Amb una polèmica oberta sobre els jocs del 2030 arribem als 30 anys de Barcelona 92. El relat del Jocs Olímpics del 1992 ha estat el relat de la transformació d’una ciutat, Barcelona, i un país, Catalunya. Cert és que la ciutat va passar a formar part de la lliga de les grans ciutats. Realment la transformació trenta anys després pot ser la desitjada per alguns però no l’esperada per la majoria.
Els grans operadors turístics, l’ocupació dels vaixells de creuer, el canvi del petit comerç per les franquícies, la gentrificació dels barris més cèntrics –tot i que no únicament aquests–, la pujada de preus de qualsevol producte i la conversió en una ciutat de serveis gairebé únicament és un relat que no ha arribat. Barcelona és una ciutat guanyadora, que va créixer el 1992 gràcies a haver organitzat el jocs olímpics, el potencial de la capital del país ens va situar al mapa. La resta ha quedat invisible.
També fa 30 anys d’una onada repressiva contra l’independentisme català senses precedents en democràcia, l’anomenada Operació Garzón. De forma clara va ser una ofensiva preventiva d’estat. La possibilitat d’aprofitar Barcelona 92 per reivindicar la independència –Catalonia is an opressed nation, deien cartells i enganxines– no era permissible. Possiblement va ser una primera experiència de repressió massiva: 45 detencions, 17 persones empresonades, 75 persones encausades, 25 persones jutjades, 17 denúncies per tortures no investigades. De tot plegat n’hem sentit a parlar, és clar, però no és el relat visible, és el relat supervivent, liderat per la societat civil que ho denunciava mentre passejava la flama olímpica i l’esperit del voluntariat.
El que ens arriba, trenta anys després, a la majoria de mitjans, és la transformació barcelonina, no pas els testimonis de la tortura i la repressió. De fet, no va ser fins al 2004 que el Tribunal Europeu de Drets Humans va reconeìxer l’existència irregularitats en les detencions i la pràctica de tortures. Una narració que va ser molt més silenciada pels grans mitjans que, de forma clara, es van posicionar a favor de l’operació repressiva i la van defensar per sobre dels drets humans i la llibertat d’expressió.
Les transformacions de la capital sempre s’han produït sobre el patiment popular: des dels 1016 habitatges derruits per construir la Ciutadella l’any 1717 fins a la gentrificació de la Barcelona turística del 2022, la repressió ha format part de les transformacions, amb l’excepció del pla hipodàmic de Cerdà, a qui no van respectar el projecte original.
Els darrers mesos, amb la possibilitat de Barcelona 2030, la repressió no ha canviat tant, ha pres formes diferents però apuntalades en el 1992, i els relats dels grans grups mediàtics s’han allotjat en la criminalització. Casos com el de Tamara o Adrià Carrasco, que han estat clarament engrandits pels discursos oficials i els grans mitjans, no han passat de breus notícies un cop s’ha dictat l’absolució. La llibertat d’expressió ha minvat mentre creixien les falses informacions i la manca de contrast professional. Se segueix negant el dret a la investigació dels fets així com la informació veraç i contrastada dels mateixos. Trenta anys després, segueix fent falta la memòria.