L’evolució de l’independentisme català entre l’any 1968 i el 1993 la vaig mirar d’exposar en l’assaig “Catalunya, qüestió d’estat” (Edicions del Mèdol, 1994, Tarragona), que ara caldria actualitzar i ampliar però aqueix cop mirant de sintetitzar l’evolució de les mentalitats, l’ideari, l’estratègia i les formes d’actuació de les successives fornades que han anat engruixint el moviment independentista.
Hi ha estudis precedents a tenir en compte, evidentment. Per exemple, l’historiador Fermí Rubiralta ha dedicat dos dels seus darrers llibres a aqueixa anàlisi panoràmica: “L’evolució independentista del catalanisme. Claus històriques (Rafael Dalmau, Editor, 2019), i “Historia del independentismo político. De Estat Català al 1 de Octubre”, (Txalaparta, 2020). En canvi, l’obra col·lectiva “Història de l’Esquerra Independentista” (Tigre de Paper, 2012), coordinat per Carles Viñas, només reflecteix l’evolució d’una part de l’independentisme, la d’arrel marxista, que emergeix a partir de l’any 1968 arran de la fundació del PSAN i que arriba fins als nostres dies mitjançant divereses formes organitzatives, però que no abasta el conjunt d’entitats i corrents ideològics que són favorables a la independència de la nació catalana. El patriotisme conservador, liberal, socialcristià, llibertari, no s’inclouen en una visió omnicomprensiva. Com tampoc els col·lectius que són continuadors d’Estat Català i el FNC, i això és degut a l’hegemonia del progressisme refractari a la catalanitat que considera el nacionalisme com un fenomen essencialment reaccionari. Obviant així el caràcter revolucionari que té en si mateix l’objectiu el de dotar d’un estat propi a la nació que vol alliberar-se de la dominació aliena. Del moviment policlassista que assumeix aqueix objectiu se’n diu nacionalisme, i que en el cas català antany s’autodenominava separatisme i actualment independentisme. No hi ha divergències fonamentals entre aquestes denominacions, i menys encara contraposicions com alguns caps pensants de l’autoanomenat postnacionalisme pretenen per tal d’encobrir la renúncia a persistir en la lluita més que centenària per assolir un estat català.
Tres són les característiques que diferencien el nacionalisme català de la resta dels europeus i que cal tenir enc compte a l’hora d’estudiar l’independentisme contemporani. En primer lloc, el retard en la construcció de l’estat-nació espanyol comporta que també el nacionalisme català (igual que el basc) no aparegui de manera organitzada fins a començat el segle XX, molt tardanament en comparació amb els nacionalismes irlandès, jueu o txec. En segon lloc, no s’organitza majoritàriament com un moviment d’alliberament nacional enfrontat amb l’estat espanyol en tant que ocupant (sigui una monarquia o una república) sinó que reflectirà políticament la nació sociològica mirant de preservar-la amb fórmules d’encaix a l’estat espanyol mitjançant els projectes de reforma que malda per articular. I la tercera singularitat és la manca d’un projecte polític que englobi la totalitat de la comunitat nacional, tot i que les referències pancatalanistes de caràcter cultural, lingüístic i jurídic hi són constants des de la Renaixença ençà. No serà fins a la segona meitat del segle XX que a partir de l’obra de reconstrucció intel·lectual de la nació completa ideada per Joan Fuster hom establirà les bases per a un desenvolupament polític.
Dues altres conductes reincidents són també singulars: la primera, superant l’estadi regionalista, els èxits electorals del catalanisme, començant pel del PRDF al 1869, el de Solidaritat Catalana al 1906, i, posteriorment d’ERC al 1931, del Front d’Esquerres al 1936 tenen l’element comú de no saber com traduir en resultats polítics els anhels dels votants, ni fer front a la reacció del poder espanyol. La segona, el possibilisme d’ERC (pacte de Sant Sebastià al 1930, el retrocés de la República catalana a la Generalitat del 17 d’abril del 1931) i el tarradellisme es perllongaran fins als nostres dies quan l’actual direcció d’Esquerra abandona el conflicte independentista després de l’octubre del 2017 i retorna a l’etapa prèvia a la seva refundació a partir de la crida de Josep Lluís Carod-Rovira al 1986 esdevenint una mena de casa comuna amb federalistes i simples autonomistes.
L’independentisme català fins al segle XXI no arribarà a situar-se al centre de la vida política del Principat quan al 2017, el procés independentista encetat al 2010 arriba a un punt mai assolit des del 1714, quan l’1 d’Octubre hom exerceix efectivament el dret d’autodeterminació. El govern del president Carles Puigdemont proclama la independència al parlament sense el propòsit d’aplicar-la realment. Després, la majoria dels seus components s’han tornat a acomodar submisament al reducte autonòmic en un cas inèdit de desconstrucció d’un procés d’alliberament nacional.
L’independentisme subsistent té el repte de capgirar la dinàmica claudicant en unes condicions cada cop més adverses per a la causa nacional catalana, ja que per dessota del procés n’hi ha un altre de substitució i alienació nacional que es percep en el retrocés de l’ús de la llengua, la pèrdua de la identitat catalana com a factor de cohesió social intergeneracional. La tendència a la desconstrucció de les societats obertes occidentals ha estat interioritzada a casa nostra , esdevenint un factor que dificulta encara més els plantejaments de reconstrucció nacional imprescindibles per a que l’independentisme prosperi. El nacionalisme català al llarg dels darrers cent anys ha alternat radicalisme i reformisme, però reiteradament el primer han perdut davant el segon, com explicà Jaume Ros i Serra. Ara, la possible represa del lideratge de l’independentisme persistent és l’única esperança de supervivència com a poble. Aqueixa és la reflexió central de l’assaig en curs de redacció.