Josep MuntÚ, un home de fidelitats

Article de Robert Surroca i Tallafero, publicat al web de l'Associació Cultural Vibrant, sobre Josep Munté i Rodríguez (1913-1996)

23/03/2023 Mem˛ria hist˛rica

Josep Munté i Rodríguez, nascut a Barcelona el 1913, ben aviat milità a les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, formant part dels escamots organitzats per Miquel Badia, de caràcter para-militar, on s’ensinistraven en l’ús d’armes.

El 6 d’octubre de 1934 forma part del grup que té la missió d’ocupar la seu de Ràdio Associació de Catalunya. Després de diverses ordres contradictòries, els arriba la de retirar-se. Abans, però, dipositen les armes en un camió que se les emporta per amagar-les. En Josep pot escapolir-se de la persecució policial i s’exilia a Perpinyà on, gràcies a un compatriota de Catalunya Nord, aconsegueix documentació falsa que li permet circular, sense problemes, per tot l’estat francès. Retorna clandestinament a Barcelona el març de 1935.

La tardor de 1936, s’assabenten per Pere Estapé, cap del Departament de Passaports, que els assassins dels germans Badia, membres de la FAI, anaven a recollir uns passaports per marxar cap a l’estranger per a evitar les represàlies dels militants d’Estat Català. Preparen ràpidament una emboscada per executar-los, però a l’hora convinguda, fallen diversos membres de l’escamot compromès, trobant-s’hi només en Munté, l’Estapé i en Jaume Cornudella. Davant els faistes que anaven fortament protegits van haver de desistir dels seus propòsits.

La nit del 18 al 19 de juliol vigila, junt amb en Jaume Cornudella i en Ramon Josa, la caserna del Bruc, advertint dels moviments dels militars. Més tard, s’enfronta als feixistes en els combats pels carrers de Barcelona. Forma part del Grup que s’incauta del Diari de Barcelona convertint-lo en portaveu d’Estat Català. Pren part com a voluntari en el desembarcament a Mallorca. Quan, després de l’afer Torres Picart, en Joan Cornudella Barberà assumeix la Secretaria General d’Estat Català pren com a ajudants personals a ell i en Martí Torrent. En Munté mantindria aquesta fidelitat i suport a en Joan Cornudella durant tota la seva vida.

 Afiliat a la francmaçoneria, va ser una de les persones que intenten, sense èxit, la constitució d’un Gran Orient Independent Català.

S’incorpora al front dins la 132 Brigada Mixta del tinent coronel Blàvia. És víctima d’un Consell de Guerra, junt amb altres caps i membres de la seva brigada, sota l’acusació de desobediència; en realitat una de les maniobres de persecució dels comunistes contra els elements independentistes. Són absolts. Toma a Barcelona, per mar des de València, on en acabar-se la guerra s’amaga i, quan surt del cau, fa veure que ha estat alliberat d’un camp de concentració, gràcies a un aval.

Com a representant d’Estat Català, pren part en les primeres reunions que iniciaven el que després seria el Front Nacional de Catalunya (1940). 

Quan en Daniel Cardona, sentint-se morir, va voler fer-ho a la seva casa de Sant Just Desvern, és introduït a l’interior en un viatge que seria una epopeia. Munté se’n cuida de l’últim tram, el de Barcelona a Sant Just, el més complicat car el podria veure algú que reconegués en Cardona.

En Munté i l’Enric Pagès són els qui connecten amb els serveis secrets dels polonesos a través de la seva ambaixada a Madrid. Dins els rengles del FNC, participa en tasques d’espionatge a favor dels aliats durant la 2a Guerra mundial i passant fugitius fins a Portugal. En una d’aquestes missions és detingut a Madrid, el 2 de gener de 1942. Aquell mateix dia els anglesos comandats per Montgomery, inicien l’ofensiva d’El Alamein. Aquest canvi en el curs de la guerra, favorable als aliats i pressions diplomàtiques els van evitar condemnes greus en el Consell de Guerra que ell i els altres companys del Front van patir. Durant els interrogatoris és torturat, sobretot a Sant Sebastià, on van traslladar-lo per haver tingut actuacions al País Basc. Allà l’amenacen de dur-lo a Berlín i entregar-lo a la Gestapo.

Resta a la presó fins a 1945. Quan surt es reincorpora al FNC, on restarà durant tota la clandestinitat. L’any 1978, i seguint a en Joan Cornudella, ingressa al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, des d’on ajuda a antics companys del Front que havien participat, a finals dels 70, en accions de lluita armada.

Va ser el secretari de la Gran Lògia d’Espanya. Delegat a Catalunya de l’Institut França-Espanya.  I tingué una gran activitat en el moviment veïnal de les Corts.

Morí a Barcelona el 27 de desembre de 1996. Els que vam tenir la sort de conèixer-lo i l’honor de gaudir de la seva amistat, no oblidarem mai la seva bonhomia i aquell somriure d’infant entremaliat que el caracteritzava.

 

 

 

Per a més informació: El Front Nacional de Catalunya, D. Díaz Esculies, La Magrana, Barcelona, 1983; Sang, dolor i esperança, Octavi Viladrosa, Lirius, Barcelona, 1991 i Un home del silenci, J. Renyer, Pagès editors, Lleida, 2001.