El setembre passat, el conseller d’Economia Jaume Giró va fer públic l’informe de les Balances Fiscals de Catalunya amb Espanya per a l’any 2019 i vam saber que el dèficit fiscal, és a dir, l’espoliació que patim, puja a 20.200 milions d’euros. 20.200 milions d’euros que Catalunya genera i que Espanya s’embutxaca anualment sense escrúpols “por derecho de conquista”. Cal dir, a més, que l’embutxacada es fa en la més absoluta opacitat i que només hi ha hagut una vegada, una sola vegada, que Espanya ha fet públiques les Balances Fiscals per a totes les Comunitats Autònomes. Va ser l’any 2008, durant el govern Zapatero, amb relació al període 2002-2005. L’única vegada. Cap més.

I per què? es preguntarà molta gent. Un Estat democràtic té l’obligació de ser transparent davant la ciutadania i revelar aquestes dades. Per què no ho fa, Espanya? No ho fa perquè el robatori a què es veu sotmesa Catalunya pel fet de pertànyer a Espanya és tan brutal, tan descomunal, que acabaria de conscienciar els catalans del llast insuportable que suposa ser una colònia espanyola i potenciaria encara més l’independentisme. Una regla d’or de tot espoliador és mantenir tan oculta com pugui l’espoliació, i Espanya la segueix. De fet, el seu cinisme és tan extrem que arriba a dir que no publiquen les Balances Fiscals entre Comunitats Autònomes “porque eso fomentaria tensiones”. Ho diu així, amb el desvergonyiment que ha caracteritzat sempre els seus governs, siguin del color que siguin.

És una qüestió d’extrema gravetat, perquè estem parlant d’una espoliació que suposa un 8,5% del PIB català, cosa que, a més de no tenir cap símil a Europa, és insostenible per a qualsevol país. La riquesa que genera Catalunya i que se’n va a Madrid i ja no torna –només cal veure el tercermundisme de Rodalies– ens converteix en la mamella que fa creure a la Unió Europea que Espanya és un país competitiu. Però és fals. Rotundament fals. Només Catalunya és contribuent net de la Unió Europea.

Veiem, tanmateix, que no hi ha dia que partits nacionalistes espanyols com el Partit Socialista i En Comú Podem no acusin la Generalitat d’invertir poc en polítiques socials, en Sanitat, en Educació, en Cultura. “Inversió, inversió, inversió!”, criden Salvador Illa i Jéssica Albiach! Són els mateixos demagogs que ens espolien des del govern de Madrid. Naturalment que necessitem inversions, però les inversions les ha de fer qui es queda el diners, no l’espoliat. I ja hem vist que de diners en generem força, el problema és que no els veiem perquè ens els prenen. Cal ser fariseu, per exigir que Catalunya faci inversions pròpies d’un Estat independent amb les engrunes que li deixa l’espoliació.

El que han de fer Illa, Albiach i els seus partits respectius, si de debò volen més inversió en Sanitat, Educació, Cultura i polítiques socials, és invertir a Catalunya amb els diners que ens espolien cada minut de la nostra vida. Cal tenir una ceguesa voluntària molt acusada o un tarannà col·laboracionista molt malaltís per no voler que Catalunya recuperi la seva llibertat i sigui un Estat d’Europa.