Crec que setembre del 2022 pot ser, entre d’altres coses, el mes en què l’independentisme hagi començat a capgirar les dinàmiques que l’estaven portant a la derrota. Paradoxalment, el millor símptoma que hem tocat fons és la crisi del govern. Estàvem tan acostumats a fer política sota el mite de la unitat que encara ens costa de reconèixer que la trencadissa actual sigui una bona notícia. Però ho és.
Assistim avui, Primer d’Octubre, als darrers moviments del moribund govern que varen pactar Pere Aragonès i Jordi Sànchez. Moribund perquè ha fracassat la seua aposta per la normalització autonomista. Ha aconseguit grans èxits en el que era la seua principal prioritat política, com són els indults, però no ha aconseguit l’estabilitat que perseguia. No acabarà la legislatura com volien, ni aconseguirà desmobilitzar l’independentisme, que n’era la condició necessària.
Efectivament, la persistència de la mobilització ha impedit estabilitzar aquesta gestió del ‘mentrestant’ que volien eternitzar. Esper que a partir d’ara cap independentista tornarà a repetir aquest mantra derrotista que deia que manifestar-se no serveix per a res perquè els polítics van a la seua. L’èxit de la Diada ha demostrat el contrari. A aquestes alçades ja s’entén l’aposta d’ERC i tota la bombolla subvencionada per fer fracassar la manifestació. Però per sort qui va fracassar són ells.
Junts i ERC varen fer un pacte, la prioritat del qual era la desjudicialització. Ho han dit per activa i per passiva. Desjudicalització, també ho han admès sense embuts, vol dir treure els seus líders de la presó i evitar que n’hi entrin més. És a dir, indults, retorn acordat dels exiliats i una solució per a una vintena de càrrecs dels sottogoverno pendents de judici. D’això va la taula de diàleg, i d’això va l’acord del mes de juliol en què el govern Aragonès-Sànchez es va comprometre a no tornar a intentar fer la independència sense permís d’Espanya
El problema d’aquesta estratègia, i per això ha fracassat, és que necessita la participació de tot l’independentisme. El pacte Aragonès-Sànchez tenia aparentment aquesta virtut. Investidura amb 74 diputats i més del 50% dels vots. Un govern de partits encara controlats des de la presó quan va néixer i negociat entre persones que tenien i tenen com a prioritat la de sortir o evitar entrar a la presó.
ERC és el partit que més bé ha paït aquesta renúncia a l’autodeterminació per aconseguir la ‘desjudicialització’. Tot i la pèrdua de militants, el control intern segueix en mans del tàndem Junqueras-Rovira, que fins i tot se saltarà el límit de mandats que imposen els estatuts del partit per a perpetuar aquest control. Junts per Catalunya, que havia estat el partit de l’exili, no ho ha paït tan bé. Sobretot perquè el piloten els líders de la presó i cada vegada és més gran la distància entre els defensors del govern i unes bases que encara prioritzen la independència.
Sortosament s’ha demostrat que no es pot perseguir la desjudicialització com a prioritat (que suposa renunciar a l’autodeterminació, com s’ha signat amb el govern espanyol) i mantenir l’independentisme unit. Amb l’empenta del carrer, que exigeix tornar a posar la independència al capdamunt de les prioritats, s’ha desestabilitzat el govern fins a posar-lo contra les cordes. No hi pot haver normalitat ni estabilitat sense democràcia. I, si la gent vota independència i no té ni autonomia, és que no hi ha democràcia.
Que ERC hagi incomplert un pacte de govern que no l’obliga a fer res concret per avançar cap a la independència (en això consistia, perquè altrament no hi hauria hagut indults) pot semblar paradoxal. Però en realitat no ho és. Els líders de Junts que varen concebre aquest pacte també prioritzen evitar la presó, i d’alts càrrecs pendents de judici també en tenen. Però, a diferència d’ERC, Junts necessita justament seguir parlant d’independència, com més millor. I aquí és on entren en conflicte.
El problema d’ERC és que s’acaben els dos anys de la faula del diàleg sense haver aconseguit desactivar el judici al sottogoverno de l’1O, que va per llarg. Aragonès necessita allargar el famós termini de 2 anys a qualsevol preu. Necessita allargar la legislatura de Pedro Sánchez i seguir normalitzant el retorn a l’autonomia. Tot perquè el PSOE viu electoralment de dir que el problema de Catalunya s’ha acabat i el govern Aragonès-Sànchez ho ha de seguir fent creïble més temps.
En canvi Junts, amb la pressió del carrer, necessita tot el contrari, necessita intensificar el discurs independentista perquè el crèdit se li acaba i a les seues bases, més connectades amb l’activisme, ja no els queda paciència. L’espai de l’independentisme que no està representat no deixa de créixer, i ara tot són nervis. I per molt que diguin que són el partit del president Puigdemont, la gent veu que cada vegada se n’allunyen més.
La bona notícia és, doncs, que hem arribat al punt que no es pot governar tranquil·lament el país sense la independència a l’agenda, o amb l’independentisme en contra. Qui vulgui desjudicialització potser millor que s’aparti de la primera línia política. Perquè l’independentisme està tornant i no està per més renúncies. El col·lapse del govern és el primer símptoma que la nostra victòria no és tan lluny com sembla.
