L’Onze de setembre d’ara fa 30 anys, l’independentisme vivia la ressaca de l’Operació Garzón. Detencions, tortures i empresonaments que van deixar el moviment en estat crític. Tanmateix, van ser molts els qui no van tirar el barret al foc i van continuar amb una tasca que va permetre, al cap del temps, la incorporació de noves generacions militants i l’expansió del projecte de la Unitat Popular i de la Ruptura Independentista. El treball antirepressiu, de vetllar per la unitat i la defensa política de tots els encausats, va ser una de les claus. La convicció que el nostre poble té el dret i la capacitat de ser sobirà, una altra.
Anys després, la tardor del 2017 va demostrar aquesta capacitat extraordinària del poble català, posant contra les cordes un Estat espanyol que va mobilitzar tot el que tenia al seu abast per mirar d’evitar el referèndum. Aquella va ser una victòria immensa per molt que la maldestresa dels principals lideratges, de llavors ençà, ho estigui emboirant. La manca d’objectius i el partidisme han retornat el país a l’autonomisme, i el sainet dels Jocs Olímpics d’Hivern n’ha estat un dels episodis més lamentables. Com ho són el manteniment de les acusacions en judicis contra activistes i la constatació de la precarietat real de la immersió lingüística a l’educació.
Per contra, cal tornar a donar forma a l’horitzó republicà per al nostre poble. Catalunya i els Països Catalans enfrontem un futur conflictiu, marcat per la crisi econòmica i ecològica i per la tensió imperialista que promou l’OTAN. Les elits econòmiques, aquí i arreu, no fan més que aprofundir les desigualtats de classe i continuar amb la depredació pròpia del capitalisme fòssil.
L’independentisme té un caràcter intrínsecament revolucionari i per això ha de ser el projecte que ofereixi una sortida nítida a la crisi: una República que reparteixi els treballs i la riquesa. Que faci la necessària transició ecosocial. Que lluiti contra la dominació patriarcal. Que sigui refugi per als drets de totes. Que promogui realment l’ús social de la nostra llengua. Que obri els braços al futur confederal dels Països Catalans. Que treballi per la pau i l’internacionalisme.
Aquest Onze de setembre toca ser als carrers, com cada any. Per recordar que som un poble en marxa i que no ens deixem portar ni per derrotismes ni per discursos desmobilitzadors.
Als carrers, als centres de treball i a les institucions! Per a fer avançar el projecte de la revolució independentista al servei de les classes populars.
