El catorze de octubre de 1978 van assassinar el Jordi Martínez de Foix. Vull fer un petit homenatge desde aquí i, si puc, en algun mitjà públic, a aquella família, Martínez de Foix, que tant van fer en la lluita del nostre poble i els drets humans, de les persones i els pobles oprimits.

El més de octubre moria en una explosió en un pis de horta Jordi Martínez de Foix, segons la notícia oficial la explosió va ser accidental, que manipula un artefacte en produir-se l’explosió. Segons el que vam esbrinar nosaltres, i després de dur mostres a un laboratori de confiança, l’explosió va ser provocada i amb un component explosiu no assequible a persones civils, o sigui, que tot apunta que va ser un assassinat més del postfranquisme. 

Vaig conèixer el Jordi al passeig de Maragall, on vivia amb els seus pares i els meus. Feien de portes en el mateix i moble, el 305 del passeig de Maragall. Jo venia del exili, més de dos anys, i la família Martínez de Foix em van oferir treballar amb ells, al taller Escola Barceloneta. Aquella relació coincidí després de la jornada laboral quan baixàvem a les Rambles a reivindicar els nostres drets com a poble i treballadors, amb en Francesc, en Jordi, en Marc Muñoz, etc.

Poques setmanes abans, l’11 de setembre del 1978, en un enfrontament amb la policia al carrer Ferran, un policia que anava de paisà va disparar per l’esquena el jove Gustau Muñoz i el va matar. Només tenia 16 anys.

Aleshores vaig començar a treballar amb els Martínez de Foix. Tenien una Fundació per a nois discapacitats, Allà vaig conèixer al Marc Muñoz, germà d’en Gustavo. Ell em va presentar a la seva germana la Yolanda, amb la que acabaria en el temps casant-m’hi. Vam viure junts 20 anys i vam tenir dues filles. El tresor mes preuat de la meva vida!

Els meus pares feien de porters al Passeig de Maragall. Allà vivien o hi viuen la família Martínez de Foix. Feia dies que no veia el Jordi. Un dia ens vam trobar i va explicar-me que l’havien detingut –ell era militant del PCE (Internacional)–. Com a conseqüència dels maltractaments havia estat ingressat a l’hospital, on l’havien amenaçat que li passaria el mateix que al Gustau Muñoz. Estava preocupat, però era una persona lluitadora i no es va prendre seriosament les amenaces de la BPS.

Feia uns dies que jo treballava en la Fundació de la seva família i sabia que tenia un pis en el barri d’Horta, on feien reunions la seva organització́ i preparaven materials clandestins. De cop, ens va arriba la notícia que en Jordi era mort com a conseqüència d’una explosió́ accidental en el pis d’Horta.

Després de les amenaces de la BPS ningú es va creure que hagués estat un accident. Vaig parlar amb la seva família per mirar d’entrar en el pis i aconseguir mostres de les restes de la deflagració. Els vaig fer arribar a un bon amic que estava compromès políticament amb la nostra causa per analitzar-les. Ell treballava en els laboratoris de dins de la SEAT i l’endemà va trucar- me per dir-me que a l’analítica havia sortit un component molt alt de fòsfor blanc no normal. Es tractava d’una substància no assequible a la població civil, pròpia en tot cas de l’exèrcit.

En aquells moments la família i els amics estaven fent el funeral d’en Jordi a la Placa Orfila de Barcelona. El meu amic i jo en moto i de pressa vam anar cap allà̀ a fer entrega a la família dels resultats del laboratori. Sé que la família ha fet esment d’això, i tenen constància que la mort d’en Jordi Martínez de Foix va ser un assassinat. Un més de tants d’aquella maleïda «Transició».

Anys després vaig quedar amb en Francesc Martínez de Foix un dia que baixava a Barcelona per vendre els ous a les botigues que teníem concertades. La trobada va ser cordial. Feia temps que no ens veiem, crec recordar que l’última vegada va ser en una manifestació a la Gran Via, on es van produir greus incidents amb la policia. Nosaltres vam ser atacats per un grup de secretes que van sortir bastant mal parats.

Després de recordar aquells episodis vaig treure-li el tema d’en Mikel, un militant basc perseguit, i la importància que tenia el assegurar-nos que pogués passar a l’altre costat de manera segura. En Francesc va proposar una manera que va semblar-me que era molt bona. Ell com a director de la Fundació organitzaria una excursió en autocar a l’Estat francès amb els nanos i els monitors. Al Mikel l’acreditarien com a un monitor més. El problema era convèncer els altres monitors, cosa que es va resoldre. Així ho vam fer i cap problema per part dels professors. Tot correcte en el pas de la Jonquera.

Un record molt entranyable dels més de tres mesos que va passar en Mikel al molí del mas i un gran favor del TEB. I de la família Martínez de Foix. Vaig trobar-me amb en Mikel a L’Habana molts anys després, en els dies de l’afer de Perpinyà que va fer possible la treva d’ETA als Països Catalans, un important acte de sobirania.