«Els Jocs van omplir d'autoestima els barcelonins i van carregar d'autoestima el poble de Catalunya».

No són paraules de Miquel Iceta, Salvador Illa o Pedro Sánchez. Tampoc d’Ada Colau, la qual sí que ha afirmat que «El resultat [dels JO] va enlluernar el món». Són mots pronunciats pel president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, el 21 de juliol passat durant la commemoració dels 30 anys de Jocs Olímpics −un acte retransmès en directe per TV3. Els mitjans públics han pres part en la celebració acrítica de l’efemèride sense esmentar tot el que comportà l’organització de l’esdeveniment: persecució, detencions i tortures a partir d’una gran operació policial, judicial i mediàtica contra Terra Lliure i el moviment independentista en general (per no parlar de l’operació de màrqueting immobiliari i de destrucció del territori que suposà i que avui en dia hauria de fer impensable l’organització, en plena emergència climàtica, d’uns Jocs d’Hivern).

Aquest any hem hagut de veure com fins i tot ajuntaments suposadament independentistes com el de Banyoles −ciutat que aquell any patí un autèntic assetjament policial amb atacs parapolicials inclosos i la detenció de tres militants independentistes que foren incomunicats i torturats a Madrid− s’han sumat al discurs laudatori. Unes proclames que pretenen ocultar el problema ometent la cara fosca dels Jocs, la qual, justament per incloure vulneracions dels drets humans hauria d’anul·lar tota possibilitat apologètica, sigui del caràcter que sigui (en el cas banyolí és esportiu, fet que encara ho fa més llastimós).

Ens trobem de ple en el que Blanca Serra ha batejat com “Operació nostàlgia”, basada en una cosa que coneixem prou bé a l’independentisme: l’oblit del passat. Un fenomen l’objectiu del qual és emmascarar l’essència franquista de l’estat espanyol i exculpar-lo d’uns pecats que no ha expiat mai. Així, hem vist com un govern independentista ha modificat la mateixa raó de ser de la taula de diàleg (pastanaga que ens havien venut com la gran conquesta democràtica) i ha acceptat emmotllar-se a la constitució espanyola en tot el que faci, renunciant així a exercir el dret a l’autodeterminació pel qual el moviment independentista ha lluitat durant dècades a canvi de rebre tortura, presó i exili (i d’operacions com la instruïda per Baltasar Garzón).

Els lluitadors independentistes ens han llegat la certitud que no hi ha llibertat possible (de cap tipus) dins del marc constitucional espanyol i que la independència (és a dir la confrontació, pas la negociació) és l’única via possible per a tenir el poder de decisió que permeti millorar les condicions de vida dels catalans i revertir (o alentir) el procés de substitució lingüística al qual està immersa la llengua catalana (procés agreujat per la naturalesa lingüicida dels estats espanyol i francès).

Parlen de negociació i taules de diàleg mentre l’estat espanyol continua instal·lat en la dinàmica liquidacionista que no ha abandonat mai i que ens ha situat a nivells rècord de repressió: hem arribat a la cota més alta de la història en nombre de represaliats polítics, amb 4.336 segons el recompte fet per Òmnium. I tot plegat sense cap estratègia en matèria de lluita antirepressiva. Una altra de les lliçons del 92 fou la unitat d’acció dels presos independentistes, que feu possible aglutinar els diversos sectors polítics de l’independentisme amb l’objectiu de fer front a la campanya per la reinserció i posar al centre del debat la naturalesa violenta de l’Estat, que hauria de ser sempre la prioritat si no es vol que guanyin els intents anestesiadors, el desànim i la desorientació.

En aquest context de màxima expressió de la repressió política contra l’independentisme, és estrany que el discurs mediàtic s’hagi focalitzat tant en Laura Borràs i Francesc de Dalmases i tan poc en el tripijoc de la taula de diàleg, la caiguda de la causa Vólkhov sobre la qual tant s’escrigué o l’escàndol d’espionatge Pegasus, del qual ja ni es parla malgrat haver obtingut ressò mundial, ser objecte d’un extens reportatge a The New Yorker i haver arribat al Parlament Europeu. Silenci total. Igual que l’any 92 quan els mitjans invisibilitzaren les tortures i es limitaren a reforçar el relat oficial tot col·laborant amb els interessos d’estat per a estigmatitzar el moviment popular i fer passar com a normals les conculcacions dels drets més bàsics. Fins que l’any 2003 Espanya fou condemnada pel Tribunal d’Estrasburg per no haver investigat les tortures.

Silenci mediàtic, maniobres polítiques, col·laboracionisme a canvi d’engrunes o favors... No és res que l’independentisme no hagi vist abans. Ara, quan el moviment és majoritari, assistim a noves operacions de desmobilització i renúncia que ens deixen ben clara una cosa: que no es pot dialogar ni negociar amb un estat l’única motivació del qual és protegir els seus crims. Recordem-ho: aquest 1 d’agost el govern espanyol ha aprovat l’avantprojecte que substituirà la llei franquista de secrets oficials (de 1968 i vigent avui en dia) que allarga fins als 65 anys l’hermetisme de la informació d’estat. Una clara mostra de la voluntat de continuar emparant els delictes i vulneracions de drets humans comesos per l’estat i de protegir-ne els autors.

La impunitat dels que han habitat, promogut i finançat les clavegueres de l’estat continuarà estant assegurada. Ni veritat, ni justícia, ni reparació tampoc a l’Espanya del PSOE i Podemos.