Segurament un dels esperits lliures que més ha fet en les darreres dècades perquè la gent jove no defugís de viure en la indignació va ser Stéphane Hessel. Va ser un dels inspiradors dels diferents maigs del 2011. Membre de la Resistència a la França ocupada i presoner en camps nazis, va ser també un dels redactors de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948. L’any 2010, a disgust amb el que vivia, va escriure el llibret Indigneu-vos per acabar amb el progrès de la indiferència i la pèrdua de conquestes socials. Hessel havia après de Sartre el missatge llibertari de la responsabilitat, i que cap poder ni cap deu ens alliberen de la responsabilitat i compromís de participar. El motor més fiable per a fer-ho era, i és, la indignació. La mateixa indignació que havia mogut els membres de la Resistència a oposar-se al nazisme i, vestint una societat més humana, exigir benestar.  El republicanisme de la resistència maldava pel ple desenvolupament de la persona, un ensenyament basat en la ciència i l’impuls de l’esperit creatiu i crític. Compromès amb la veritat, exigia la llibertat d’una premsa independent, no intervinguda pels poders econòmics del país o del món ni sotmesa a les conveniències dels polítics.

La història viscuda a Catalunya en els darrers anys dona la raó a Hessel. La indignació també va jugar un paper determinant els dies 1 i 3 d’Octubre del 2017, fent-nos créixer en dignitat, en raó i en força. Molts dels que creiem que el sentiment de pertinença a una nació i “lo que pone en tu DNI” no tenen massa cosa a veure, recordàvem l’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans, on es diu que “tot individu te dret a una nacionalitat. I concretant en vivències encara en carn viva, sols hi veiem coherència amb l’article 12, on es reclama que “ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació”.

Però cal reconèixer que, segons quan i com, la indignació pot ser un exercici especialment incòmode. I si això passa, la solidaritat indispensable amb qui està essent atacat sense proporció ni treva pot substituir-se per submissió ben apresa, i fins i tot el cofoisme d’una trobada d’amics amb calçotada, amb la migrada excusa d’unes eleccions properes. Lluny de maldar per drets universals, el poder polític retorna aleshores als seus orígens de classe, ben maridats amb el poder creixent d’una casta que fa del “quedar bé” una professió de principis erràtics.

Quan el cofoisme, la por i l’allunyament de la ciutadania indignada acaben donant validesa a una representació mesquina del lawfare i la censura de l’article 21 de la Declaració Universal (“tota persona té dret a participar en el govern del seu país i, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país”) no és a qui es linxa i trinxa a qui s’ha de plànyer, sinó a tots nosaltres, que hem perdut en qualitat ciutadana i humana el que ens hem incorporat com aus de galliner.

Perquè amb l’exercici indignat de les llibertats fonamentals –abans fins i tot de que apareguin en els codis legals– hem après, des de fa segles, que la voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat, i que preservar els drets humans universals és igual a preservar la democràcia.