En aquests temps de mentida,

dir la veritat és un acte revolucionari.

Georges Orwell (1903-1950)

Consideració

Als 83 anys de l’acabament de la guerra, pensem que pot ésser interessant i que és alhora necessari, de fer una reflexió i anàlisi en clau  catalana, de la guerra del 1936-39, sobre l’especificitat de la guerra en l’àrea del Principat i  la resta de la nació, és a dir, el cas de la guerra a  la Catalunya Principat, en funció de la seva cultura, estructura socioeconòmica, institucions i identitat nacional. L'estudi s'hauria d'estendre a la totalitat dels Països Catalans

No tenim una interpretació des d'una òptica independentista del que representà aquell doble procés de guerra i revolució. Alguns autors com, Joan Sales (1912-1983) a  Incerta glòria (onzena edició el 2007), o a Cartes a Màrius Torres (1976), ens acosten a les seves reflexions, en aquest cas filosòfiques polítiques. Raimon Galí (1917-2005) ha estudiat sobretot els aspectes militars a L'Exèrcit de Catalunya (1991), El Xè Cos d'Exèrcit i la caiguda d'Aragó (1994). Els dos autors, des del seu exili mexicà, feren  amb les seves col·laboracions a la revista Quaderns de l'Exili (1943-47), aportacions valuoses a la interpretació de la Guerra del 1936-39. Manuel Cruells (1918-1988), des de la seva doble visió de periodista del Diari de Barcelona, amb una sòlida formació històrica i de militant d'Estat Català, ens ha donat la seva visió de la confrontació bèl·lica en els llibres El catalanisme és una revolució (1937), una reflexió sobre la necessitat de catalanitzar el procés revolucionari, La societat catalana durant la guerra civil (1978), una aguda visió sobre les modificacions socials durant la guerra, Els Fets de Maig del 1937 (1970). Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) en el recull dels seus articles periodístics publicats durant la Guerra 1936-39, La guerra que han provocat (1998), fa una precisa radiografia de la realitat d'aquell període.

Els quatre autors fan anàlisis, aportacions valuoses, però encara ens manca un discurs ben articulat per a poder fer front a les interpretacions oficials, oficioses i simplistes de: fou la defensa de la República contra la sublevació militar, era una lluita entre germans, la confrontació de la democràcia contra el feixisme. Cal seguir avançant en la interpretació, l'anàlisi en clau independentista de la Guerra del 1936-39, una guerra i la derrota, que ha condicionat durant 83 anys la nostra història i vida com a poble.

 

Qüestió de noms.

S’anomena molt sovint guerra civil la guerra del 1936-39 quan, de fet, fou una guerra imperialista i de  classes. Quan els sectors polítics i econòmics que controlen l’Estat veuen perillar la seva hegemonia econòmica criden a l’exèrcit a posar ordre, s’instaura un feixisme militar . Andreu Nin al seu assaig, Les dictadures dels nostres dies, Llibreria Catalònia (1930), reedició el 1984 per edicions Lluita, Sant Boi de Llobregat, ens parla de la possibilitat d’una dictadura com a resposta a l’auge del moviment obrer i de l’emancipació nacional. Aquest és el cas de la revolta feixista el juliol del 1936, una contrarevolució preventiva dirigida per la burgesia que veu amenaçada la seva hegemonia.

A la gènesi del conflicte ens trobem amb la burgesia industrial i financera, aliada amb l’exèrcit i l’església oficial, és a dir, els tradicionals suports del poder; a l’altra banda, les classes populars i sectors de la petita burgesia, que s’havien situat al costat del Govern Català. Cas a part és el de la CNT-FAI  que havia iniciat el seu camí cap a una  revolució social, per considerar que el model que els hi oferia la República, no representava cap canvi qualitatiu substancial amb l’anterior règim monàrquic.

Hi havia notables diferències polítiques, sobre la marxa de la guerra i del procés revolucionari, entre el PSUC i ERC, d’una banda i el POUM i la CNT de l’altra, discrepàncies que esclataren en conflicte armat els primers dies de maig de 1937, que acabaren amb la dissolució del POUM  l’empresonament dels seus militants, l’afebliment de les posicions de la CNT-FAI i un increment del pes específic del bloc ERC-PSUC.

Podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat espanyolista i assimiladora de l’Espanya atàvica, el sentiment imperialista, colonial espanyol contra les altres nacions de la Península. És a dir, no consideren

 la confrontació estat espanyol - Catalunya, com  l’eix del conflicte, com  la contradicció fonamental i única, però és un dels elements presents que ajuden a entendre alguna de les característiques del conflicte, que ens afecta com a catalans de manera específica, i és en aquest sentit, que l’hem de tenir compte, pensem que fins ara no se li ha donat la importància que té, a aquesta vessant política del xoc armat. 

La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l’ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i procés d’espanyolització, que practicà el franquisme durant els quaranta anys de dictadura feixista. L’historiador P.Vilar[1] escriu: El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista. Rovira i Virgili[2] insisteix en la mateixa idea: Una altra qüestió que sembla també bastant clara, va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya, en l’origen i evolució del conflicte.

Hi ha uns tics imperials de l’Estat espanyol, cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans que s’han de mantenir sotmeses, sota el mot d’ordre de: la unidad de los hombres y las tierras de España, concepte ben vigent encara, avui dia sota l’aspecte d’aquella frase que diu: Catalunya no és Espanya, és d’Espanya i en alguns dels discursos polítics actuals dels partits  espanyols institucionals.

 

La Segona República espanyola

Darrerament en cercles polítics i d’estudiosos, s’ha produït una idealització, mitificació, dels valors republicans del període 1931-36. Es parla de la Segona República com  d’un possible model polític  a seguir en una situació de canvi polític a la Península Ibèrica.

Cal recordar que la Segona República fou una república burgesa, que fou considerada una república monàrquica, tant per l’esquerra revolucionària, el POUM, com pel moviment obrer adscrit a les tesis de la CNT- FAI. L'adveniment de la II República, no fou considerat com un triomf per part de les esquerres revolucionàries. Fou mal rebuda pels llibertaris i rebutjada pels leninistes, li donen suport la petita burgesia urbana i sectors de l'aristocràcia obrera.

La República neix com alternativa al fracàs del constitucionalisme monàrquic i la dictadura militar de M. Primo de Rivera. Són els sectors reformistes, republicans i socialdemòcrates els que impulsen la seva formació.

A criteri de molts estudiosos, la República era la solució de recanvi del sistema, era una transformació “lampedusiana”del sistema, es tractava de canviar els elements simbòlics, perquè res de fonamental canviés. Era l'alternativa per a poder mantenir la idea d'Espanya, com a projecte polític de la unitat i el capitalisme. No era important la forma de l'Estat, sinó la pervivència d'unes estructures al servei dels interessos de classe de la burgesia i el gran capital.

És per això que la República genera greus contradiccions entre les esperances de canvi real de les classes populars i la realitat d’un sistema reformista i socialdemòcrata.

Malgrat tot, cal reconèixer que aportà una legislació més avançada que la monàrquica pel que fa  a les llibertats bàsiques. El seu projecte polític era un projecte reformista, que no volia atacar les estructures del poder polític, econòmic i militar heretades de la monarquia.

La República havia d’acabar posant en evidència la lluita de classes existent, i el fracàs de les expectatives que en un primer moment  generà en alguns sectors del moviment obrer.

El 14 d’abril del 1931, el nounat govern republicà es negà a acceptar la República Catalana, com a Estat integrant de la  Federació Ibèrica proclamada per Francesc Macià.

Quan la revolta de l’Alt Llobregat del 18 al 23 de gener del 1932, els minaires del Bergadá proclamaren el comunisme llibertari a Cardona, Súria, Balsareny. Foren durament reprimits, i molts d’ells desterrats a les colònies africanes.

El cas de Casas Viejas (Cadis) el 1933 és il·lustratiu de l’enfocament repressiu del govern republicà a la fam de terra dels pagesos andalusos. La guàrdia civil, els guàrdies d’assalt afusellen uns divuit pagesos sense terra.

El Sis d’Octubre del 1934, quan el President Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal espanyola, el govern central declara l’estat de guerra i la totalitat del Govern Català és empresonat, a la  Catalunya Principat unes 3.000 persones són engarjolades.

A les conques minaires d’Astúries, una aliança de la UGT- CNT permet l’inici un procés revolucionari que dura del  5 al 19 d’octubre del 1934, el govern hi envia unitats de la Legión i de Regulares, s’empresonen unes 30.000 persones.

Bona part dels milicians de primera hora que anaren al Front d’Aragó, no hi anaren a defensar els valors de la República, d’un liberalisme radicalitzat, d’un republicanisme estatalista, sinó les conquestes de la classe treballadora, els valors de l’esquerra revolucionària de transformació social, de control de la producció per part dels treballadors, del model de socialisme autogestionari del decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre del 1936.

La República representà per als sectors de les professions liberals, l’aristocràcia obrera i la petita burgesia, la idea d’honestedat política, laïcitat i justícia distributiva. Per als sectors més intel·ligents de la classe dominant, la República era la darrera possibilitat de mantenir la idea d’Espanya, com a projecte polític unitari, al servei del capitalisme.

 

Guerra i revolució

Després del 19 de juliol del 1936, quan el cop d’estat de l’exèrcit ha estat vençut a Catalunya i altres àrees de l’estat, ens trobem amb un doble procés de  guerra i revolució social, com a conseqüència de la gairebé desaparició de les estructures de l’estat i dels seus mecanismes de control. És aleshores quan ultrapassant el sostre de l’Estatut del 1932, el Govern Català davant les necessitats de  la guerra, crea el 3/8/1936, BOGC núm 217 la Conselleria de Defensa, que guarneix el front d’Aragó, uns 400 quilòmetres defensats per 30.000 milicians. Quatre dies més tard, es formà la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), que tingué sota el seu control uns 500 tallers i fàbriques, amb uns 50.000 treballadors de manera directa, i uns 30.000 de manera indirecta en tallers auxiliars, que permeteren d’organitzar una potent indústria bèl·lica, que abastí el front d’Aragó i d’altres fronts peninsulars. És en aquest context que Catalunya  assoleix el nivell més alt d’autogovern d’ençà del 1714.Com a exemple del que diem, anotem que en el període 1936-37, fins als Fets de Maig, malgrat que fou un espai de temps curt, el Govern de la Generalitat actua amb un grau de sobirania nacional propi d’un Estat, controlant el comerç exterior, fent que el President de la Generalitat commutés penes de mort. El 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC, el Decret pel qual es crea l’Exèrcit de Catalunya, que després per pressions del Govern Central, serà transformat en l’Exèrcit de l’Est;  el 25 de desembre de 1936 es publica el Decret sobre la Reforma Eugènica de l’Avortament, un dels més avançats del seu temps, pel Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre de 1936, en el context d’un model d’economia mixta i mitjançant els Comitès Obrers de Control, s’iniciava una forma de socialisme autogestionari, que serà un model per a experiències posteriors,  com la Iugoslàvia del Mariscal Tito (1945) o l’Algèria independent de A. Ben Bella (1962). La creació d’una Escola Popular de Guerra (BOGC 26/8/1936) als Escolapis de Sarrià per tal de resoldre el dèficit d’oficials, la formació de les Milícies Pirinenques (el Regiment Pirinenc número1 de Catalunya), amb militants independentistes de formació excursionista, sota les ordres directes del Govern Català, l’organització de la Columna Macià-Companys a iniciativa del Govern Català, i del Comitè de Milícies Antifeixistes (CMA)

La indústria de guerra arribà a produir de 4 a 5 tones diàries d’explosius ( trilita, tetralita, natamita, pólvora militar, fulminat de mercuri), bombes de mà, bombes per a l’aviació, granades per a canó i morter, cartutxos pel fusell Màuser. El subfusell Labora Fontbernat, fabricat a Olot, la pistola F.Ascaso, fabricada a Terrassa, el Mosquetó Màuser, l’obtenció de tetraetilat de plom per a la benzina dels avions, és un exemple de l’esforç de la indústria de guerra catalana i de la seva creativitat.

 

El conflicte entre els dos Governs

Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32  diu: La resposta catalana a la guerra  fou la fermesa a ajudar a Madrid i el front d’Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d’iniciatives, Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península. Encara el 12 de gener del 1938, es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l’Exèrcit Popular, que representa el 40% del seus efectius. Aquest fou l’esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel Govern de l’Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per a reduir el nivell de l’autogovern català, en una situació de  gairebé conflicte permanent entre els dos Governs.

Com a prova del conflicte entre els dos Governs, tenim l’exemple de Mallorca, quan el capità Alberto Bayo amb la força expedicionària que havia tramès i sostenia el Govern Català i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, la Columna Macià- Companys desembarca a Mallorca el 16 d’agost del 1936 i estableix caps de pont a Punta de n’Amer i Porto Cristo. El 3 de setembre el govern presidit per José Giral, per un comunicat del Comité Central e la Flota Republicana,  imposa a Alberto Bayo la retirada de les forces expedicionàries en el terme de vint-i-quatre hores, amb les raons adduïdes pel Ministre de la Guerra d’aleshores J.Hernández Saravia i del seu sotssecretari J.Menéndez López que l’expedició de Mallorca significava: dispersión de fuerzas i esfuerzos que (...) debian concentrarse en la defensa de Madrid, en detener el avance sobre Badajoz y en dirección a la capital  (A.Cordón. Trayectoria de un artillero pàg-254 París 1971)  el Govern de la Generalitat no fou consultat sobre la conveniència de l’ordre d’evacuació. Es tractava de fer fracassar l’expedició, perquè si hagués reeixit, hauria potenciat el prestigi polític i militar del Govern Català, i de retruc afiançat el pes polític de la CNT- FAI. Així, Mallorca esdevindrà un portaavions, una base aeronaval dels feixistes italians de l’Aviazione Legionaria, que els  permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa catalana, la via el tren, la carretera i la  indústria de guerra .

Opinions autoritzades dins del camp de l’independentisme ( Quaderns de l’Exili, Joan Sales, Joan Casanovas), defensaren que la guerra dels tres anys, s’havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l’Estat, en una guerra  anticapitalista d’alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l’antifeixisme abstracte, recordem que el feixisme, és la forma que adopta el capitalisme, en circumstàncies històriques concretes en les quals veu perillar la seva hegemonia política, econòmica, militar. Cal entendre que des de posicions suposadament d’esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l’Estat, i la mateixa voluntat d’eliminar la nosa que aquestes  representaven com a elements diferents.

Durant la guerra, la feblesa organitzativa i poca cohesió política Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS), és a dir les organitzacions independentistes, front a l’hegemonia de la CNT- FAI en una primera fase de la guerra, el fracàs del complot de novembre de 1936, i després del maig del 1937 del control del Govern Català per part d’ERC i el PSUC, s’hi afegí el fet que aquestes organitzacions, mantingueren  l’independentisme apartat dels centres de decisió polítics i militars, això impossibilità que tingués un paper significatiu, en el desenvolupament de la contesa.

Després de comprovar el grau d’anticatalanisme i d’espanyolisme del govern de la República, quan s’instal·là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, Diputat (1931-36) Ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l’Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia en les seves memòries Guerra y vicisitudes de los españoles (Tusquets editores, Barcelona 2001) a la pàgina 470 transcriu unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: No estoy haciendo la guerra contra Franco- deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez- para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino.

De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro. Mi posición es absoluta y no consiente disminución Crida l’atenció la modernitat del seu discurs que enllaça amb el d’alguns polítics actuals.

Les paraules de J.Negrín, ens semblen tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d’un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme, que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: La velada de Benicarló: dialogo de la guerra de España. (1937)

Des del moment que el Govern de la República s’instal·la a Barcelona, (31 d’octubre de 1937), el Govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l’antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de Cap de Govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el Govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així el maig de 1937, s’apoderà de l’ordre públic i l’organització militar, dels proveïments, el gener del 1938, dels transports el març del 1938, i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del Govern de la República l’agost del 1938, fets que l’enfrontaran amb el Govern Català presidit per Lluís Companys, la confiscació de les indústries de guerra farà vessar el got, i com a protesta per aquesta política, Jaume Aiguader, militant d’ERC  ministre de Treball i d’Assistència Social, dimitirà junt amb el basc Manuel de Irujo ministre de Justícia, el 11/8/1938. Aquests dos ministres, formaven part del segon govern de J.Negrín establert el 6/4/1938, Josep Tarradellas, com a conseqüència d’aquesta situació, fa públic l’acord d’ERC de no col·laborar amb el govern de J.Negrín.

Aquesta situació de confrontació amb el govern central per a decidir qui era el subjecte de sobirania farà que les relacions entre els dos governs siguin molt tenses, sobretot després que el Govern de la República s’instal·li a Barcelona, com a explicació de la situació, l’opinió del comandant i sotssecretari de Defensa del Govern Català Vicenç Guarner i Vivancos, testimoni d’excepció d’aquells mesos, quan escriu[3] esdevenia obsessionant per part del govern central del doctor Negrín, traslladat a Barcelona i superposat al govern de la Generalitat, quasi inexistent i tractat sense respecte ni cap mena de consideració...Catalunya esdevingué un país ocupat políticament i militarment per un govern i un exèrcit estranys que no donaren la més petita mostra de solidaritat peninsular. En una carta de Lluís Companys de 13/12/1937 adreçada a Indalecio Prieto, Ministre de la Defensa Nacional, el president del Govern Català fa un report, on explica l’esforç de guerra fet per la indústria bèl·lica catalana, quantificant amb xifres de producció el que això representà. Tot seguit passa a precisar els entrebancs i la poca col·laboració del govern central per a facilitar la tasca de la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), fins al punt d’asfixiar la indústria de guerra catalana, que disminueix la seva producció el juny de 1937. 

Aquesta situació d’acarament entre els dos Governs durà fins al final del conflicte i el primer exili i explica la decisió de Lluís Companys i el seu Govern, de trobar una mediació internacional per aturar la  guerra  en el territori català i signar una pau per separat, sota l’empara d’Anglaterra i França, que haurien reconegut la proclamació de l’Estat Català, si aquest es comprometia a respectar les inversions i empreses britàniques a Catalunya.

El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, adscrit a la Presidència de la Generalitat, amb el seu director Jaume Miravitlles, organitzà representacions de la Generalitat en diversos països, París i Londres foren els centres de l’activitat dels delegats del Govern Català, per negociar d’aturar la guerra en territori català. A Londres Josep Maria Batista i Roca i Pere Bosch i Gimpera foren els delegats del Govern Català davant del Foreing Office, com a  representants del Comissariat  d’Informació a l’Estranger de la Generalitat de Catalunya, la seva activitat s’inicià a començaments del 1938. A París, el delegat de Lluís Companys  prop del  govern del Front Popular de L. Blum era Nicolau M. Rubió i Tuduri, que coordinava la seva activitat diplomàtica amb les gestions de la delegació londinenca.

Paral·lelament a les gestions fins ara esmentades, el polític d’Acció Catalana exministre d’economia i historiador Lluís Nicolau d’Olwer, cap a finals de 1938, establí negociacions a Ginebra amb el ministre d’afers exteriors Noruec Halvand Koht[4], els dos eren professors d’història i coneguts per participar en congressos científics. Se seguí la mateixa línia que amb els governs anglès i francès, intentar mitjançant la Societat de Nacions de cloure un armistici, que permetés la pau separada de Catalunya.

  

Cloenda

Així doncs, veiem que l’espanyolisme més ranci és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als suposadament d’esquerra, que no han entès, o no han volgut entendre el dret  a l’exercici   democràtic  de l’autodeterminació, per part dels pobles i nacions de l’Estat, sovint des  de posicions d’un nacionalisme espanyol jacobí. Durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part  dels nacionalistes espanyols imperialistes, quan es defensaven les quotes de poder del Govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional. Aquest fet fou percebut per amplis sectors de la societat catalana, i sobretot per les organitzacions independentistes que se’n feren ressò en la seva premsa. Des dels fets de maig del 1937, el govern espanyol inicia un  doble procés d’espanyolització i de retallades a la sobirania política del Govern de la Generalitat.

Com a resultat d’aquesta anàlisi del conflicte, tres mesos després de l’ocupació de Catalunya i en una situació de silenci oficial de les institucions de l’exili, l’expresident del Parlament Català Joan Casanovas, difon un missatge el 23/4/1939  dia de Sant Jordi, que tingué un ampli ressò a l’exili català. El document fa una anàlisi dels errors comesos durant la guerra, i fixa com a objectius polítics de futur, la independència de Catalunya, la necessitat d’una àmplia unió dels catalans, i l’òrbita internacional en la qual s’havia de moure Catalunya, al costat de França i d’Anglaterra. El manifest diu entre d’altres coses: Catalunya no pot lluitar per altre ideal que el de la seva independència, Catalunya voldrà ésser nació independent, mestressa dels seus destins i només responsable dels seus actes. Unió, doncs, però unió de veritables patriotes, disposats a treballar per una Catalunya independent, girada definitivament d’esquena a tota promiscuïtat més  o menys  federalista. Prou tuteles que no són sinó explotacions humiliants. Ni Negrín ni Franco. Ni puny clos ni palmell estès. Prou canvis de nom; prou estatuts i mancomunitats i autonomies. Catalunya sobirana ni més ni menys.

El missatge que es mantenia en la línia dels principis polítics que sempre havia defensat Joan Casanovas, circulà amb profusió pels camps d’internament francesos i els catalans de l’exili, pels quals representà una alenada d’esperança, i un element de reflexió i debat.

Després de l’ocupació el gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga, és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s’havien fet en el procés de construcció nacional, i en les conquestes revolucionàries del  període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant el període del 1931-37, amb el seu nivell d’autogovern, segueix viu en el record, la història i l’imaginari col·lectiu. Es tracta d’aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.

 

Agustí Barrera i Puigví.- historiador

 

Bibliografia consultada

 

Berger, Gonzalo (2018). Les Milícies Antifeixistes a Catalunya.  Voluntaris per la llibertat. Eumo Editorial. Vic

Brusco, Ramon (2003) Les milícies antifeixistes i l’exèrcit popular a Catalunya Lleida. Edicions El Jonc

Callau, Tomàs. d a (2022).  Estat Català (1922-2022) Editorial Base. Barcelona

Cendra, Ignasi  (2006) El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939) Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Crònica de la Guerra civil a Catalunya (volum I) (2008) Textos del Govern de la Generalitat. Crònica diària de la Generalitat de Catalunya. Edicions Dau.

Crònica de la Guerra civil a Catalunya (volum II) (2009). La crisi d'abril del 1937. L'aportació de Catalunya a la República. Diari dels darrers dies: del 4 al 27 de gener del 1939. Edicions Dau

Guarner, V (1980)  L’aixecament militar i la Guerra Civil a Catalunya Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Hernàndez, F.X, Iñiguez, D (2008 ) La Columna Macià-Companys. Fundació Josep Irla. Barcelona.

d.a. (2003) Tarradellas o la reivindicació de la memòria (1899-1988) Lleida. Pagès editors

d.a. (2008) L’obra de govern de Josep Tarradellas  ( 1936-1937) Primer Simposi d’Història sobre Josep Tarradellas. Lleida. Pagès editors

http://industriesdeguerra.blogspot.com

Jordana, C.A, (2008) Barcelona 1938: La veu de les sirenes. Edicions de 1984.

Rubiralta, Fermí, ( 2003) Joan Cornudella i Barberà (1904-1985) Una biografia política. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.

Sales, Joan ( 1976) Cartes a Màrius Torres. Barcelona. Editorial Club editor.

Siguan, Miquel (2002) La guerra als vint anys Barcelona.  Editorial La Campana

Tarradellas, Josep (2007) La indústria de guerra a Catalunya (1936-1939)Lleida. Pagès edito