets.

En les comunitats amb dues llengües oficials, però, el problema que se suscita no ho és només per als potencials treballadors, sinó també per a una part dels usuaris sempre que una de les dues llengües sigui més coneguda a l’exterior que no l’altra, i encara empitjora quan només els parlants d’aquesta llengua són plenament bilingües, mentre que una proporció important de la resta de ciutadans és monolingüe en l’altre idioma, és bilingüe imperfecta o és bilingüe (o poliglota) però només en aquest altre idioma oficial i una (unes) tercera(es) llengua(es). Quan això passa, els usuaris parlants habituals de la llengua oficial menys coneguda a l’exterior ho tenen francament difícil perquè es respectin els seus drets lingüístics. Fet i fet, és probable que aquests parlants, quan els reclamin, vegin com se’ls problematitza (tant a ells com als seus drets). Passa aquí que una desigualtat de partida avicia tot el procés.

L’única solució en casos com aquest és senzilla, però exigeix inversió i voluntat política, i consisteix a posar un esforç formatiu especial dels treballadors que es vol contractar en la llengua que es troba en situació de desavantatge relatiu, alhora que es prioritza la contractació i l’estabilització d’aquells que adquireixin abans la qualificació lingüística en totes dues llengües oficials (ras i curt: cal garantir una formació lingüística mínima en els dos idiomes oficials prèvia a la contractació provisional i una altra per a renovar-la amb caràcter indefinit).

Per descomptat, cal pensar que a aquesta la inversió en formació segurament caldrà afegir-ne (en el cas del sector públic) una altra d’econòmica, en forma d’incentius salarials (o d’incentius en espècie) per als professionals a contractar indefinidament, a percebre des del moment que puguin acreditar que es troben en possessió dels coneixements lingüístics necessaris (de tots ells).

A mitjà i llarg termini cal promoure l’existència de mà d’obra autòctona, però quan la necessitat és immediata cal recórrer a mesures de captació que hauran de contemplar plans i mesures com els esmentats.

En qualsevol cas, però, allò que resulta impensable és suspendre els requisits lingüístics, perquè fer-ho implica suspendre els drets lingüístics d’una part de la població, i la suspensió de drets essencials (entre ells els lingüístics) resulta contrària a la naturalesa mateixa de la democràcia (que només ho pot permetre en cas de crisi greu que amenaci la mateixa existència del sistema polític). Eliminar el requisit lingüístic equival a treure obligacions als funcionaris o als treballadors contractats i imposar deures als usuaris i clients. Al capdavall, les relacions socials són sempre dialèctiques, i allò que es resta per un costat se suma per l’altre.

Com ja hem dit, si partim del fet una part de la població es troba plenament bilingüitzada i l’altra no (perquè roman estrictament o essencialment monolingüe em un dels dos idiomes oficials en concret), és que partim d’una situació desigualtat, i aquesta només podrà explicar-se per l’existència d’una relació de poder (de dominació i subordinació). Sent així, és esperable que els qui ocupen la posició dominant vegin en les reclamacions dels altres exigències irracionals (al capdavall, si no veien res d’estrany en el desequilibri inicial, per què haurien de ser sensibles a les reclamacions de compensació i equitat?). Les posicions de força tendeixen a fer cecs i sords els qui en gaudeixen. I encara més en el cas d’aquells que (com passa amb els alineats amb els grups d’extrema dreta) són devots de la força (política, demogràfica, militar o econòmica), en la qual veuen un argument, una font de drets i encara el motor mateix de la història.

Els qui gaudeixen de privilegis assentats tendeixen a identificar-los com a drets, i aleshores a defensar-los en nom de la llibertat, una llibertat que neguen als altres (en darrer terme en nom de la força: "Estamos en España", "No tengo por qué saber mallorquín", "el castellano es una llengua universal y el catalán... [poseu-hi el desqualificatiu que vulgueu]") i que, en realitat, només és una demanda d’impunitat per a continuar ostentant (també des dels fòrums d’opinió) i exercint la seua posició de domini (en què encara voldran aprofundir i que, com més avanci, més legítima tendiran a veure).