Si una majoria parlamentària com la sorgida de les urnes el 23-J és partidària d’elaborar una llei d’amnistia que contribueixi a la pau social i aquesta majoria no és capaç de portar-la a terme, voldrà dir que altres poders, aliens a la voluntat democràticament expressada, hauran intervingut per impedir que la democràcia funcioni. I es tornarà a posar en evidència que a Espanya existeix una estructura de poder que en els moments importants imposa la seva voluntat i els seus interessos particulars contraris a la voluntat i els interessos de la majoria dels ciutadans.
Ara el gran argument de la Caverna és que l’amnistia no hi cap, a la Constitució. Aquests debats disfressats de ciència jurídica solen ser gairebé estèrils, perquè les lleis sempre s’acaben interpretant segons el que interessa a cada moment, com ha passat amb el dret a l’avortament, el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe, o amb la supressió del servei militar obligatori. La prova és que els mateixos socialistes, que no fa tant van rebutjar l’amnistia, ara la veuen amb bons ulls si els ha de servir per mantenir el poder. Juristes de prestigi i antics membres del Tribunal Constitucional s’han pronunciat, a favor uns, i en contra d’altres, de la constitucionalitat de l’amnistia, així que tot és qüestió de la voluntat política, democràticament expressada, que sembla que ara existeix.
Els aliats parlamentaris del Partit Socialista en la darrera legislatura, des de Sumar al Partit Nacionalista Basc, ja s’han pronunciat a favor de l’amnistia proposada pel president Puigdemont, per tant, no hi hauria d’haver cap impediment democràtic per promulgar-la i aplicar-la, sempre que el Partit Socialista sigui capaç de resistir l’ofensiva d’aquests poders fàctics que no tenen cap altre objectiu que mantenir inalterable el seu monopoli. I el que amenaça el seu monopoli no és l’amnistia dels catalans represaliats, sinó quatre anys més de majoria parlamentària integrada per partits que no formen part del lobby del 78 i que podrien estar disposats a forçar canvis en les institucions de l’Estat, o dit d’una altra manera, una redistribució del negoci de l’Estat. Sense anar més lluny, la iniciativa de “convenció constitucional” presentada pel lehendakari Urkullu per reconèixer definitivament el caràcter plurinacional de l’Estat és quelcom que no poden tolerar els que es consideren propietaris únics i legítims de l’Estat com si fos la seva empresa familiar.
El Deep State ja va defenestrar Pedro Sánchez quan es va negar a facilitar la investidura de M. Rajoy, i ara ho tornarà a fer aprofitant el mínim signe de feblesa que mostri l’actual líder socialista, que només se’n sortirà si té prou coratge i audàcia per imposar l’autoritat de la democràcia parlamentària. La campanya serà ferotge i no ha d’estranyar que sigui la vella guàrdia socialista qui la lideri, com ja va passar el 2016. Al capdavall, la cosa ve encara de més lluny. Felipe González i Alfonso Guerra van ser protagonistes principals del pacte de la Transició que —a canvi de la incorporació dels partits polítics al sistema— es mantindrien inalterables les estructures de poder institucional del règim anterior. Amb tot, les mobilitzacions democràtiques a Catalunya i Euskadi, i per descomptat el terrorisme d’ETA, van forçar un primer desenvolupament de la Constitució que portava camí de redistribuir “horitzontalment” el poder de l’Estat fins llavors centralitzat, la qual cosa no estava previst en el guió del “todo atado y bien atado”. La prova és que immediatament després d’aprovar la Carta Magna, Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell es van posar a treballar els anomenats “pactos autonómicos”, que van donar lloc a la LOAPA, fruit principal del cop d'estat del 23-F.
La història d’Espanya es repeteix de segle en segle i dècada a dècada. Com recordava Puigdemont, des del segle XVIII no hi ha hagut manera de trobar un reconeixement mutu. Els moviments reaccionaris sempre s’han justificat embolicats amb la bandera d’una unitat nacional estrictament castellana, ara revestits de constitucionalisme. La bandera de l’anomenat “constitucionalisme” la va aixecar per primer cop José María Aznar, que va votar en contra de la Constitució, i s’hi van afegir ràpidament els socialistes partidaris de mantenir com fos l’statu quo del règim, liderats per un home tan intel·ligent com Alfredo Pérez Rubalcaba. Això va ser quan Catalunya reclamava un nou estatut i, alhora, la monarquia, el PP i el PSOE estaven enfangats de corrupció i l’economia espanyola estava a punt de ser intervinguda. Aquests suposats constitucionalistes, tergiversant l’esperit del 78, pretenen que la Constitució i les lleis només es puguin interpretar en el sentit sempre més restrictiu. És el que passa quan un règim es veu amenaçat, que no pot tolerar ni les cançons de Pablo Hasél o Valtònyc i necessita lleis mordassa.