El cartell d’una exposició sobre el paleolític inaugurada fa deu anys va pertorbar l’enteniment de molts. S’hi veu una dona que esbossa un bisó en el sostre d’una cova. Els detractors: “Com se sap que elles també pintaven?” Resposta correcta: “Com se sap que no?” I qui diu pintar... Als Andes s’han localitzat restes de 8.000 anys d’una jove amb els seus utensilis de cacera i un cop estudiat el lloc s’ha arribat a la conclusió que un terç dels que portaven el menjar a casa eren dones. L’arqueologia feminista té molt camí per recórrer i fer visible el nostre paper en la història i la construcció d’uns persistents rols de gènere no marcats exclusivament per la biologia. Ens fixem ara en un estudi publicat a principis de març a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences i basat en l’anàlisi de peces dentals de 10.000 persones mortes fa mil anys que revela fins a quin punt el sexe masculí ha gaudit sempre de privilegis quant a l’alimentació i a la salut –i molts altres dins del sistema patriarcal–. La recerca fa una comparació entre dos indrets: a Ístria, actual regió romanesa de Dobrudja, apareixen signes de desnutrició en el 60% de les dones i en el 25% dels homes. A Plinkaigalis, actual Kedainiai, a l’oest de Lituània, la incidència és més igualitària: 56% dels homes i 46% de les dones. I ara, què passa? Els indicadors es mantenen: a Dobrudja només el 50% de les dones s’incorporen en el mercat laboral i un 18% són representants polítics; a Kedainiai, els percentatges són del 73% i del 48%. Curiosa herència! Hi ha qui encara voldria que no pintéssim res!