El veterà mem “Hide the Pain Harold”, el senyor que sosté la tassa de te mentre grapeja el portàtil i somriu a càmera, va servir de base per a una successió de conyes sobre la velocitat dels esdeveniments. “Ja no soc epidemiòleg, ara soc vulcanòleg”. I més endavant l’András Arató, així es diu el magnífic hongarès, es proclamava expert en Afganistan, Ucraïna i tot d’altres qüestions sobrevingudes.

La burla era contra la necessitat de tenir opinió de tot o, més aviat, la necessitat d’expressar-la precipitadament. Contra el cunyadisme. Però no deixa de reflectir, també, l’aclaparament per un món ràpid i complex amb grans notícies cada dos per tres. Les sintonies mateixes dels informatius, sincopades i estridents, transmeten aquesta angoixa.

Hi he pensat tot llegint una entrevista al divulgador Johann Hari, autor del llibre Stolen Focus: Why You Can’t Pay Attention. El primer que em va captivar d’aquest escocès és que no culpava directament les nostres actituds individuals amb la tecnologia, sinó que apuntava un conjunt de processos socials previs.

L’arrel de la nostra incapacitat per concentrar-nos es troba en l’organització del món laboral, en els hàbits alimentaris i fins i tot en la contaminació atmosfèrica. Tot de fenòmens que impacten en el nostre cervell i sistema nerviós. A partir d’aquí, els canvis tecnològics són multiplicadors enormes, especialment unes xarxes socials per a les quals captar la nostra atenció és una font de negoci. Tampoc és absolutament nou: la publicitat sempre ha estat això.

El que m’interessa de destacar és com perjudica això la consciència social i política. Hari ho diu així: “La gent deixa de parar atenció als assumptes profunds i importants. I una democràcia sana necessita que els ciutadans presentin un mínim d’atenció, que s’enfoquin de tant en tant a entendre algunes coses. I això no està passant”.

Us deixo aquí tot de dades impactants que he recollit, sense gaire més esforç que rastrejar les meves xarxes socials, mentre rumiava en aquest article. Totes referides a Catalunya. Hi ha un desnonament cada 55 minuts. Alhora, hi ha també 35.000 pisos buits en mans dels grans tenidors (la banca i els fons d’inversió). Aquest estiu hi haurà més morts que mai a causa de la calor, segons els metges. L’any passat n’hi va haver 600. Enguany hi ha un 24% menys de pagesos als nostres camps, la pitjor xifra en 15 anys.

Habitatge, canvi climàtic, sequera, augment de preus. Problemàtiques que no es pot dir que els mitjans amaguin. Més difícil és parar-hi atenció i això és del tot funcional al sistema. Perquè concentrar-nos-hi ens faria veure les clares connexions que hi ha entre aquests problemes, i encara amb altres. L’arrel clara es troba en la incapacitat del capitalisme voraç, que necessita sempre créixer, per a atendre els límits del planeta i per a erradicar les desigualtats socials.

La concentració és un superpoder que tenim els humans, diu Hari, i remarca: “L’atenció és al nucli de tots els assoliments com a espècie”. Prendre les regnes del futur implica una presa de consciència col·lectiva i aquesta necessita les condicions per a parar atenció. La política també participa en la roda publicitària que competeix per la vostra atenció. És impossible viure’n al marge del tot. Però farem bé d’adonar-nos d’aquests necessaris canvis materials i culturals sense els quals no hi ha revolució possible.