La nit de Sant Joan és un dels millors dies de l’any i vam encertar quan vam adoptar aquella jornada com a Festa Nacional dels Països Catalans. A vegades, més que alçar símbols nous, està bé donar noves dimensions als ja existents. Així com el romanç dels Segadors, l’original del segle XVII, va servir-se d’una tonada ja coneguda (concretament una cançó eròtica), la festa dels Països Catalans també es va servir d’una jornada en la qual la festa es viu de Salses a Guardamar, i només va caldre recordar això, aquest abast de la revetlla, per reivindicar tot el que compartim.
Hi ha moltes teories de la nació per mirar d’entendre aquest fenomen històric. Que si la nació crea el nacionalisme o a l’inrevés. Que si hi ha nacions cíviques i altres ètniques o que si ben bé totes combinen elements d’una i altra mena. Nació cultural i nació política. La nació definida com a plebiscit diari o com a marc autònom de la lluita de classes.
En el cas dels Països Catalans hi ha uns elements compartits evidents, el principal dels quals és la llengua. Com bé va sintetitzar Pla: el meu país és allà on dic “bon dia” i em responen “bon dia”. Hi ha també una certa memòria històrica compartida. Però també hi ha una força contrària molt gran, la que exerceixen els Estats espanyol i francès, que sempre que han pogut han ofegat les mostres de catalanitat i, especialment, han buscat dividir els diferents territoris. De fet, encara avui són ells els que tracen, com deien els Brams, el més precís dels mapes. Ni tan sols la llengua se salva d’aquesta força disgregadora i hi ha partits polítics espanyols que defensen, totalment contra la ciència, que el valencià no és català.
Conèixer aquests vincles, superar la divisió, només es pot fer a través de l’experiència, de moure’s, de voler conèixer activament la història més enllà dels límits autonòmics i estatals. És una consciència que passa de mà en mà a través d’intercanvis, a través de la curiositat, i mitjançant plataformes que persisteixen en aquesta militància, tals com la revista que teniu entre mans. Els Països Catalans és impossible que siguin, ara per ara, una nació de dalt cap a baix. Només poden ser de baix cap a dalt. Són les vivències de qui en algun moment de la nostra vida ens vam enrolar en aquesta causa les que mantenen viva la consciència.
Jo guardo els meus primers records amb especial estima. La meva cosina em va portar a la UAB quan jo encara feia batxillerat, i allà hi vaig agafar L’enciam, la publicació de l’Alternativa Estel, que en la seva contraportada parlava d’un tal Joan Fuster. Uns mesos més tard vaig veure cartells de la CAL al meu poble: hi feien una xerrada sobre el tal Fuster en les vigílies de Sant Joan perquè hi arribava una Flama, des del Canigó, que precisament passava de mà en mà. A partir d’aquí ja va ser conèixer un lèxic, uns codis, uns símbols.
Aquest caràcter diríem que subterrani de la consciència de Països Catalans adquireix un aire màgic però també té les seves contrapartides. Una minoria pot sentir-se orgullosa de ser-ho però els vicis de ser-ho durant molt de temps poden degenerar en elitismes. A vegades sembla que renyem a la gent que no té el mapa complet al cap. Més encara quan sabem que no fa tants anys, fenòmens de masses com la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana sí que vivien, desacomplexadament, aquest abast nacional. No té sentit fer dels Països Catalans una cosa antipàtica, un assot per a “mals creients”, quan certament la quotidianitat social i política de la nostra societat no passa per aquest àmbit nacional sinó que les autonomies han creat, també, identitats. Hem de partir d’aquesta realitat per a entendre els Països Catalans no com una cosa ja donada sinó com un objectiu. Tampoc té sentit anomenar-los molt, repetir-ne molt el nom si en realitat, rere la consigna, no hi ha una pràctica real. El nom és important però ho és més la vivència. Si entra la vivència, el nom ja entrarà.
Fer créixer i compartir les vivències ha de continuar sent la manera d’estendre aquesta identitat. Més intercanvis, més agermanaments, més lluites connectades, per exemple en defensa del territori, dels Jocs dels Pirineus al Port de València i l’aeroport de Palma; més mitjans de comunicació de l’àmbit sencer, més reciprocitats, més rutes, més guies lúdiques del país com la que va fer l’amiga Núria Cadenas, més antenes culturals transautonòmiques com la que tenia l’independentisme militant que a principis dels noranta va programar un grup desconegut de València, uns tals Obrint Pas.
La independència d’una de les parts seria un salt qualitatiu en aquesta construcció nacional, és clar, però no cal esperar per anar passant la flama de mà en mà. Bon Sant Joan!