Un amic em deia un dia: «Mira, si des d’Espanya ens han d’exterminar el valencià, que ho facen, però el que no suporte és que a sobre vagen tot el dia de víctimes fent el ploricó». La reflexió em va fer certa gràcia. Perquè tenia la virtut de descriure l'atmosfera que s’intenta crear des dels mitjans de Madrid i alguns amb seu a València. En aquesta realitat paral·lela, es persegueix el castellà, parlar-lo és pràcticament una heroïcitat i la normalització del valencià ha arribat a un punt de no retorn on ja és impossible viure plenament en castellà al País Valencià. Un poc com allò del «Per què el que diuen que fem a Espanya sempre mola més que el fem en realitat?», que explica Manel Vidal al programa Zona Franca de TV3.

Perquè «el que fem en realitat» no va bé per ací, com bé sap qualsevol persona –parle la llengua que parle- que visca al País Valencià o que simplement el visite un poc. L’últim exemple d’aquestes coses que diuen i penses «ja m’agradaria», l’ha proporcionada l’ABC. Segons el diari monàrquic, a la Universitat de València, «s’assetja l’espanyol» i és pràcticament impossible estudiar en aquesta llengua. La realitat, de nou, la sap qualsevol que haja estudiat en una universitat valenciana. A la UV, en concret, els graus en valencià no arriben al 40%. I açò sobre el paper, que ja sabem que, una volta a l’aula, ni tan sols es compleixen aquests percentatges.

Els mitjans poden distorsionar la realitat, però canviar-la no és tan fàcil (en aquest cas, per desgràcia). El segon exemple d’aquesta ficció extrema l’hem vist també aquesta setmana. L’aturada de transportistes convocada per Ana Rosa Quintana i Susanna Griso va resultar un fracàs. La vaga indefinida que havia d’aturar l’economia espanyola va rebre una extensíssima cobertura per part de les dues principals cadenes de televisió privades, que van difondre la imatge que s’estava gestant un gran moviment. «600 milions de pèrdues econòmiques», «300.000 camions aturats», «milers de persones al carrer», «èxit inesperat». Durant tot el matí del dilluns 14 va intentar crear-se un ambient de protesta fictici per tal de forçar una protesta real.

Al final, tots sabem com va acabar. Aturada pràcticament inexistent, manifestació amb poc més de dues-centes persones i desconvocatòria en menys de 24 hores després d’un ridícul espantós. Ridícul dels organitzadors, però sobretot dels periodistes, que van sobreinformar d’uns fets sense cap rellevància, i menys la que asseguraven que ja estava tenint.

La realitat és tossuda i, per sort, els mitjans de comunicació encara no tenen el poder de modular-la a la seua voluntat. Tenen influència, sí. I poden amplificar o silenciar el malestar social segons els seus interessos. Però no poden inventar-lo. Per açò, malgrat la campanya permanent, pràcticament no hi ha protestes de castellanoparlants oprimits al País Valencià –a excepció del cas concret de les escoles del Baix Segura- i tampoc la gent es llançarà a una vaga, amb tot el que suposa, perquè li ho diguen des d’un plató. I la reflexió val per totes aquestes les teories de la conspiració que veuen un poder màgic de les televisions, capaces de treure milions al carrer i tombar governs a voluntat.

Aquestes empreses mediàtiques poden tenir diversos motius per mentir als seus lectors de forma tan continuada i en un tema tan fàcilment comprovable: el clickbait –estic segur que són notícies amb moltes visites, incloses de gent que hi va a indignar-se-, una agenda política dels propietaris, pressionar les autoritats... Pel camí, és obvi que s’estan deixant la seua credibilitat i, també les audiències. Són aquests mateixos mitjans els qui després alerten de les fake news d’internet i demanen a la gent que es refie dels canals tradicionals.