No ens enganyem. Que en moments clau el president espanyol Pedro Sánchez porti a col·lació la idea del president Puigdemont com a fugat de la justícia i s’erigeixi en el caçador de recompenses que el portarà davant dels tribunals espanyols perquè pagui pels delictes comesos dona la dimensió exacta d’on som en la relació Catalunya-Espanya, en el reconeixement del conflicte polític i en la voluntat de negociar-ne una sortida. Res de res. Zero al cub. Caca de la vaca. Recorden aquell esplèndid M. Rajoy quan li van recordar que per més independència que proclamessin els catalans no perdrien la nacionalitat espanyola si no hi feien renúncia expressa individualment? Recorden la cara de pomes agres i la veu de gripau d’M. Rajoy? “¿Y la europea?” És el que tenen en comú els espanyols de dretes i d’esquerres, a més de l’aversió a Catalunya. D’Europa se’n recorden com de santa Bàrbara, quan trona. Si no trona se’ls en fot. Sánchez sap que l’únic fugat de la justícia aquí és el seu gran protegit, l’emèrit. Quants tribunals de justícia de la Unió saben del cas Puigdemont? Quants tenen processos oberts i quants ja els han tancat? No són la justícia, aquests tribunals? No hi està sotmesa, Espanya? Sánchez ho ha tornat a treure ara perquè el connecta a Espanya, on el que volen és “ajusticiar” Puigdemont, executar una sentència que tenen dictada sense jutjar-lo i que no sembla que estigui en el full de ruta europeu.