L’entrevistador, Manuel Lillo i Usechi, apunta que "l’autor concreta amb una gran precisió com es va viure aquell període, com la dreta es va imposar a través de l’exercici de la violència i com molts actes que van condicionar l’esdevenir polític del país van passar inadvertits per al conjunt de la societat".
La hipòtesi del treball de Borja Ribera" , "Des que comença la transició fins les eleccions constituents de 1977 les autoritats post-franquistes adopten l’anticatalanisme. També ho fa l’extrema dreta, Fuerza Nueva i Alianza Popular (AP), en aquest últim cas de manera més matisada, però no tan nítida. I quan arriben les eleccions de 1977 hi ha un candidat a senador d’AP que empra de manera explosiva la qüestió de l’anticatalanisme. És veritat que aquest senyor, Vicente Giner Boira, és el candidat d’AP que més vots va obtenir a la província de València, però no va traure uns molt bons resultats. En tot cas, després de la desfeta global de la dreta de 1977, fins principis de 1978, és quan UCD, de manera més explícita, comença a adoptar l’anticatalanisme, i es dona aquest procés bé per oportunisme polític, bé perquè no tenien cap altra cosa a oferir o bé per una qüestió estratègica més profunda amb la intenció de parar els peus al valencianisme, que tenia una força creixent... Jo pense que, segurament, la resposta no és una, sinó una barreja de totes aquestes possibilitats”.
Són moments que el govern espanyol encapçalat per Adolfo Suárez es ressitua per no perdre la iniciativa, al Principat on també han guanyat les esquerres al 1977, amb l’operació Tarradellas i al País Valencià, s’impulsa l’anomenada Batalla de València.
Borja Ribera considera que el moment en “què l’impacte de la violència és més determinant és en 1979, a la ciutat de València, quan es produeixen uns aldarulls que propicien, de manera potser indirecta, la dimissió de Josep-Lluís Albinyana al desembre de 1979. Arran d’aquesta dimissió el consell pre-autonòmic va quedar en mans d’UCD [Unió de Centre Democràtic], que és una cosa molt poc ortodoxa en termes democràtics si es té en compte que l’esquerra havia guanyat totes les eleccions al País Valencià”.
L’autor del llibre, afirma que amb l’estratègia violenta de la dreta “L’esquerra va ser incapaç d’articular una resposta coherent. De fet, la resposta que van fer va ser la d’anar abandonant, de manera progressiva, els plantejaments més valencianistes. És veritat que, dins d’aquesta dinàmica, s’entrecreuen les dinàmiques internes dels dos principals partits d’esquerres, el socialista i el comunista, que tenien lluites internes i sectors que jugaven amb aquestes qüestions per a posicionar-se internament a les respectives formacions. En realitat aquesta qüestió era molt complexa, però la resposta de l’esquerra a nivell general va ser nefasta. Difícilment haguera pogut ser pitjor”.