Les recents dimissions han estat l’últim episodi de la crisi interna que viu l’ANC. De fons hi ha la creació de la “llista cívica”, que el gruix de l’organització entén com un objectiu a llarg termini i amb vocació aglutinadora, mentre la Presidència treballa per a presentar-la encara que acabi sent, a la pràctica, una simple quarta llista independentista.
Soc càrrec electe d’un dels partits independentistes i és clar que això influeix en el meu punt de vista. Però espero poder-me explicar amb prou respecte. Al cap i a la fi, més enllà de la meva posició actual, també he estat participant del moviment del qual va néixer l’ANC, de la PDD a les consultes sobre la independència.
Entenc el que pot engrescar de la idea d’una llista electoral: és tangible i a curt termini. L’estancament actual no ofereix gaires projectes amb aquestes característiques. Però fins aquí les virtuts. Penso, en canvi, que aquesta idea de prioritzar la incidència “per dalt” és equivocada.
Durant els anys àlgids del procés, tant l’ANC com Òmnium es van dedicar fonamentalment a mobilitzar. Pel que fa a la direcció política del moviment, l’atorgaven als partits, principalment CDC i ERC, per bé que incidien en les seves decisions. És indubtable que les grans manifestacions van influir clarament en la composició parlamentària (creixement d’ERC i de la CUP) i en les decisions que va prendre Mas d’accelerar el procés davant les negatives o amenaces de l’Estat espanyol. És igualment evident que en les vigílies de l’1-O, especialment l’ANC de Jordi Sànchez va ser una corretja de transmissió, però en sentit invers, i que va mirar de frenar l’empenta popular. Això va esperonar els CDR, que van créixer ràpidament tot enquadrant tota la gent a qui les consignes de l’ANC quedaven curtes.
Aquesta relació amb els partits explica bona part dels dilemes de l’ANC. Així, en una dècada, s’ha passat d’un excés de confiança (“ho tenen tot preparat”) a l’excés de desconfiança actual, pel qual sembla que calgui prescindir de tots els partits independentistes i crear-ne un de nou.
No penso que una quarta llista vingui a desbloquejar gairebé res. Penso, per contra, que la tasca del moviment popular s’hauria d’assemblar més a l’acumulació prèvia a l’1-O. La feina de base que va arrelar l’independentisme, que va fer créixer les dues entitats enquadrant nous activistes i que d’aquesta manera, per baix, va incidir en les decisions dels partits.
Aquesta incidència “per baix” és menys seductora, però transforma més. Coses com ara l’expansió del sindicalisme nacional i de classe. El consum estratègic. Les campanyes de desobediència. La formació. La creació de consciència i xarxa antirepressiva. La connexió amb problemàtiques de la societat tals com la pobresa, la salut mental, la crisi ecològica.
Diu Eudald Carbonell que és un error estratègic haver delegat la responsabilitat als partits polítics i que convé fer-nos corresponsables i crítics. Un moviment popular autònom, que faci feina poble endins, és la millor contribució per sortir de l’atzucac.