Qui t por de l'ANC? De qu t por l'ANC? (II)
01/04/2023 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona, de l'ANC i del Consell per la República Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona, de l'ANC i del Consell per la República

A l’altre cantó de la pregunta :”Qui té por de l’ANC?” hi ha també l’altra pregunta :”De què té por l’ANC?” són dues preguntes que van unides  a la complexitat de les  respostes corresponents i que van a parar a conceptes com l’exercici de la democràcia directa, les perspectives de la unilateralitat en l’acció política, l’exercici seriós de la desobediència civil, la independència de la nostra nació com a eina articuladora d’un seguit de lluites i dinàmiques que reforcen la idea central que l’alliberament nacional i social són dues cares de la mateixa moneda.

Es en els moments com els que actualment viu l’Assemblea Nacional Catalana aquest començament del 2023, que han de ser aprofitats per reflexionar i revisar allò que es consideri que entrebanca el seu bon funcionament i superar les tensions internes evidents que s’han accentuat  amb els fets de l’octubre del 2017 i els anys posteriors.

Aquesta és una de les pors principals que viu l’ANC: la por a mirar-se al mirall del referèndum, a enfrontar-se a la votació que ens va dur a una declaració parlamentària d’independència, que encara que va durar tres minuts va fer-se efectiva i no ha estat desmentida amb una altra votació per qui la va fer, és a dir pel parlament de Catalunya en un exercici inèdit de sobirania unilateral. L’ANC del 2017 va plegar-se i va cedir davant de les forces parlamentàries, no  va tenir recorregut propi al marge dels partits polítics i va seguir una deriva que va portar el seu president Jordi Sànchez a les portes de la presó abans i tot que els caps polítics implicats en el referèndum.

D’aquesta por en deriva una altra: la por a la pròpia força: ens els moments culminants de l’octubre del 2017, l’absència d’un recorregut propi, al marge del recorregut erràtic dels partits parlamentaris del moment, l’absència també d’un col·lectiu dirigent clarament identificat i identificable per la gent ( i no un parell de “presidents” d’entitats  amb bona voluntat però igualment erràtics) ens va fer perdre un protagonisme popular que ens havíem guanyat a pols.  Ni els parlamentaris van fer un pas endavant ni les masses de l’assemblea vam estar prou autoorganitzades ni amb consignes de resistència clares. La representació institucional va acaparar el protagonisme i el que és més lamentable va arrossegar a una inèrcia perdedora i a una submissió al govern espanyol que es podia haver aturat.

Superar el resultat d’aquestes pors penso que ens exigeix que l’ANC, que, malgrat tot,  no ha perdut el seu rol dinamitzador i de debat constructiu sobre el camí cap a la independència, sobre l’exercici de la unilateralitat i sobre l’eina imprescindible de la desobediència civil, no es deixi arrossegar per un clima de desencís hàbilment fomentat pel neoautonomisme i els seus entorns, que venen de Madrid i recalen en els parlaments autonòmics dels nostres Països. L’independentisme, i una de les seves puntes de llança, l’ANC,  ha de recuperar el protagonisme i encarar el que evidentment és el començament d’un nou cicle de confrontació amb el Regne d’Espanya i la República francesa. El nostres germans catalans a un i altre canto de la frontera, imposada i vigilada gelosament, ens estan donant una lliçó de resistència, uns contra la prepotència del president Macron i a favor dels seus drets laborals, els altres contra el cicle repressor que no s’atura, perseguint, enjudiciant, multant tots aquells que han volgut mostrar la solidaritat i un esperit rebel envers la prepotència del regne d’Espanya, la seva cúpula monàrquica i el seu cinturo de ferro dels negocis i la judicatura.

A propòsit de la crisi que somou el secretariat de l’ANC i, per tant i de retruc tot el conjunt de l’Assemblea , ens cal espolsar-nos la por al debat, la por a admetre la complexitat dels seus components, la por a reflexionar conjuntament i a refer ponts i punts de vista aparentment molt diversos però no enemics. Han sortit una pila de papers i manifestos i accions  en relació a la situació actual i tots , amb més o menys encert, apunten a la necessitat de saber escoltar, saber decidir, no caure en simplificacions ni atacs personals ni a un combat d’egos, ni a una lluita  de grups polítics concrets a la recerca de més vots. Sembla que la formulació i reflexió de les queixes sobre el full de ruta de l’ANC i el seu funcionament, si es sintetitza en exposicions concretes com les del col·lectiu que s’autoanomena “Indesinenter” poden resultar beneficioses per a tots, igual que la creació d’un clima de consensos en tasques com les de la recent Conferència del moviment per la Independencia o la pròxima reunió del grup internacional de nacions sense estat de les Nacions Unides, UNPO.

 

Un altre factor a tenir en compte és el paper reservat a una Institució nova com el Consell de la República que ja té estructurat el seu entramat amb milers de persones registrades, amb la constitució de centenars de Consells Locals, amb una Assemblea de Representants votada per la gent registrada i amb un govern constituït amb votació de l’Assemblea de Representants. Tot plegat amb el seu referent compartit per l’ANC –el referèndum de l’1 d’Octubre i els seus resultats- però amb la gran diferència que l’ANC està sotmesa als capricis repressors i arbitraris del Regne d’Espanya i la constitució del 78,  i el Consell de la República és una institució lliure que funciona al marge de la cotilla constitucional espanyola.

Garantir “una relació fluida entre acció i reflexió, entre mobilització i organització, entre el carrer i institucions com el Consell” és el que cal posar en primer terme dels objectius de recuperació del rol de l’ANC, que és un rol civil dirigent, respecte a la  realització efectiva de la república catalana independent.

Acabaré citant un dels papers que està circulant:

“Es sobre les premisses de claredat, honestedat i compromís que el debat sobre una llista de país adquireix el relleu que li pertoca considerant-ne els avantatges i els límits que conté com a oportunitat tàctica”. “Els avantatges es resumirien en :

1) la sacsejada del sistema representatiu i posar de relleu que no ens convé el sistema de llistes tancades, ni els vicis electorals que patim;

2) La possibilitat d’oferir als que reivindiquem el primer d’octubre com a data fundacional un àmbit de representació sense hipoteques, submissions ni racons foscos (i aquí la gent de l’Assemblea de Representants. I dels consells locals s’hauria de tenir en compte també);

3) la frescor de nous plantejaments directament vinculats   a la lluita del moviment organitzat;

4) el compromís davant del país per cavalcar a la vegada el corser de la mobilització permanent i l’euga de la representació formal;

5) la forja de nous lideratges, capaços de circular amb decisió i sense traves entre el carrer i el poder    instituït.”

I tot això sabent que tenim pressa, molta pressa...