Diumenge es tanca el termini d'inscripció de candidatures a les eleccions de l'1 de març. Aquests dies darrers les negociacions entre els polítics s'assemblen, per llur intensitat, a les relacions en l'interior febril d'un eixam d'abelles. Les converses són multilaterals. Tot un art combinatori. El joc, a tres bandes, quatre bandes. S'amaga una carta a l'un i s'ensenya a l'altre. Es munten i desmunten coalicions i llistes. Un nom creix com una carabassera i unes hores després es fon com el glaç. Hi ha qui es manté en posició rígida. Hi ha qui fa de papallona de flor en flor, tot cercant qui dóna més. Altres es veuen flexibles com el brancam d'un arbre assotat pel vent, però ben plantats en llur base. En el mercat polític hi ha subhastes i regateig.

No es pot confondre la recaptació de vots amb la recaptació de militants d'un partit. Els militants cal que siguin rigorosos en l'acceptació d'un espai polític definit. El votant cal que quedi voluntàriament integrat en un ampli conjunt de masses que tendeix amb il·lusió cap a un ideal, el nucli impulsor del qual és el partit. Però hi ha el perill de l'electoralisme. Vull dir que el conjunt no tingui arrel i vagi com un globus desancorat, a la deriva.

Ja el 15 de juny del 1977 ho vaig veure. Ara m'hi torno a trobar. No hi ha dret de fer trampa als electors. No es pot posar en llista un nom electoralista que després dimitirà per deixar pas a un polític que accedirà a l'escó sense gairebé voluntat popular al darrera. Si més no, aquest procediment mai no s'ha de seguir intencionadament. Una baixa involuntària es pot acceptar, però un candidat consumista, que després farà el paper de la trista figura o dimitirà, enganya el poble i lesiona directament la democràcia.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina