Josep González Cambray fa esforços per passar a la història com el conseller d’educació més nefast que ha tingut la Catalunya autònoma i com un dels personatges més sinistres i manipuladors que s’arrosseguen per la política catalana en el que portem de segle. Si en el govern d’Artur Mas, Boi Ruíz Garcia va desmantellar la sanitat, Cambray està fent el mateix amb l’ensenyament. L’home dels eslògans buits (“sembrem la llavor del futur”, “suma’t a l’educació que suma”, “fem que les coses passin”, “activem-nos pel català” i bla, bla, bla) és el gestor de bons negocis per a les empreses d’informàtica (200 milions d’euros en digitalització enguany) i el responsable, amb la seva política ultraliberal, de la plaga de baixes per depressió que està deixant en quadre els claustres de professors fins a l’extrem que molts instituts catalans ja han anunciat que no podran acabar els programes de selectivitat com van denunciar no fa gaire a RAC1, en un programa que va aixecar ampolles, els directors de l'Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès, Mercè Rom; de l'institut Baix a Mar de Vilanova i la Geltrú, Jordi Font i Robert Velasquez, de l'institut Miquel Crusafont de Sabadel.
El caos al departament és total: com que no hi ha professorat de català disponible, Cambray ha fet coses tan curioses com autoritzar que els llicenciats en teologia (i en dramatúrgia teatral) puguin ser homologats a professors de català. I com que no té diners ha decidit que ara caldrà que el nou professorat faci el que pomposament anomena un “MIR docent” a dedicació completa (37,5 hores) però on els profes... cobraran la meitat. Per si un cas en la normativa de l’autodeterminat MIR no està previst cap estudi d’impacte per saber si millora la qualitat educativa. I el que semblava impossible, es fa possible: cap dels mitjans de comunicació importants està explicant als pares que deixar els seus fills en mans de professorat deprimit i acorralat és una bomba social de primer ordre.
Ni l’ensenyament per projectes, ni l’ús intensiu de la informàtica estan servint absolutament de res en l’àmbit de l’ensenyament, la mateixa manera que la famosa Escola Nova 21 va ser un pitafi absolut; però gurus de la didàctica i empresaris dels àmbits tecnològics s’estan fotent les botes a base de cursets voluntàriament obligatoris i d’una eficàcia molt inferior a les rogatives per la pluja o a la màgia negra. Creix el clima de violència a les aules i el professorat està mancat d’eines per tallar-lo i passen coses tan curioses com que davant un cas de bulling calgui fer sessions de mediació on agredits i agressors se situen al mateix nivell com si no hi hagués un culpable i un agredit en aquest cas. Circulen per les xarxes vídeos sinistres de professorat impotent perquè no se li reconeix cap autoritat a l’aula i de situacions d’insult a professorat que es castiguen com a faltes lleus.
Resulta simplement humiliant que algú hagi estudiat una carrera universitària per acabar fent “guàrdia de lavabos”(sic.) com si fos un policia, intentant evitar que als pixadors d’un institut hi passi una desgràcia irreparable. La gent simplement no troba atractiu treballar a l’ensenyament que, a més, té els sous més baixos en la categoria A1 de l’administració. Actualment un professor de secundària al País Basc guanya 570 euros mensuals més que un professor català... però Cambray és el conseller d’educació més ben pagat de totes les autonomies hispàniques.
Més perillosa encara que la manca d’efectius i que els sous baixos és el dèficit de consideració de la figura del mestre que se sent absolutament impotent entre gurus educatius que mai trepitgen cap aula i paperassa administrativa que mai no es llegirà cap inspector. El cansament emocional dels docents és un fet generalitzat però que no mereix cap interès ni cap actuació per part d’Ensenyament. Decisions unilaterals com la de fer lectives les tardes del proper setembre i tot el Cafarnaüm muntat al voltant de les oposicions tampoc no ajuden i més aviat semblen directament adreçades a fer mal.
Idees sense cap ni peus (l’última aquest mateix mes d’abril. certificar la capacitat del professorat per fer jocs de taula a l’aula!) són l’expressió de la pura impotència d’un conseller que no sap on va. O que potser ho sap perfectament – i això encara és més sinistre.