Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Cinc anys de la manifestació pel finançament just
18/11/2022 Hemeroteca

Aquest divendres vinent dia 18 es compliran cinc anys de la manifestació unitària pel “Finançament just” del País Valencià. Una important manifestació, però molt temperada per les mateixes forces que la convocaven. De fet, tot i que el motiu públic de la convocatòria era reivindicar un millor finançament, l’objectiu real no era altre que impedir que aquesta reivindicació es poguera convertir en un problema de caràcter polític per al govern regional valencià i sobretot per al govern de la metròpoli madrilenya.

Sis mesos abans havien saltat totes les alarmes. Una sèrie d’entitats de la societat civil, no coaptades pel govern del Botànic, havien comès la gosadia de constituir-se en una plataforma reivindicativa, la Crida pel finançament, i convocar la primera manifestació contra el finançament valencià, tot denunciant no només l’infrafinançament de la Generalitat, sinó que també els pressupostos generals de l’Estat per discriminatoris, les infrainversions històriques (un 19% menys al País Valencià que a la mitjana de l’Estat, almenys des de l’any 1900), l’espoli fiscal permanent (més del 6% del PIB anual) i exigint una hisenda pròpia. Les direccions dels partits que conformen el govern del Botànic (PSPV/PSOE, Compromís i Podem) en contra de les seues pròpies bases, no podien permetre’s la possibilitat que eixe moviment poguera acabar semblant-se al que estava succeint en aquells mesos (primavera i estiu del 2017) a Catalunya, i intuïen que abordar el tema des del punt de vista polític i no tècnic, podria acabar desemmascarant la relació colonial que pateix el País Valencià.

A més de les “raons” polítiques, la posició d’aquests partits descansa en part en un rerefons ideològic de major transcendència, ja que tot i que de tant en tant es reivindiquen com socialdemòcrates o de tradició socialdemòcrata i federalistes, si jutgem la seua pràctica política, i fins i tot el seu programa d’actuació governamental, només podem qualificar-la de socioliberal i respectuosa amb el centralisme. És cert que aquests governs del Botànic des del 2015, ha tingut més sensibilitat envers alguns problemes socials, les llibertats individuals formals i certes qüestions relacionades amb la defensa tímida del sector públic o del marc autonòmic, però també és cert que les seues polítiques no han qüestionat en cap moment el marc estatal, ni el polític i socioeconòmic del neoliberalisme imperant. De fet, el resultat global de les polítiques “botàniques”, és que continuem amb la mateixa esquifida autonomia administrativa i que tot i haver augmentat les cobertures socials a una part dels sectors socials més necessitats, la bretxa entre la majoria social i la minoria enriquida s’ha fet més gran i estructuralment més consolidada. El bloqueig del Dret Civil Valencià i la generositat a l’hora de disposar dels recursos públics, generats per la majoria, al servei dels interessos de les grans empreses, utilitzant l’eufemisme de la col·laboració publicoprivada són uns bons exemples. Això, és evident que no és deu només a les polítiques que s’han fet des de la Generalitat, poc importants per les seues competències limitades en molts aspectes, sinó que obeeix estructuralment a les polítiques estatals recentralitzadores i de la Unió Europea, totes elles impregnades igualment del paradigma del neoliberalisme, què és la fase actual del capitalisme monopolista, extractor de recursos i financeritzar en el qual vivim.

De la posició dels partits de dreta, afortunadament fora del govern i de les principals institucions, no cal esperar gaire, com tampoc de la cúpula empresarial i financera que actua al País Valencià. De fet, la burgesia i les elits pertanyent a les classes benestants i enriquides, ja fa segles que no actuen com a valencianes, sinó que ho fan com a simples integrants o com a extensions dels seus homòlogues de la capital del regne colonial. Això ja va estar així almenys des del segle XVI, com s’ha explicat a bastament i com jo mateix he tractat d’explicar en diverses ocasions. És la “nostra” classe dominant, que no dirigent, en funció d’elit colonial que continua escindida del cos social del conjunt poble valencià.

Tanmateix, en aquests cinc anys des de la manifestació a la qual fem referència, s’han aclarit diverses qüestions pel que fa a la valoració política. La primera és que la major part de la societat és conscient que el problema del finançament valencià no és d’índole tècnica sinó que respon a decisions polítiques. El Govern Valencià no pot continuar amagant-se darrere dels números, les gràfiques manipulades i les comissions de persones expertes. La mancança de decisions polítiques correctes ens afecten i molt negativament a les condicions de vida de sectors molt nombrosos de la població. La segona qüestió es refereix al canvi de percepció global sobre la nostra situació econòmica col·lectiva: no som un país pobre, però si som un país empobrit. O dit amb altres paraules, som pobres perquè dia rere dia, any rere any, ens lleven una part molt important de la riquesa que produïm. La tercera qüestió que s’ha obert camí en l’opinió pública i implícitament en una bona part de l’opinió publicada, és que el sistema de partits polítics valencians no ha estat a l’altura del problema, ni presumiblement ho estarà en els pròxims anys. Ens cal un canvi o, almenys, un fort revulsiu en el sistema de partits i sindicats valencians si no volem que el llast del finançament i l’espoli ens afone encara més i arrossegue les expectatives de les noves generacions pel fang de les renúncies i la covardia política.

De continuar així no sembla que les noves generacions tinguen massa motius d’orgull de ser continuadores de les nostres en tot el que es refereix a la política com a eina de solució de les qüestions col·lectives. Caldria afegir, però, un matís pel que fa al grau de responsabilitat, perquè la mateixa, no pot recaure en la majoria de la societat sinó en aquell sector que, des de la política partidària, s’acontenta en ser part de l’elit dominant i no és capaç de fer un pas endavant per a convertir-se en una eina dirigent al servei dels interessos de la majoria.

No cal defallir ni deixar de criticar les renúncies polítiques, ni de presentar propostes per a superar-les, ni molt menys d’emplaçar i participar en quantes mobilitzacions de tota mena tinguem capacitat de generar. Pel que fa a les possibles alternatives, condicionades totes a la correlació de forces (no tenir en compte aquest paràmetre ens retrotrau a l’idealisme més infantil), passaria, en primer lloc, per exigir la condonació del deute il·legítim (més de 55.000 milions de € que ens suposa una sagnia anual de l’ordre de 7.500 milions de € dedicats a la seua amortització) i, en segon lloc, posar fi a l’espoli fiscal. Aquestes dues mesures, que no qüestionen l’estatus jurídic de la relació entre el País Valencià i l’Estat i ens equipararia a la mitjana actual de la resta d’autonomies del règim comú, duplicaria gairebé les capacitats financeres de la Generalitat.

En una segona escala reivindicativa cal situar en l’imaginari col·lectiu i en l’agenda política la reivindicació de disposar d’una hisenda pròpia. Això sí que canviaria l’actual estatus jurídic, ja que d’aconseguir-lo ens podria situar, pel que fa a la relació econòmica, en una situació semblant a la que disposen el País Basc i Navarra. Totes dues propostes reivindicatives tenen la virtut de no renunciar a cap altre objectiu, ans al contrari, el fet d’obtenir-les ens ajudaria a un creixent procés d’acumulació de forces que ens espentaria cap a objectius més avançats i el dret a decidir sobiranament. Pensar en aquests altres propòsits, sense tindre en compte la correlació real de forces i els mecanismes socials per a modificar-la, es converteix objectivament en un exercici de pura renúncia tot i que s’adorne en la més florida fraseologia. Cal saber on volem arribar, però, també cal saber per on cal començar a caminar.

Tot i la modèstia relativa de les forces alternatives que participen en la Crida pel finançament, ha estat aquesta entitat unitària no coaptada pel Botànic, la que més ha fet avançar la presa de consciència col·lectiva sobre la insuportable situació colonial que patim. Primer i imprescindible pas per a poder avançar cap al nostre alliberament.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2023 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid