El Govern Zapatero s’ha distingit per la seva estratègia de mentida continuada;  un polític de mentida compulsiva, sobretot amb Catalunya, amb la qual es va comprometre a donar per bo l’Estatut que sortís del Parlament del nostre país. Ara és quan se’l veu amb la seva veritable cara i ens fa saber que no abonaran els 759 milions d’euros de l’addicional tercera de l’Estatut ni el fons de competitivitat de 1450  milions. És de lamentar, però, que els polítics catalans i sobretot els del PSC no s’hagin plantat i hagin estat tan curts de mires. Els ha pesat més la seva condició de sucursal que els interessos de Catalunya, però així els ha anat, han passat de manar arreu a no manar en lloc, Cadascú recull el que es mereix i ells no mereixen res. Tampoc agrada en Rajoy però al menys aquest va declarar en una tv pública una veritat que l’honora “Espanya sin Catalunya és inviable” que equival a un “aviso para navegantes” Prenguem-ne nota, de moment a part dels 22,000 milions de dèficit fiscal més els 1750 del fons de competitivitat i ara els 759 milions fan una totalitat de 2509 milions d’€ que no volen pagar, en resum els converteix en lladres i en morosos

Els 759 milions d’euros de l’addicional tercera de l’Estatut no ens els volen pagar i  una vegada més i tantes com els convingui els governants espanyols es passaran per l’aixella els polítics catalans. En primer lloc, perquè els espanyols, siguin del partit que sigui, tenen la paella pel mànec, ells són els que manen, els que decideixen i nosaltres les colònies tampoc tenim sentit d’estat ni la perspicàcia per veure venir les mentides. Tampoc sabem interpretar la història ni les relacions d’aquestos darrers 300 anys amb Espanya, ens han enganyat tantes vegades com ha convingut. No ens tornen ni els diners de competitivitat i els polítics catalans valents es poden comptar amb els dits d’una ma i per tractar amb els espanyols, sigui del partit que sigui, fa falta molta desconfiança, molta perspicàcia i suficient valentia per dir-los el que faci falta, quan faci falta i sense embuts. No n’hi ha prou amb anar plorant, el que cal és lluitar Més que una frase és una sentència: “no ploris per un poble que lluita, lluita per un poble que plora” Quan ho aprendrem?