Cada 23 de novembre, des de fa 39 anys, es commemora l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) per les Corts Valencianes. Enguany es tornarà a fer, des de molts àmbits, amb actes de tot tipus i, amb tota seguretat, al dia següent, el 24 de novembre, ningú, millor dit quasi ningú, es tornarà a recordar de la seua existència fins que torne a haver una data assenyalada com el Dia Europeu de les Llengües, el 9 d’Octubre o fins el 23 de novembre de 2023, dia en què se celebraran els seus 40 anys. He dit quasi ningú conscient que hi ha persones i entitats que fan una gran feina cada dia, en ocasions en condicions molt adverses, per normalitzar l’ús i l’ensenyament del valencià, i que volen anar més enllà d’allò que preveu la LUEV. En aquell moment, la Llei va ser qüestionada per sectors defensors de la normalització lingüística amb arguments que, amb el pas del temps, els han donat la raó. Aquests defensen que ara cal impulsar una nova llei: la Llei per la Igualtat Lingüística. Ho fan amb arguments ben sòlids com ara els que es poden llegir en el llibre Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació (2019, Onada Edicions) de Francesc Esteve i Alfons Esteve o també als textos publicats per altres lingüistes o entitats que reclamen superar una LUEV que, a hores d’ara, es troba desfasada i no és una eina útil per avançar cap a la igualtat lingüística plena i garantir, així, els drets lingüístics dels valencianoparlants.

Arribats a aquest punt, segur que algunes persones hauran pensat que la correlació de forces polítiques o que la situació de la societat valenciana no acompanya aquesta reivindicació i que la LUEV encara pot donar joc si es deplega en la seua totalitat. Bé, és una forma de llançar balons fora, i que sabem on està portant-nos. Es poden posar molts exemples que evidencien la necessitat d’un canvi legislatiu tant al País Valencià com a Madrid. Sí, a Madrid també. Ens cal una Llei de Llengües, com han reivindicat entitats dels diferents territoris amb llengua pròpia, per a evitar situacions com les que patim actualment i que vulneren els drets lingüístics o que es legisle sense garantir la seua igualtat, com ha passat recentment amb la Llei estatal de l’audiovisual. També al País Valencià cal posar unes noves bases normatives que eviten les discriminacions legals continues que patim les persones valencianoparlants que ens garantisquen la plena normalitat en l’ús i l’ensenyament de la nostra llengua.

La millor forma de fer-ho és impulsar un Pacte Social pel Valencià que servisca per a aturar i revertir el procés de substitució idiomàtica i garantir una veritable homologació lingüística en tots els àmbits de la societat valenciana. Aquest hauria de contemplar els objectius, les actuacions concretes, els recursos econòmics i les disposicions legals necessàries per a aconseguir-ho; sense menystenir que cal un compromís per establir un cronograma d’implementació que no dilate en el temps la posada en marxa d’aquestes propostes. Òbviament, entre aquestes ha d’estar la necessària Llei d’Igualtat Lingüística. A més, el Pacte Social pel Valencià ha de comptar amb la participació de les administracions i institucions públiques i de la societat civil valenciana, tal com s’ha fet amb un bon resultat en altres àmbits socials. Ara és el moment, no calen més excuses per a no fer-ho. La paràlisi del Consell Social de les Llengües, que ha motivat les renúncies de persones de gran prestigi en matèria lingüística; l’espectacle generat sobre el reglament de la competència lingüística per a l’accés a la funció pública valenciana; les reiterades sentències contràries a normes favorables al valencià; la supressió de les «línies en valencià» o les contínues discriminacions a les persones valencianoparlants requereixen capgirar l’actual política lingüística. Tot i aprofitant que estem en l’any Fuster recordem que tota política lingüística que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I, de moment, crec que l’opinió generalitzada és que no s’està fent una veritable política lingüística que garantisca els drets lingüístics dels valencianoparlants i que, a hores d’ara, anem perdent. Per tant, per a evitar-ho, s’han d’aprofitar les actuals majories parlamentàries i socials, després de més de set anys de govern, per redreçar la situació lingüística al País Valencià, sense perdre de vista que també cal treballar conjuntament amb les administracions, institucions i entitats del nostre domini lingüístic, per a aconseguir-ho.