EL TEMPS ha assolit un número de publicació molt rodó que significa quelcom més, molt més, que la cristal·lització d'un aniversari emblemàtic. Són 2.000 exemplars que amaguen la feina silent i perseverant d'un grup de persones excel·lentment liderades per Eliseu Climent i que tenen al cap i al cor una idea determinada de cultura que s'expressa en una llengua comuna, la catalana. Persones que s'alineen i s'identifiquen amb una concepció de país plural i històricament coherent, com és la que s'amaga rere la marca Països Catalans. Sou més necessaris que mai i ens sou més útils que mai. Sou centrals perquè sou referencials i, per tant, principals; i la vostra lluita és, ho sapiguem reconèixer o no, en siguem més o menys conscients, la nostra.

Recupero aquests dies alguns textos d'aquest intel·lectual de pedra picada que fou Joan Fuster, probablement el més influent de la segona meitat del segle XX per la seva conceptualització d'allò que podem considerar “fet nacional” associat als Països Catalans. I en fer-ho em ve al cap no només una determinada idea de cultura nacional, sinó també una manera de fer política que és aquell “fer país”, aquell activisme ben entès que en l'actualitat només sé reconèixer en projectes com el del setmanari EL TEMPS i les ramificacions, com a grup, que s'hi associen: Edicions Tres i Quatre, els Premis Octubre, el Centre de Cultura Contemporània de València, els premis El Temps de les Arts...

Escrivia Fuster:“Als Països Catalans l'idioma comú es troba geogràficament perplex i indefinit. No hi ha cap alternativa contra aquesta sinistra maquinació de l'unitarisme espanyolista, si no és una represa àmplia de l'autoconsciència més elemental. I de Salses a Maó, i de Fraga a Elx, i d'on siga on siga, la reclamació del català com a idioma normal ha de ser terminant. Les dissidències localistes, a les Illes i al País Valencià, ¿s'hi apuntaran o preferiran agenollar-se davant el castellà?... Siguen discrepàncies regionals o fonètiques, hem d'afermar-nos, si no com a catalans, almenys com a catalanoparlants. Els qui no entren en aquesta operació clarificadora, ja sabrem qui o què són: castellanistes, espanyolistes o tant se val. I si multitudinàriament no hi ha una resposta catalana, o catalàunica, ja podem deixar-ho córrer. Perquè no és des de Madrid i amb la seua Constitució que ens han de salvar la llengua”.

Tot això Fuster ho escrivia per primera vegada l'any 1981 a València, i ho publicava Edicions Tres i Quatre en forma l'opuscle sota un títol genèric que és Ara o mai. Han passat més de quaranta anys i se'm barregen dues sensacions en llegir-ho en un compendi de nou publicat per Tres i Quatre, que es titula Escrits de combat, amb pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira i epíleg de Ferran Garcia-Oliver. D'una banda, l'emoció de qui comparteix fil per randa allò que expressa el narrador, l'escriptor, la veu poètica, literària, política. D'una altra, la frustració en constatar que, quatre dècades després, i havent viscut allò que la nació catalana ha viscut en el darrer lustre, som allà on érem, més vells, més cansats però igualment resilients.

Resiliència. Aquesta és la “capacitat d'un ecosistema de recuperar l'estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències”. En som, de resilients. N'és, i molt, Eliseu Climent quan es manté ferm en les seves conviccions i anhels. Cal alguna cosa més que resiliència si volem convertir el somni en realitat i per tal que algú articuli, construeixi, ens cal apuntalar bé el projecte des de la comunitat que li és pròxima. Per aixecar el castell –o moixiganga, o falcons...–, ens cal falcar bé la pinya. Han passat quaranta anys d'ençà de les línies escrites per Joan Fuster, però el repte i el batec són ben vius en el cap i en el cor de milers i milers d'habitants d'uns Països Catalans que no esperem reconeixement ni nostàlgia, sinó una nova oportunitat de ser.