Arribo de visitar les muntanyes de Lugo, la zona més pobra de la pobra Galícia. Ahir no vaig poder telefonar la crònica habitual perquè en aquells pobles no hi ha telèfon. Cal caminar, segons els pobles, una, dues i tres hores, fins a trobar-ne un. Quan vaig arribar-hi ja era tard.

En tocar Barcelona em trobo el segon article de la Constitució ja discutit i votat en la comissió constitucional del Congrés. Per primera vegada, en la Constitució de l'Estat espanyol, s'esmenta el terme «nacionalitats». Heribert Barrera i Francesc Letamendia no acceptaren el redactat que fa de l'Estat espanyol una nació i una pàtria.

En el diari gallec, que m'han servit a l'avió, es feia dir a Miquel Roca Junyent que Espanya era una nació de nacions. Així justificava la duplicitat nació espanyola i nacionalitats d'Espanya en l'esmentat article 2, puix que per ell nació i nacionalitat volen dir el mateix.

Per mi també, si fa no fa, els dos termes volen dir el mateix, però no estic gens d'acord que ara Espanya sigui una nació de nacions. Els d'UCD s'hi han enganxat de seguida. Diuen que equival al «regne de regnes» de l'edat moderna espanyola. I tracten de fer-nos creure que amb aquesta Constitució, «lliurement» pactada pels representants dels diferents pobles de la península i illes annexes, ja es pot parlar d'Espanya com d'una comunitat nacional d'ordre superior que no nega les nacions «petites» que la componen i que s'anomenaran nacionalitats per distingir-les de la gran. També UCD diu que no té sentit l'autodeterminació perquè mai no hi hagué colonització.

Crec que això és fals del tot. Penso que si un dia, després d'autodeterminar-se les nacions, s'avinguessin lliurement i amb igualtat a constituir una Espanya lliure, això encara només seria un Estat. Anys o segles després, amb bona avinença, podrien convertir aquest Estat espanyol en una autèntica comunitat nacional d'ordre superior. Aleshores es podria parlar de nació de nacions. Ara hi ha colonialisme, ocupació per la força, cessió «caritativa» de poders que s'usurparen i negació del dret a l'autodeterminació, inclòs en la mateixa Constitució.

Això cal denunciar-ho. Si no podem més, acceptem menys, però no podem cedir en la reivindicació bàsica de la nostra sobirania, ara com ara, sollada sense contemplacions.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina