Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’escola té un e-mail
10/08/2022 Hemeroteca
Jordi Martí Monllau. Foto: Núvol Jordi Martí Monllau. Foto: Núvol

A finals del mes de juny, poc abans d’acabar el curs, l’Asociación por una Escuela Bilingüe va fer arribar a tots els centres educatius del país, una carta d’avís (per dir-ho suaument). Mirem de desentranyar amb ulls crítics les idees força del discurs que s’hi exposaven.

Perquè una llengua pugui ser considerada normal cal que pugui fer-se servir de manera normal, és a dir, sense limitacions i amb total llibertat, en tots els àmbits comunicatius del seu domini lingüístic i que, a més, hi sigui la llengua per defecte (cosa que suposarà naturalment que hi sigui l’hegemònica, potser l’única). D’entre tots els àmbits comunicatius n’hi haurà, però, alguns que seran especialment importants pel fet de tenir un caràcter general (o perquè tota la població s’hi ha de trobar involucrada almenys durant una etapa de la seua vida), de manera que constitueixen àmbits fonamentals de socialització. És el cas del mitjans de comunicació, de la retolació pública (i, per tant, del paisatge social), de l’Administració o de l’ensenyament (molt especialment del no universitari). Per això els enemics de la normalitat del català, que lamentablement n’hi ha, i que ara, després de segles de prohibicions, se centren a evitar la reparació del mal provocat (o a posar límits a aquesta reparació), són especialment bel·ligerants amb l’ús de la llengua en aquests àmbits, en els quals qualsevol signe de normalitat és persistentment combatut amb tota la contundència. En aquest article ens centrarem un d’aquests àmbits, en l’escolar, on ara mateix es focalitzen de manera destacada els esforços per consolidar la minorització de la llengua catalana.

En realitat, la disputa sobre l’escola catalana (i faig servir aquest terme -disputa- certament com un eufemisme perquè aquí hi ha una part que branda davant de l’altra amenaces penals i la voldria “crujir”) va començar des del mateix moment que, en la dècada dels anys vuitanta del segle passat, es va intentar bastir una escola catalana lingüísticament normalitzada. És, però, des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que va rearmar els enemics de la plena vehicularitat del català a l’escola de Catalunya, que l’envit s’ha reforçat fins arribar a les darreres decisions judicials. Unes decisions que han fet trontollar les bases d’un edifici que s’havia bastit gràcies a un consens, facilitat per la mala consciència -ara ja esvaïda- derivada de la repressió franquista, en aquests moments seriosament esquerdat, i al compromís i a la feina d’una generació de docents que no sembla, però, que tingui continuïtat en els qui ara han de succeir-la, que semblen molt majoritàriament abocats a un relativisme lingüístic al·lèrgic al compromís en la defensa de la restitució de la llengua del país.

Cal apuntar que la darreríssima novetat de la disputa sobre l’escola rauria que els qui neguen el dret dels Països Catalans a tenir una escola catalana, equivalent a l’escola castellana que tenen Castella i la resta de comunitats del domini lingüístic castellà, recolzats i animats pel biaix dels tribunals, provarien ara de fer un pas més i condemnar la idea mateixa de normalització, revestint amb la tonalitat del crim tota activitat o política revitalitzadora. Per dir-ho d’una altra manera: allò que en indrets com el Canadà, Bèlgica o Suïssa ha estat la centralitat, aquí es presentaria com un atemptat (dis-me quins són els teus contraexemples estatals i et diré quina és la qualitat del teu estat de dret). No, definitivament, aquí no hi ha canadencs.

Dic això darrer pel contingut d’una carta que, a finals del mes de juny, poc abans d’acabar el curs, l’Asociación por una Escuela Bilingüe, coneguda especialment pel seu estakhanovisme denunciador, va fer arribar a tots els centres educatius del país, carta que m’ha vagat de llegir i d’analitzar. En transcriuré alguns fragments i miraré de desentranyar amb ulls crítics les idees força del discurs que s’hi exposa, el qual descansa, a parts iguals, en aquesta idea de la maldat intrínseca de tota iniciativa normalitzadora a què ara em referia, i en la idea associada, tan falsa com aparentment versemblant, que «cadascú parla la llengua que vol» (una consideració que oblida convenientment que els usos lingüístics, en tant que un fet social i no psicològic -és a dir, personal-, es troben sobretot en funció del condicionament de l’entorn, que acaba sent allò que determina la conducta lingüística efectiva i, fins i tot, les preferències individuals: hom, més que parlar la llengua que vol, acaba parlant la llengua que l’empenyen a parlar -i a voler parlar- l’entorn i els qui s’hi troben en un posició de domini).

Insistim en això: cadascú parla la llengua que vol, però en el cas de les llengües que es troben en una situació d’inferioritat (política, legal i/o demogràfica), que fa que el seu ús sigui socialment (i/o legalment) sancionat, els seus parlants tendeixen a deixar de voler-les fer servir (almenys en moltes ocasions), alhora que no són substituïts per parlants nous (o no ho són al mateix ritme). És una llei sociològica, i si en som conscients, l’apel·lació a la llibertat d’elecció lingüística comença a tenyir-se de cinisme (i és que quan el fort i dominant apel·la a la llibertat, en realitat allò que cerca és mantenir el feble en la indefensió).

Passa, però, que —com diria Albert Camus— quan la culpabilitat reïx a reclamar-se innocent, és l’innocent qui ha de justificar-se. I aquí és on ens trobem nosaltres en aquest moment, després de dècades en què no hem teixit un discurs sòlid i hem acceptat més d’una premissa del discurs dels qui ens volen minoritzats a casa nostra: el poderós, que té l’estat al darrere, ha reeixit a presentar-se com a víctima d’aquell qui juga amb una cama i braç lligats.

Vegem, però, quins són els arguments que la carta a què em referia basteix sobre el parany de l’apel·lació a la llibertat (feta en un context on les condicions de fons estan, però, ben marcades per l’acció estatal castellanitzadora dels darrers tres segles, i per l’actual, i on, per tant, el laisser faire seria més aviat un laisser-nous vous faire).

En la carta, els signants se centren en el «denominado “Plan nacional per la llengua” [sic]», a través del qual afirmen que «el Departamento de Educación busca la complicidad de los docentes para supervisar que alumnos y otros profesores solo utilicen la llengua catalana en el ámbito escolar. Esta implicación supone la creación de un grupo de Trabajo supervisado por la Inspección y al asesor LIC de cada uno de ellos [això darrer suposo que vol dir que, entre els membres els grups a què es refereix —els grups impulsors de llengua catalana—, es preveu que hi estiguin els coordinadors LIC (de llengua i cohesió social) dels centres]». A partir d’aquí, reclamen al director (que de fet és el destinatari directe la lletra) que «reconsidere la participación de su centro en el citado plan por los siguientes motivos en tanto que es contrario al libre desarrollo de la personalidad del menos [sic] y, además infringe el derecho a la libertad de usos lingüísticos que reconoce la Constitución y el estatuto de Autonomía de Cataluña». El text cerca més endavant persuadir els seus destinataris amb la consideració que «no es misión de los docentes formar parte de un proyecto sin objetivos pedagógicos que más que fomentar la llengua catalana, lo que promueve es la exclusión del libre uso de la llengua castellana». Anirem per parts davant de totes aquestes acusacions.

La idea central és la de la «libertad de usos lingüísticos», que afirmem que «reconoce la Constitución y el estatuto de Autonomía de Cataluña». Donem per bo aquest reconeixement (tot i que, en realitat, aquesta llibertat, la Constitució, en el primer punt del seu article 3r, sols la reconeix als parlants de castellà), admetem que pot haver-hi una llibertat d’aquesta mena, i vegem quina seria la condició de possibilitat fonamental que ens permetria parlar amb sentit d’aquesta possibilitat de poder triar, libèrrimament, si parlar català o castellà (tant a l’escola com a fora seu, i en el futur).

Aquesta condició de possibilitat seria, penso, saber totes dues llengües, perquè només qui sap una llengua es troba en disposició de triar per a fer-la servir, oi? Saben, però, tots els infants i joves de Catalunya, parlar català i fer-ho amb tanta fluïdesa com ho farien en castellà? La resposta, ningú no ho ignora, és que gran part —de fet la majoria— dels infants arriben a l’escola sense portar el català de casa, de manera que l’escola tindrà la missió d’ensenyar-los-el, oimés quan, fora seu, la minorització ha avançat tant que difícilment se’l trobaran amb prou freqüència. Per tant, ateses les circumstàncies, l’adquisició suficient de la llengua catalana per part d’infants i joves, per tal que puguin exercir aquella esgrimida «libertad de usos lingüísticos» (que, val a dir, en realitat acaba volent dir la llibertat d’usar, sense limitacions, la llengua del poble dominador per sobre de la del dominat) és responsabilitat de l’escola, la qual, però, no podrà garantir-la sense disposar dels mitjans i la metodologia adequats, metodologia que, tractant-se de l’adquisició d’una llengua a nivell plenament funcional, és la de la immersió, que és la que es fa servir arreu sempre que es vol assegurar que els aprenents arribin a parlar, amb fluïdesa, una llengua segona (L2).

Si realment aspirem a poder fer servir la llengua que vulguem, ens caldrà, per tant, i atesa la situació sociolingüística i demolingüística del país, incrementar l’ús del català als centres educatius, dins i fora de l’aula, en les relacions entre els docents i els estudiants, i entre aquests darrers, fins crear un entorn suficientment immersiu per garantir-ne la seua l’adquisició al nivell que cal (i que la llei exigeix). Subratllem-ho: en el nostre cas, garantir que els nois i noies no-catalanoparlants inicials estiguin en disposició de fer servir amb fluïdesa el català i de triar-lo lliurement com la seua llengua d’ús habitual o, si més no, estiguin en disposició de fer-lo servir quan s’escaigui per tal que els nois i noies catalanoparlants inicials no se sentin en cap cas condicionats a renunciar-hi, implica fer guanyar a aquesta llengua terreny en l’àmbit escolar (i fer-ho, és clar, a costa de la llengua que ja tots dominen a nivell funcional o que dominaran en poc temps gràcies a la seua hegemonia fora de l’escola i en els mitjans de comunicació).

Això que acabem de dir és clar i no admet discussió, sempre que ens mantinguem en un pla pedagògic. Ara bé, a casa nostra, i tots ho sabem, hi ha gent (i no dic que sigui el cas de la gent de l’AEB, que algun cop ho ha negat i que, com diria Marc-Antoni davant del cos de César, és gent honorable) que rebutja que el català sigui la llengua de l’escola (i que, de fet, rebutja que sigui la llengua del país), persones a les quals les raons pedagògiques tant se’ls en donen. Gent que vol viure al marge del català (almenys tan al marge com li sigui possible), i que, quan parla de «libertad de usos lingüísticos», no pensa en allò que aquesta llibertat implicaria, en quina seria la seua condició de possibilitat, perquè allò a què realment aspira és que no la maregin amb això del català, de manera que no sols exigeix que no se li demani mai parlar en aquesta a Catalunya, sinó que cerca que trobar la manera que se l’hi adrecin tan poc com sigui possible i, en darrer terme, que el castellà guanyi tant de terreny com pugui, perquè això, és clar, li facilita aquelles aspiracions. La llibertat que reclama és la seua, i si aquesta llibertat compromet la dels altres, doncs la compromet. Vol gaudir amb llibertat del privilegi de la supremacia, del privilegi que li atorga que l’estat s’identifiqui amb el castellà i amb la comunitat històrica que el parla (que posa de model a les altres). Aquesta gent, quan calgui parlarà de llibertat i quan calgui parlarà de llei i d’obligació, que tant se val, perquè té arguments per a cada circumstància, i el fet de contradir-se no l’amoïna. És, en definitiva, la gent que pensa que, a Castella en castellà, i a Catalunya… també. Són els qui del castellà en diuen espanyol per tal de naturalitzar-lo arreu, alhora que s’estrangeritza, s’inferioritza i es residualitza la resta de les llengües que en principi serien tan espanyoles com ho és aquella.

En qualsevol cas, i retornant a la carta que ens ocupava (que me’n guardo molt de pressuposar que estigui signada per persones amb aquest horitzó), fa de mal entendre que s’hi puguin dir coses com ara que el projecte de creació dels grups impulsors de llengua als centres estaria mancat d’«objetivos pedagógicos», com si la metodologia immersiva, a la implementació de la qual haurien de col·laborar aquests grups, no tingués sentit formatiu, com si no fos, en definitiva i com ja hem dit, la metodologia de referència per a l’aprenentatge funcional de llengües. I tampoc no s’entén que s’hi digui que el foment de l’ús de la llengua catalana en els centres educatius per part de l’alumnat seria contrària «al libre desarrollo de la personalidad del menos [sic]», com si la intervenció educativa amb la finalitat de dotar l’estudiant —o el “menor”, com s’hi refereixen per tal de connotar intencionalitat delinqüescent— de recursos que li obrin possibilitats i portes fos una mena d’atemptat contra la llibertat i el desenvolupament de l’infant i el jove. No s’entén, en definitiva, que es facin acusacions velades com la de l’existència d’una voluntat de “controlar els menors”, obviant el fet que l’escola és un agent essencial de socialització de l’individu que, efectivament, i —inevitablement— actua sobre ell (com, d’altra banda, fa qualsevol altre agent de socialització ho fa: família, mitjans de comunicació, grup d’iguals… Disney Channel…), però que, a diferència de la majoria de la resta d’agents, ho fa des de la voluntat explícita, raonada i planificada de garantir a l’infant i al jove recursos personals, valors i principis de conducta amb la vista posada al seu creixement personal -físic, intel·lectual i moral- i al bé comú. És justament amb aquesta finalitat que existeix la institució escolar (l’escola estatal), i per això l’escolarització és universal i obligatòria. “Lliure desenvolupament de la personalitat” vol dir això: desfer-se del prejudicis i desenvolupar la capacitat de ser crític davant de les pressions socials i dels poders polítics i econòmics per tal d’esdevenir una persona autònoma i un ciutadà compromès.

Quan s’educa el nen no se’l controla (i ara!), però educar implica, sempre, ajudar a superar la mera espontaneïtat i ensenyar sovint allò que no es voldria aprendre (com tampoc no té per què ser-ho allò que l’statu quo espera de tu). No hi ha “lliure desenvolupament de la personalitat” si a la personalitat que es desenvolupa no se la convida a la reflexió sobre ella mateixa i el seu entorn, alhora que se li ofereixen instruments i coneixements perquè aquesta reflexió no sigui una mera confirmació dels prejudicis inicials (i de les relacions de poder establertes). Sense això, la personalitat que es desenvolupa és de tot menys lliure.

Tornem ara, però, a la consideració inicial que té sentit parlar de llibertat d’usos lingüístics. Hem partit abans del postulat que aquesta consideració té sentit. Però en té, realment? Té sentit parlar-ne, així, sense més, donant per descomptat que cadascú fa servir la llengua que vol (entre les que coneix, és clar)? La resposta, ja ho hem avançat, és que no, però precisem-ho. Té sentit parlar d’elecció lingüística quan ens referim a situacions molt concretes i generalment pertanyents a l’àmbit privat. Fora d’aquestes situacions, la vida dels individus d’una societat tendeix a transcórrer, per defecte, en una llengua de referència, perquè el bilingüisme social (que cal diferenciar del bilingüisme personal: del fet conèixer dos idiomes) és inviable a llarg termini, de manera que l’existència de diverses llengües d’elecció en més o menys igualtat de condicions és sempre merament provisional.

Així passa a tot arreu, i passa també a Catalunya, on no som diferents de ningú i on la llengua de referència comunitària ha estat fins a fa poc més d’un segle la catalana, que ara trontolla en aquesta funció després que hagi culminat el procés de bilingüització forçada (perquè s’ha dut a terme tant sí com no, sense demanar permís), en castellà, de la població autòctona, un procés que es duia a terme alhora que es produïa el de minorització demogràfica d’aquesta mateixa població, perquè en cap cas no s’havia previst que les persones que arribessin al nostre país s’hi integressin lingüísticament, ans al contrari (si bé això no ha impedit que bona part de la població arribada durant els darrers cents anys hagi afegit, amb nivells de domini diferents, el català al seu currículum lingüístic i que, fins i tot, una bona part d’aquest persones s’hagi incorporat a la catalanofonia).

Doncs bé, dit això, no serà difícil entendre que, si es culminés el procés de substitució lingüística ara en marxa i la llengua de referència a Catalunya acabés sent el castellà, tal cosa no representaria el triomf d’una possibilitat tan legítima com la contrària (la revitalització i la restauració del català com a llengua de referència del país), sinó el triomf d’una imposició, la victòria d’un imperialisme lingüístic que vol per als altres allò que no vol per a ell i que, un cop ja ha aconseguit avançar en els seus objectius i comprometre severament la normalitat de l’ús del català a Catalunya i els Països Catalans, gosa legitimar-se amb apel·lacions a una llibertat que històricament s’ha negat als catalanoparlants, fins a malferir la catalanofonia (un imperialisme que, de vegades, de tant fort com se sent, és cantat per professors que, malgrat ostentar cognoms de clares ressonàncies pastorals, rebutgen d’escriure-li èglogues per dedicar-li odes —la darrera ja adequadament resposta— en què, assenyalant la palla nacionalista en l‘ull de l’altre mentre s’obvia la biga supremacista en el propi, i on, entre comparacions improcedents, les situacions de fet, sovint fruit d’una intenció política, són, elevades a la condició de fonaments del dret… del més fort).

I bé, quin paper ha de jugar l’escola en aquest context?

L’escola no viu al marge de la societat, i constitueix un parèntesi de racionalitat que dona a aquella l’oportunitat de veure esmenades en les generacions futures els mancances de les passades. L’escola instrueix, però, tan important com això, contribueix, com ja hem dit, a formar individus que se serveixin a ells mateixos alhora que serveixen l’interès, futurs homes i dones d’una generació més culta, lliure, desvetllada i feliç, d’una generació, en definitiva, més virtuosa i més justa. L’escola no pot ser, per tant, neutral entre la justícia i la injustícia, i no pot, en conseqüència, ser còmplice de la voluntat política de residualitzar un poble que no vol ser residualitzat. No pot ser, en definitiva, un instrument més d’una substitució lingüística forçada.

Les apel·lacions a la neutralitat, aquí com arreu, són apel·lacions al manteniment de la correlació de forces actual i, per tant, a posar-se del costat del fort, que no té perquè ser qui tingui la justícia del seu costat (i parlo de la justícia en sentit propi, no pas de la justícia en sentit metonímic, la justícia que necessita medalles, collars, togues i estrades per subratllar la seua autoritat). Qui gosarà dir que l’escola ha de ser indiferent a la injustícia?

En darrer terme, és veritat, decidiran els nostres alumnes. Ho sabem tots (només des del prejudici i el desconeixement es pot creure que els nostres infants i joves siguin equiparables a pissarres en blanc, i que puguin arribar a actuar mai com a titelles). És així i no pot ser d’una altra manera. Intentarem, però, que quan decideixin no ho facin condicionats per la manca de recursos lingüístics, sinó disposant-ne, i en base a arguments morals i sociopolítics sòlids (i no pas de prejudicis històrics i polítics amb què els hauran familiaritzat agents de socialització molt més potents que l’escola, una escola que sovint aquests altres agents voldran submisa).

Això implicaria, naturalment, fomentar l’ús de la llengua catalana, tant a dins com fora de l’aula, i entendre la necessitat i la justícia de fer-ho, no pas per excloure «el libre uso de la llengua castellana», sinó per aconseguir que, també a partir de l’escola, es pugui arribar tan lluny com es pugui en la recuperació del lliure ús de la llengua catalana a Catalunya. Una cosa amb la qual ningú no hi sortiria perdent, només l’imperialisme lingüístic (i ja estaria bé que, almenys un cop, les bones causes se’n sortissin).

Serà difícil que passi, però, perquè els qui s’hi oposen, aferrats a la seua voluntat i coneixedors de la força que els dona el recolzament judicial en aquesta matèria, difícilment podran evitar caure en la temptació de mirar d’imposar-se (escruixint-nos, si cal). Així, la carta a què ens referíem i que ha motivat aquestes línies acaba dient: «Dada la enorme gravedad del citado plan [de creació de grups impulsors de llengua als centres d’ensenyament], es voluntad de nuestra asociación hacer un detallado seguimiento de los centros adheridos [al projecte de creació d’aquells grups] y denunciar ante las autoridades competetentes [és tan entranyablement hispànic això de “las autoridades competentes”!] cualquier presión a la libertad de uso de las lenguas que sufran alumnos y profesores». Així que ja ho sabeu: ens vigilen —Big Brother is watching you— i, com que «recientemente, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña ha reconocido legitimación a nuestra asociación para defender ante los órganos judiciales la educación como servicio público», se senten confiats que «esta comunicación servirà para calibrar la participación de su centro en un iniciativa tan poco afortunada». Ja ho sabeu, esperen (de fet es troben «en la seguridad») que calibrarem bé el que fem… pel que ens pugui passar.

D’altra banda, a la carta s’afirma també que: «El proyecto, además, no tiene en cuenta la participación de las madres y padres, se realiza sin informar a la familias ni pedir su autorización y sin consultar con el Consejo Escolar del Centro». Sobta aquesta queixa, per una banda perquè dubto que les famílies i el Consell Escolar tinguin competències per a qüestionar la manera d’impartir el currículum i assolir els objectius que s’hi preveuen, així com les línies educatives generals establertes pel Departament i aprovades pel Parlament (potser estan pensant en allò del “vet parental”?), però sobretot perquè es preveu és que la tasca dels grups impulsors de llengua sigui coneguda en tot pel claustre (sense el qual difícilment es pot dur a terme cap iniciativa) i pel consell escolar, que és qui, d’altra banda, ha d’aprovar el projecte lingüístic del centre, que recollirà els objectius en l’assoliment dels quals hauran de col·laborar aquells grups. Finalment, estranya també que una queixa com aquesta vingui d’un grup que dona per bo el principi que, «si un solo alumno lo pide», el projecte lingüístic del centre hagi de modificar-se, si cal contra la voluntat de la resta de famílies, del claustre i del Consell Escolar.

En qualsevol cas, per a ells la promoció de l’ús del català als centres educatius de Catalunya es tracta d’una qüestió, ja ho heu llegit, d’«enorme gravedad», fins al punt que consideren que la idea és «contraria a los principios de la Ley Orgánica de Educación que […] obligan a los centros a educar en contra de la discriminación y a favor de la convivencia, el respecto, la prevención de conflictos y la resolución pacífica de los mismos». Ja ho veieu com pot ser de greu i perillós l’exercici de les competències educatives i en matèria lingüística de la Generalitat de Catalunya, i com de normal i inofensiva són la política lingüística de l’estat (que és l’únic que en fa una de realment efectiva) i les seues conseqüències.

De totes maneres no tot el que es pot llegir en la carta té aquest jaient. Hi inclou un bon consell al qual ens adherim: «Los centros docentes tienen autonomia para ensenyar el currículo y no necesitan ceder a presiones políticas alentadas por el poder institucional». Els agafem la paraula, doncs, i mirarem de dur a terme tan bé com sabrem la nostra feina docent, en benefici dels nostres estudiants i del bé comú, sense cedir a pressions polítiques d’entitats privades, per molt que es presentin com a avalades pel poder institucional.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid